La
poesia sempre m'acompanya. La majoria de records de menut eren
poesia, no manifestada no compartida però si sentida.
D'aquells
records, alguns ja han estat escrits sobre paper blanc, altres estan
esperant el moment de brollar, perquè ja els sento inquiets, més
vius que mai, demanant volar, perquè encertadament creuen que s'han
de manifestar i fer com petites gotes, per omplir el cabdal d'un
rierol que les porti al mar de la vida.
Perquè els sentiments,
vivències, il·lusions que s'expressen amb la poesia, son ales
d’àngels que ens protegeixen i ens fan participar i compartir
petites espurnes que poden ser el principi de molts retrobaments amb
el passat. I em pregunteu perquè estic enamorat de la poesia ? Ho
enteneu?
Records
d'anar als bancals d'oliveres de la familia en primavera, i quedar
enlluernat per le petites i humils violetes que em convidaven a
olorar-les. Jo amb molta cura contava els seus petals sempre buscant
el sisé. Un dia, una d'elles em va fer aquest regal. Casualitat? No,
poesía.
Doncs
si poesía. Potser va ser una il-lusió, pero vaig veure tot el
bancal corrull de violetes i el meu cor saltaba de goig, i sentía
les papallones revolotejar dins del meu pit.
Records
de dies de vent que sovintejaven per aquelles contrades.
El
vent feia prodigis, feia Poesía. Era música i color.
Color
quan convertía la plana d'oliveres, en un mar d'onades, que
alternaben ara el color gris , ara el verd fosc. Un mar de poesía.
El
vent feia música, si, si. Bufant fort, aixecava les teules de les
taulades i feia música. Algunes vegades esfereidora, altres semblava
com si Bach estigues sentat devant d'un orga gegant i vulgues amb la
seva música que ens deixessim portar a mons imaginaris. Música ,
Poesía
Llum,
records de nits destiu acompayant al iaio al hort a regar les
verdures, veure unes llumetes entre l'herba que jo creia que eren
follets, vestint llums de colors. Eren lluernes buscant parella.
Llum, Vida , Poesía.
Apropar-me
a la muntanya només sortir del poble, i percebre l'olor amarg del
boix i la vegada l'aroma de la farigola, i de cincuanta flors i
plantes diferents que em rebien encuriosides fent-me entrar en el seu
mon de color i olor, Poesia.
O
quan per encarrec de mossen feia de campaner per anunciar bones noves
i tot tenir la lliço apressa, em sortía del guió improvisant tocs
esbojarrats, per fer la celebració més compartida, mes de festa. Ja
feia poesia.
Seguixo
fent poesia, perqué estic amatent a la VIDA
Fifo – Josep Lleixà
