Diumenge de Rams - Records d'infantesa -

Diumenge de Rams - Records d'infantesa - (Amb alguna llicencia literaria)

Els records són confusos, una mica enterbolits, però poc a poc s'esvaeix la boira i podré


recordar i explicar com eren els actes que anaven des del Diumenge de Rams, Divendres 


Sant, Diumenge de Resurreció i Dilluns de Pascua al meu poble als principis dels anys 



cinquanta. Ja ha plogut bastant des d’aleshores.

Per a un grup de xiquets la preparació il.lusionada del Diumenge de Rams començava uns



 dies abans, quan, formant un grup organitzat, anàvem a la recerca de llorer per fer els



rams per lluir el diumenge

Era un costum que es repetia any rere any, temps durant el qual el llorer, despullat, 


saquejat, profanat , tenia temps de refer-se.

El lloc on estava el llorer frondós era un secret molt ben guardat. La resta de xiquets del


 poble es sentien gelosos, doncs ells no tenien més remei que fer-se el ram amb rama


 d'olivera
.

Un quants , molt pocs , dos o tres que eren de cases benestants (era l'època de l'estraperlo)


 , ja estaven avançats en el temps i els rams eren de pauma blanca trenada amb adorns de


colors i llaminadures. Jo els hi tenia una certa malvolença

.

Ja el diumenge, al repic de campanes, mudats, encara amb pantaló curt, els xiquets


omplíem els carrers del poble de rams, i més rams, d'olivera , de llorer i els de pauma que


 portaven els estirats amb el seu posat de superioritat
.

La plaça del davant de l'eglésia plena de gom a gom. El mossèn que sortia a fer la


 benedicció i, si no recordo malament, tots brandint i colpejant els rams al terra en senyal


d'alegria de benvinguda a Crist que arribava montat en un burret molt assustat.

Un curt paréntesi per explicar un fet no massa agradable que va succeir, i va ser que es va


 organitzar un verdader ball de rams , un enfrentament entre els portadors de rams


d'olivera i natros, els que els portàvem de llorer. Els de pauma, no van voler participar


d'aquell desori. I es van escapolir.

Es diu, es comenta, (ja fa tants anys...) que tot va començar quan un portador d'un ram de


 llorer entusiasmat , estaba tant trasbalsat, content, quasi en èxtasi, que sense voler va


 trepitjar amb el seu ram el peu d'un que el portava d'olivera, que es va sentir agredit. Bé ja


 sabeu què passa , diguem-ne corporativisme, sentiment de pertinença a un grup..... El


resultat ? Quasi tots els rams desfullats, llorer contra olivera, olivera contra llorer i el


mossèn amb molt d'esforç posant pau en aquell acte que havia de ser d'homenatge i de


benvinguda a qui poc dies després seria clavat a la Creu. Va ser un any especial.


Segueixo:

A continuació d'una curta processó donant voltes per la mateixa plaça, el mossèn amb el


seu ram gros de rama d'olivera colpejava la porta de l'església fins que s'obria

.

D’aquells temps recordo les misses cantades i, d’una forma especial, una veu que


destacava per sobre de de les “cantores”, la del tio Pere. Era una veu de baríton, forta,


 greu, ben timbrada, que arribava a tots els indrets de l’església. Sembla que l’estic veint i


 sentint: es situava a la dreta del cor, i sobre la barana col·locava un llibre molt gros escrit


 en llatí que anava llegint tal com anava cantant amb la seva veu tant potent.

Un altre record especial és el mossèn d’aquella època, d’una personalitat singular, però


 bé,això serà un altre dia

.........................

Segur que el pas del temps fa que els records s'idealitzin,


que pensem que les coses agradables que vam viure van ser millor de lo que van ser en


 realitat, en tot cas, jo crec que això no és dolent.

Josep Lleixà Fernández – Setmana Santa del 2018.