Translate

viernes, 26 de septiembre de 2008

El Joc de la tortuga

El joc de la tortuga

Una amiga agosarada
que va una mica calenta
em demanava valenta
que volia aprendre el joc
que s'anomena la tortuga.
I volia fer-ho poc a poc.

Sabut és que aquets animalons
de pell i closca molt dura
quan es senten amenaçats
sempre amaguen el seu cap
amb certa facilitat.

Es tractava del següent;
fer que el cap d'aquesta amiga
d'una manera instintiva
sense tocar-la amb les mans
agafes un moviment
que procurant ser recurrent
imités la tortuga.

I d'aquí neix l’invent
que es podia escenificar
en una sala d'estar.

Feia falta una granera,
una taula protectora
i a sota d’ella una estora.
I ajupida traient el cap
amb gens de roba ni calçat
l'amiga provocadora.

El meu paper era fàcil.

Amb l'escombra a la mà,
dret a la punta de la taula,
calçons a peu de garró,
amirallat per aquell paisatge.
Quan per l'altra banda treia el cap
li tocava el crostó.
I així retornava el miratge.

Quan amb una suau embranzida,
degut al cop de l'escombra,
tornava el seu cos endarrere
l'ajudava de bon grat,
empenyent-la amb suavitat
amb una part del meu cos núa
fins tornar-li a veure el cap.

I així un cop i un altre cop.

Ella cridava emprenyada.
No sé si de pena o de joia,
A amb l'escombra no sisplau !
Que al final en faràs un blau.
pega’m en el que m’empenys.

Però jo no hi arribava.

Diu que el joc li ha agradat
que ha quedat satisfeta
però amb el cap ple de bonys.
I jo adolorits els codonys
degut a la malifeta.

Vol tornar-ho a practicar
però fent-li uns petits retocs,
sobretot a la granera.


Fifo Maig 2008

domingo, 21 de septiembre de 2008

Aniversari de La Constitució Catalana de L’Havana - Joan M. Ferran Oliva


Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.

La Vivian a perdut els papers

T’observo dormir
i amb el meu cap sobre el teu pit
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.

Això es el que la Vivian havia escrit i rellegia per si tenia que fer algun retoc.
Com t ota escriptora/ escriptor sempre te un ideal com referència, per poder dirigir les seves inquietuds quan un escriu. Normalment son personatges entre la boira que modelem segons l’ocasió. Es el somni repetit, però que poques vegades podem veure materialitzat.
Però el destí juga males passades als que estan endinsats en el seu mon creatiu. El Miquel un company de faena, tafaner de mena, mirant per sobre les espatlles de la Vivian va poder llegir aquesta estrofa, i altres que ella estava corretegin.
Ell va cucar-li el ull amb un gest de complicitat. Ella agafada en una situaciò incomoda, perquè aquest fet passava en hores de treball, va contestar-li amb un mig somriure atabalat. Aquí va començar el principi de l’historia, el Miquel, es va confondre. I tant que es va confondre, i va marxar content.
.
Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.
Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos,
nu sobre el teu tors.

Quan un fet es desencadena o fa sense seguir una lògica, o Si.
Es va fer l’hora de deixar la faena. La Vivian encara atabalada es va descuidar el poema, va perdre el papers com vulgarment es diu, sobre la taula del seu despatx. Poema que va ser trobat i llegit per la Roser l’altra companya, que es delia per un somriure del Miquel i quelcom mes. Com el poema li va agradar i no estava signat, va pensar aprofitar-lo i fer-lo arribar amb discreció, al abast del Miquel ,junt un a nota en que el citava aquella mateixa nit, a un dels despatxos buits de l’empresa.
.
I a continuació escrit com un poema el desenllaç d’aquest embolic que encara no acabat:

A palpentes sense llum
acaricien els seus cossos .
Ai Miquel, quin tros d’home
Quin tros de cosa que tens.

Vivian que est passa aquesta nit
et noto ronca la veu,
te un to molt diferent.

Vivian, dius Vivian?
Miquel que soc la Roser.

El Miquel d’una revolada
obre el llum tot esverat
tement que allò que ella ha esmentat
havent-li vist el rostre, sigues certa.

La temença es confirma
I tant que era veritat
Doncs si que era la Roser
que es el que havia passat?

M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat
Diuen tots dos a una.

Ell sense pantalons, amb la cua entres cames.
Ella sense calces i amb els sostenidors a la ma.
Corrent com bogos per aquells llargs passadissos.
I de cop i volta es van parar.

M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat.

Criden tots dos, no tant dolguts per l’equivoc,
Mes aviat emprenyats per no haver finit
aquell joc d’amor que començà en un poema,
i havia de tindre un final feliç aquella nit.

Vivian, Vivian, Vivian.
Calla Miquel, pixa freda,
que m’has deixat a mitges i delirant.
Roser, Roser, que jo estic igual.
Que et sembla, apaguem la llum i continuem el ritual?.

Escolto de nou els teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor.

Bagassa, mal home,
Mal home, bagassa,
Va, va , va... i tornaren a començar

I la Vivian que?
La Vivian qe es foti,
que no es perdut els papers.

Josep

jueves, 18 de septiembre de 2008

Sempre paguem els plats trencats

Avui 18-09-2008 en diferents mitigants de comunicació, han repetit, de que hi ha diferents estaments de la Societat (evidentment propers al capital i precisament no al d’Engels i Marx) que donen per bona la praxis de que quan hi han pèrdues en aquest mon global s’han de socialitzar i en canvi, quan hi ha guanys s’han de privatitzar, Una utilització i explicació molt interessada que fan els defensors del sistema econòmic anomenat Liberalisme, del que aprofiten la part que els i convé.
Arà toca corre, a salvar a les grans corporacions d’assegurances i creditícies de tot el mon, que han estat les causants d’aquesta situació.
Quan a final d’exercici Bancs i Caixes presumeixen dels grans guanys que han obtingut, no els posen mai al servei de la comunicat, ho fan engreixant el compte corrent dels seus accionistes (ens el cas de les Caixes no en tenen d’accionistes). L’excusa que donen, es que hi ha ho fan mijant-sa els impostos que paguen. La gent normal la del carrer també en paguem d’impostos, i quan tenim fallida, l’Estat no ens ajuda..
Un dels pares del Liberalisme Adam Smith en una de les seves aportacions teòriques exposava:
Adam Smith atacà també vigorosament les restriccions governamentals que considerava que limitaven l'expansió industrial. De fet, atacà qualsevol tipus d'interferència de l'estat en el procés econòmic, incloent els aranzels, argumentant que creaven ineficiència i preus elevats a llarg termini. Aquesta teoria es coneix amb el nom de "laissez-faire,".
Aquesta teoria venia a dir mes o menys “deixeu fer deixeu passar no poseu traves a la llibertat individual”. D’acord, però en tots el supòsits, quan hi ha guanys i també quan hi ha pèrdues.
Com ens prenen el pel. Qui mana, els politics, o qui mou els fils de l’economia en tots els indrets i nivells?. Jo no en tinc cap dubte.
Un personatge de la Tele deia “reflexioneu, reflexioneu, reflexioneu”.
Josep.

domingo, 14 de septiembre de 2008

Un català/cubà des de l'Havana estant




Aquest amic català/cubà , a volgut fer un petit homenatge a la Torre (que coneix) amb la traducciò del meu poema. Gracies Ferràn.




El mar de La Torre: poema ple d’amor per el llar nadiu. He gosat traduir-lo al castellà. No és que senti preferència per aquesta llengua, però si m’agrada que els que no la parlen per raons acceptables (els que no viuen a Catalunya) puguin conèixer les composicions de la nostra llengua. Aquí va, i disculpa’m l’atreviment.
El mar de la Torre

Alfa y Omega vigilan
desde el inicio al final
en bajamar a la playa,
inclusive en temporal.

Desde el Munts, en la alta cima,
la luz del faro se apresta
a dar luz como respuesta
a todo el que se aproxima

Playa tranquila y segura,
cualquiera en ti se aventura
y disfruta tu natura.



En playa de tal esplendor
no has de sentir temor.




Camina y pisa la arena,
báñate de luz con ansia,
y sentirás la fragancia
de su ultima sirena.

sábado, 13 de septiembre de 2008

Des de l'Havana estant

Benvolgut i modestíssim amic Lleixa:

L’onze de setembre és una bona ocasió per refrescar contactes amb persones estimades. De vegades els quefers diaris ens distrauen i provoquen retard en la contesta de la correspondència amb els bons amics. Ofereixo disculpes.
Però casualment, mentre es celebrava la Diada i el meu pensament volava al Fossar de les Moreres, l’huracà Ike ens feia una indesitjable visita i recorria longitudinalment Cuba de cap a cap. No va restar cap racó sense experimentar les seves conseqüències. Feia no més 8 dies que havia passat el seu company Gustav per la regió occidental fen tota mena de maleses. Encara no ens havíem reposat d’elles.
No més et donaré unes poques dades amb tal de que tinguis una imatge del que ha passat. Més de 2.6 milions de persones (la població de Cuba és de 11.2 milions) van tenir necessitat de ser evacuades a indrets més segurs com ara escoles, hospitals, etc. i llars de familiars o amics. Milers de cases han estat total o parcialment destruïdes i son considerables les afectacions a l’agricultura i altres sectors econòmics. Amb tot, al primer cicló - el Gustav – no hi va haver ni una sola víctima fatal. Al Ike, que no era tan fort però que va recórrer tota l’illa, es produïren 6 morts per imprudència. A la veïna Haití, també afectada, hi hagueren més de 600 morts i un munt a Santo Domingo i altres indrets del Carib. Això ja és usual. El famós Katrina que va passar fa pocs any i va destruir Nova Orleans als EEUU va deixar allí un nombre impressionant de víctimes fatals. A Cuba ni una sola. És un fet que cal reconèixer. L’organització de la nostra Defensa Civil es molt bona i hi ha una cultura general sobre el tema. Cal significar que el fundador de la meteorologia dels ciclons va ser el pare jesuïta Benet Vinyes nat a Poboleda, Tarragona, l’any 1837. L’any 1870, fou designat per a fer-se càrrec del Observatorio Metereológico de Belén a L’Havana i va mantenir tal responsabilitat fins la seva mort al 1897. Va descobrir les lleis dels huracans de les Antilles i altres de similar natura conegudes com a las Lleis del pare Vinyes. Era citat pels principals autors d’aquesta matèria. Creá diversos instruments vinculats a la pràctica meteorològica i les seves prediccions eren sol·licitades per els serveis meteorològics d’Estats Units i per altres institucions científiques i comercials de Cuba.
En el pla personal, a casa meva no hi va haver cap desgracia. No més va caldre reorientar l’antena de la TV capgirada pel vent. Un gros arbre decoratiu davant de casa va perdre la meitat de les branques. En cada cas, 2 o 3 dies sense corrent elèctrica. Tot just ahir, 11 de setembre, la van reposar al nostre carrer. Fins aquí la crònica ciclonera.
Segueixo l’habitual interès les noticies de Catalunya i em sento decebut per la pobre actuació dels politics catalans del moment. Manca un líder i no s’albira cap. No més que rebem cops de tota mena, fins als esports. La lluita pel finançament, el retall de l’Estatut que tot plegat és el mateix, donen molt mala espina. Estic convençut que no hi ha altre remei que la independència, però els partits no es posen d’acord. Em sento pessimista perquè crec, partint de l’exemple cubà, que no hi ha altre remei que la força per assolir-la car de bon grau mai Espanya la concedirà. No sé a que penses.
En lo tocant al teu bloc i les teves publicacions, adjunto un breu document amb comentaris. He baixat el teu bloc i ja veuràs el que penso i el que he fet.
Una mica tard, et felicito per la DIADA.
Res més pel moment. Resto en atesa de la teva resposta
Com sempre, i ara més que mai, una abraçada patriòtica de
Joan M. Ferran i Oliva

martes, 2 de septiembre de 2008

Montserrat Carulla i Ventura, Serafí Pitarra, i la Pubilleta

Les experiències viscudes,
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.

S’han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.

Poder no ha tornat mai mes al poble dels seus avant passats, però per mi, la seva curta estada va ser molt important. Tant es així que encara recordo el poema que va recitar.
Em vaig enamorar de ella, sempre ho he estat. Ara me n’adono que va ser de la seva paraula de la seva veu , del que ens va transmetre amb aquell poema, que em vaig enamorar.
Mai he gosat a dir-li-ho .Mai he parlat amb ella. Tot i així, em conviscut molt hores, a sovint a la meva sala d’estar. Jo callat, segut al sofà, escoltant-la, ella en front meu, interpretant els seus personatges, d’una forma magistral, sempre creïbles, sovint diferents (el temps passa) però amb la mateixa veu que els hi donava vida. Aquella que vaig escoltar i “sentir”, fa vora seixanta anys.
Anys cinquanta, un poble petit i mancat de tot, amb poques activitats culturals i artístiques.
Ella una noia jove, quasi adolescent, no arribaria als vint anys, una jove actriu que començava a interpretar algun paper a la gran Ciutat. Lloc el cafè del poble anomenat “El Centro” on es feien les poques actuacions artístiques del poble; el ball els diumenges, de quan en quan la visita d’alguna companyia de “varietes”, i altres cops, no massa sovint, l’arribada de petits grups de comediants, fen representacions teatrals (Totes en castellà) com “La manta del abuelo” (tothom plorant....) o per l’estil..
Al local no hi cabia un cap d’agulla, ni un bri de palla, la societat civil al ple. El capellà, el metge, l’alcalde, el caporal de la guardia civil, (que sols parlava castellà) el agutzil (que si entenia el català), l’il·lustrat del poble (el de les nous) , familiars de la Montserrat, i molta, però que molta gent, podríem dir que el poble sencer.
Tots li demanaven que ens ofer-is alguna cosa, un petit parlament, un poema..Ella es feia de pregar ( suposo per que no veia clara la resposta del auditori). Però per fi va pujar al escenari i :

Tenia cinc anys i pels viaranys,
com la perdiueta,
de l´alba a la nit
corria amb dalit.
Més maca pobreta!
El rostre preciós;
or el cabell ros,
la pell, satinada;
les dents pinyonets;
els ulls estelets,
de tots estimada.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.
Ella en sentir això,
deia: Oh, oh, oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
Anava al jardí,
i es guarnia allí,
el cap de ridorta,
i feia ramells
de lliris i clavells,
i volta que volta!
Son pare era vell,
sa mare com ell;
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d´aquesta masia.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia , nineta!
Si creixes així
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.

El Pitarra li apuntava a cau d'orella, ella seguia recitant .............

Encara que sigui en record retorna a aquelles contrades, fa anys que estem esperant.

Fifo (Josep Lleixà).