Translate

viernes, 31 de diciembre de 2010

Escolteu.... els Àngels canten....


Això és el que van poder “sentir” i gaudir els que van anar a escoltar el concert de la Coral Santa Rosalia del dia vint-i-nou de Desembre.
Eren unes veus que no goso descriure pel boniques que eren, que portava el vent de xaloc que com sabeu no és gaire freqüent als Països Catalans.
Les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat però aquest cop ho va fer amb força ja que estava impulsat per la il•lusió dels joves integrants de la Coral que porta aquest mateix nom: Xaloc. Tot això També és el resultat del treball i esforç dels seus directors que es poden sentir orgullosos .
Al concert i van actuar solistes de molta qualitat, de veus precioses. L’orquestra perfecta, la Coral Santa Rosalia a un nivell altíssim, els directors tant de la Coral com el de l’orquestra i a la vegada director de totes les peces del Concert, van fer que aquestes encaixessin, però............... sense el saber estar en l’escenari dels joves, sense la frescor de les seves veus, no es estat el mateix.
Abans de sortir tots arrenglerats cap l’escenari, no paraven de jugar de riure de fer-se petites bromes, tot això degut als nervis i a la seva edat. Un cop van anar desfilant cap la tarima, anaven alegres però ja assumint la responsabilitat del moment.
El proper concert, jo que tinc el privilegi de poder compartir totes aquestes vivències des de La Coral Santa Rosalia posaré l’excusa que tinc afonia i em posaré en els seients dels espectadors, per poder gaudir d’una forma plena del Concert i especialment de les veus i actuació de la Coral Xaloc.
Com diu aquell personatge del programa Polònia “Algú ho havia de dir”.

Josep Lleixà.

jueves, 23 de diciembre de 2010

Seguim com sempre, el poeta Maragall es queixava l'Espriu tambè.......

Benvolguts: Quan feu una convocatoria per demanar la Indpendencia de Catalunya podreu contar en mi.
Les sentencies del T, Suprem el que fan és donar per bó el que ja va dir el Constitucional o sigui que la llengua vehicular del ensenyament a Catalunya és el català i també el castellà. Aixó vol dir que ajustat a dret, qualsevol resident a Catalunya pot fer valer aquesta opciò. Això tambè significa que la Llei qui sempre la interpretarà a la seva conveniencia fins que no siguém Independents seràn els tribunals de l’Estat espanyols, ens agradi o no, com ara.
Van pasar el ribot l'Estatut i apartir d’ara -doncs aquesta és sols la primera – totes aquelles normes que “tots” els pólitics ens deien que serien capaços de fer-les reinterpretar -¿ Per qui? no solsament quedaràn com estàn a l’Estatut sino que els Poders Judicials de l’Estat poc a poc les aniràn retallan. Això vol dir que encara estem anmirallats per l’Estatut, jo no vaig anar a la manifestaciò del Juny ni a favor del Estatut ni contra del Constitucionasl, vaig anar per cridar a favor de la Independencia com milers de catalans.
Estem en ple debat de investidura, vull veure que ens diuen els parlamentaris enveres el tema. Em temo que tot acabarà com la canço, paraules, paraules i res més.
Estem actuan amb mentalitat autonomista i seguint el ball que ens marquen els espanyols. Mentre siguem espanyols, com ho són els gallegs, els valencians, els andalusos etc, ens hem regir per les regles de joc d'aquesta majoria, el que no es pot fer es ser espanyol i jugar el partit a una altra divisiò, -i no em refereixo a un partit de futbol- em refereixo que no tenim cap marge de maniobra mentre estem lligats a Espanya. Els espanyols fan el que creuen que es el millor pel seu pais i tenen la paella pel manec.
Els politics d’aqui, uns sortiràn tot emprenyats a despotricar del tema però no faràn res. Els altres diràn que no ens procupem que la sentencia aquesta es pot reconduir, però el cert es que a partir d’ara tothom te dret a rebre l’ensenyament i la informaciò en castallà o català, i aquest dret molta gent el voldrà ejercir. Saps perqùè? Per que en tenen dret. I això sols a començat. Al temps.
Podria fer-ho més llarg però la idea crec que ha quedat prou clara. Els gestos i accions han d’anar a proclamar d’una vegada la Independencia de Catalunya, tot lo altre és foc d’encenalls.

Josep Lleixá

martes, 21 de diciembre de 2010

Entranyable, gracies Ferràn

Amics, bon amics catalans:
S’apropen els dius de Nadal i any nou i aquesta nit em sento particularment emotiu, més del que habitualment em sento quan soc a Catalunya. Permeteu-me un esplai amb vosaltres amb els que sento empatia i penso que em podeu comprendre.
Ja soc prou gran. Potser aquest sigui el meu viatge de comiat. Tan de bo que hi tingui altres oportunitats. Molts familiars i amics han desaparegut però Catalunya encara existeix. Tota ma vida he senti l’enyorança d’aquesta pàtria que tan m’estimo, potser per viure lluny. Si hi haques viscut aquí qui sap si no em sentiria tan català. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de gaudir del procés de les eleccions les quals, amb totes els defectes que puguin tenir, em donen esperança pel futur de Catalunya. Se que els polítics, sovint, s’interessen no més amb la seva cadira però dins d’aquesta limitació em permeten ser optimista. Penso que 50 anys enrere i, fins i tot abans, les oportunitats i forma de sentir dels catalans no hi eren com és avui. Hores d’ara, en mig de la influencia espanyolista i estrangeritzant de tota mena, hi ha un desenvolupament de la consciencia que no hi havia abans. Avui, hi ha canals de televisió, rètols, periòdics i tota mena de publicacions catalanes que palesen un tarannà estimulant. El fet diferencial s’entén més que mai. Apel·lo a un exemple personal. La meva mare que no tenia cap formació intel·lectual ni patriòtica, se’n adonava de manera espontània. Per a ella els asturians, gallecs i altres espanyols eren diferents. En mig de la seva ingenuïtat deia: fulano no es espanyol, és gallec, o és asturià, o el que sigui, espanyola en soc jo i volia dir catalana. El missatge és clar. Confonia el nom, però se’n adonava de que la seva cultura era diferent: era catalana. La nació i el sentiment de pertinença és un fet espontani i sobreviu.
Avui gaudeixo d’aquestes experiències. No importen els partits anticatalans. Abans hi havia un Llerroux i altres pitjors. No ho veuré però estic segur que algun dia Catalunya serà independent, com van somniar tants patriotes. Encara ni hi ha, i molts. Jo em considero hereu d’aquells que a Cuba van somniar amb una pàtria catalana.
De vegades no puc evitar els paral·lelismes històrics. Les situacions no son exactament les mateixes però tenen punts de comparació vàlids. Al segle XIX Cuba intentava el seu alliberament. Cal tenir en comptes que en mig d’una població de poc més de un milió d’habitants hi havia molts integristes. Alguns nombres poden palesar la situació. Espanya va aixecar sobre les armes a 300.000 soldats. D’ells, 200.000 procedien de la península, en la seva majoria quintos que no sentien res per allò pel que lluitaven. Els altres 100.000 havien estat reclutats a Cuba. Alguns espanyols nadius residents a l’illa, però no pocs cubans que lluitaven contra la seva pàtria i a favor del colonialisme. Els cubans no més van poder arreplegar 35.000 combatents armats i tanmateix van aconseguir estendre la lluita a tota l’illa. Entre ells, un sitgetà anomenat Josep Miró Cardona que va arribar a ser general i cap del Estat Major del general Antonio Maceo. Va ser un il·luminat que en mig de la confusió patriotera d’aquells moments se’n va adonar de quin costat era la raó. Un cop alliberada d’Espanya, tot hom era mambi, és a dir, pro cubà. El mateix passarà a Catalunya el dia de demà
La situació no és exactament igual però l’experiencia ens pot mostrar que a tot època hi ha hagut persones que no se’n adonen de quin costat està la raó, de vegades per motius personals però majorment per ignorància. Son els anomenats blavers.
Fineixo, no us vull cansar. Perdoneu-me el meu esplai. És una forma d’adreçar-me a vosaltres en aquesta ocasió de Cap d’any. Tant de bo que els propers temps millori la situació del catalanisme més sà.
Adjunto una traducció d’un poema antològic d’en Pere Quart. La vaig fer per que el nostre declamador del Casal Català l’oferís en les seves presentacions
Bon cap d’any i un bon 2011,
Visca Catalunya !
Joan M Ferran Oliva