Translate

jueves, 27 de agosto de 2015

Escales que pugen al Cel






2na. Trobada poètica Escales que pugen al Cel
     el 17 d’Octubre a Mas de Barberans
Un any més, Mas de Barberans acull  el dia 17 d’Octubre, la Trobada poètica “Escales que Pugen al Cel” en la seva segona edició.
  L’organització, on te un paper molt important la regidoria de cultura del Ajuntament i Entitats culturals i cíviques del poble, apostem per fer arribar i compartir la poesia a tots els masovers i amics de les comarques veïnes.
   La cultura en general i la poesia en particular, han de servir  per apropar persones i pobles , una oportunitat per donar pas a les paraules i mitjançant elles, els sentiment i l’amistat.
Aquest és el propòsit d’aquestes trobades, poesia si, però amb un sentit ampli, que ens faci sentir pessigolles al  nostre interior, i faci brollar lo que què hi ha de bo dins nostre, que és molt i important  i moltes vegades poc aprofitat.
    Mas de Barberans us espera, sereu benvinguts.

   

viernes, 21 de agosto de 2015

Viatjant pel mon dels somnis (Quatre estacions)







Viatjant pel mon dels somnis


Viatjant pel mon dels somnis

he entrat a la teva cambra com un furtiu,

m’he arraulit entre els llençols del teu llit,

llençols rebregats i plens  de records,

He ensumat els teus olors amb delit

Però  tu  no estaves.

T’he trobat a faltar.



Josep Lleixà 21-8-2015

(Quatre estacions)

miércoles, 19 de agosto de 2015

La cassalla




Al Joan Femenia amb estim

M’agradaria saber dir els versos
amb la dicció i veu potent del Paco Ibañez
“a cabalgar hasta enterrarlos en el mar”
O la de l’estimat Ovidi Montllor
“Ben cert, senyor!”
“Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!”

Quan els escolte em fan estremir,
com sentint la música tremolosa
del bordó de la guitarra.
Veu ronca de cassalla, profunda, convincent
I a la vegada, nítida clara.

Jo assajo amb cassalla, però em falta sentiment
I trobar la mida justa , per no passar-me de voltes
I no decebre  al públic, a la gent.

Tinc un espill per mirar-me
és del País Valencià
veu potent, silencis que son crits.
Vull a prendre a recitar.
Que faig segueixo amb la cassalla?


Fifo –Josep Lleixà 19-8-2015

martes, 18 de agosto de 2015

DE una imgen de Rilke,





¿Volver? ¿ A donde? Cuando todos los brazos te golpean
y las miradas no comprenden.
¿Partir? ¿Hacia donde? Lo ancho está en el corazón
y si no lo encuentras ahí
te equivocarás en cada camino.

¿Qué te queda? SER solamente. Decir a la primera piedra
desde ahora, tu eres yo, y yo soy la piedra.
Por mi salvación, el desamparo hará surgir fuentes en mi
y lo indecible gritará desde mí,
que los hombres que el maneja no soportan.



   (Traducción Isabel Gracia Clavero y Antonio Blanco Ruiz)

domingo, 16 de agosto de 2015

Rabrindanaz Tagore





Cuando nuestros ojos se encontraron a través del seto...
Cuando nuestros ojos se encontraron a través del seto,
pensé que iba a decirle alguna cosa; pero ella se fue.
Y la palabra que yo tenía que decirle se mece día y noche,
como una barca, sobre la ola de cada hora.
Parece que navega en las nubes de otoño, en un ansia sin fin;
que florece en flores de anochecer,
y busca en la puesta del sol su momento perdido.
Chispeaba la palabra, como las luciérnagas, por mi corazón,
buscando su sentido en el crepúsculo de la desesperanza;
la palabra que yo tenía que decirle.


Me preguntas ¿ Que quieres de mi?.(Quatre estacions)





Me preguntas ¿ Que quieres de mi?.
Conocerte y que me conozcas,
y entonces podértelo decir.

No quiero sentar a mi mesa a una extraña,
ni compartir mis sábanas , mis noches ni mis mañanas,
ni desnudar mi cuerpo y mi alma delante un dama
que no quiera saber quien soy.

De donde  vengo . de mi  vida y de amores
y después de una noche de música y  estrellas
no me pregunte  donde voy.

Me preguntas ¿ Que quieres de mi?.
Lo que tu esperes y desees
mas no te puedo decir.

Fifo – Josep Lleixá   16-8- 2015
(Quatre estacions)


viernes, 14 de agosto de 2015

Res hi ha mes fort (Quatre estacions)






Res hi ha mes fort

Res hi ha mes fort
que el vent que no bufa
la pluja que no mulla
la flama sense foc.

Quan un és vent, pluja, foc, I terra agraïda,
ho és TOT i perdura.
Hi ha res més fort
que fondre’s  en la terra, en la Natura?

Anem matant les nostres arrels,
no volem saber d’on venim i on anem
ni qui, ni que som, i tot ho cremem,
sense adonar-nos que res es mor,
que desapareix i es transforma,
I és gracies a l’amor.

Rés hi ha mes fort ?


Fifo – Josep Lleixà 14-8-2015

martes, 11 de agosto de 2015

Josep Lleixà: Immòbil, anònim, assegut sobre un esglaó

Josep Lleixà: Immòbil, anònim, assegut sobre un esglaó: Bernat Carles  Immòbil, anònim, assegut sobre un esglaó Glaçat, de la indiferència del món injust Esbosso, a l’ aire el desig d...

Immòbil, anònim, assegut sobre un esglaó


Bernat Carles 
Immòbil, anònim, assegut sobre un esglaó

Glaçat, de la indiferència del món injust

Esbosso, a l’ aire el desig d’un dolç sabor

Escapo, sobre cames que no recorden córrer



El bell record, m’esborra la mirada

Recobro, la melodia d’una vella cançó

Home, construït de mur i aigua glaçada

Encadeno una fuga d’idees mortes. El so?



Sota una ombra tíbia desdibuixada i gris

L’estel prega per deixar-lo volar

Un nen abandona al destí una bombolla suspesa

Oblida el món i desitja que creixi com una flor.



martes, 4 de agosto de 2015

La nit dels lletjos (Poemes d'Hivern?

                                      





                                                   La nit dels lletjos

Ella i jo som lletjos, poc agraciats.
Ella té mitja cara bonica i un pòmul xafat,
Jo tinc  una escabrosa marca sobre la boca
que m’impedeix riure amb llibertat.

Tant els ulls d’ella com els meus,
no reflecteixen cap resignació. Odi, odi.
Això és el que ens ha unit, l’odi a tot el bonic,
L’odi cap el nostre propi  cos,  lleig i atemorit.

Ens vàrem veure per primera vegada
fent cua al cinema, per veure protegits per la foscor,
cossos perfectes, rostres bonics, fent-se l’amor.

Allí va ser,  on de reüll sense aixecar massa el cap,
ens vàrem examinar sense simpatia,
però amb fosca solidaritat, que era el que calia.
Allí és on varem copsar la necessitat
de reconèixer la nostra solitud i compartir-la.

A la sortida ens varem trobar.
Jo la vaig invitar a un cafè, a una xerrada,
ella sorpresa al principi, va acceptar.

Tu voldries ser estimada, encara que fos a la fosca,
voldries ser acariciada, tot i que fos per una má tosca,
jo desitjo tenir a prop un cos, per poder abraçar
i sense llum,  tocant-lo, veure’l i poder somniar.

Això es possible,  des que els dos ho trobem.
Com ?  sense veure’ns, estimant-nos  simplement .
Endinsant-nos junts a  la nit, a la foscor
Sí, sí , a la nit, a la foscor  total. M’he entens?
on tu no em vegis i jo a tu tampoc, sense por.


Els teu cos es bonic ho saps?
Anem, va dir.

Vaig tancar la cortina i apagar el llum,
al meu costat ella respirava lentament,
vaig estirar una mà, fins trobar el seu pit turgent.
Acariciant el seu cos  amb els dits
passejant la mà  des del ventre als pits
Vaig veure’l i conèixer en la foscor de la nit.

Les seves mans també es van arriscar,
a resseguir el meu cos amb una mica de por.
de sobte com un llampec vaig decidir,
que havíem de sortir d’aquella mentida,
que això no era el que volíem ni ella ni jo.

Em vaig encoratjar, sí, em vaig encoratjar
la meva mà va pujar lentament al seu rostre
cercant el solc del horror, fins que el va trobar
I va començar una lenta i convincent carícia
regada amb les llàgrimes que ella va vessar.

Els seus dits van acariciar els meus llavis.
De sobte fent un crit els hi vaig mossegar
Es va sorprendre, va ser un instant, vàrem riure.
com dos nens feliços, entremaliats.

Vàrem plorar i riure fins la matinada
Ara sentint-nos feliços, ara desgraciats.
Després em vaig aixecar i vaig obrir el llum.

Fifo -Josep Lleixà

(Poemes d'Hivern)











lunes, 3 de agosto de 2015

Tendresa (Quatre estacions)






Tendresa

Perquè em rebutges tendresa
Perquè ets tan esquerpa amb mi, ?
Jo t’espero  nit i dia,
O no vols vindre o no saps el camí.

Somnio recolzar el meu cap
sobre els teu turgent pit,
sentir l’alè dels teus sospirs
encara que siguin fingits.

Perquè em rebutges tendresa
Perquè ets tan esquerpa amb mi, ?

Tens nom de rosada matinera,
el teu record em fa patir.
Només busco un somrís dels teus llavis,
una mirada dels teus ulls fit a fit.

Necessito fondrem amb tu,
 encara que sigui en somnis,
convertir la meva nit fosca
amb albada d’esperança.

Només necessito acotxar
el meu cap ple d'incertesa
que es fa preguntes , que te neguit,
       sobre el teu pit amic.

Perquè em rebutges tendresa?

Fifo – Josep Lleixà 3-8-2015
(Quatre estacions)