Translate

viernes, 31 de diciembre de 2010

Escolteu.... els Àngels canten....


Això és el que van poder “sentir” i gaudir els que van anar a escoltar el concert de la Coral Santa Rosalia del dia vint-i-nou de Desembre.
Eren unes veus que no goso descriure pel boniques que eren, que portava el vent de xaloc que com sabeu no és gaire freqüent als Països Catalans.
Les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat però aquest cop ho va fer amb força ja que estava impulsat per la il•lusió dels joves integrants de la Coral que porta aquest mateix nom: Xaloc. Tot això També és el resultat del treball i esforç dels seus directors que es poden sentir orgullosos .
Al concert i van actuar solistes de molta qualitat, de veus precioses. L’orquestra perfecta, la Coral Santa Rosalia a un nivell altíssim, els directors tant de la Coral com el de l’orquestra i a la vegada director de totes les peces del Concert, van fer que aquestes encaixessin, però............... sense el saber estar en l’escenari dels joves, sense la frescor de les seves veus, no es estat el mateix.
Abans de sortir tots arrenglerats cap l’escenari, no paraven de jugar de riure de fer-se petites bromes, tot això degut als nervis i a la seva edat. Un cop van anar desfilant cap la tarima, anaven alegres però ja assumint la responsabilitat del moment.
El proper concert, jo que tinc el privilegi de poder compartir totes aquestes vivències des de La Coral Santa Rosalia posaré l’excusa que tinc afonia i em posaré en els seients dels espectadors, per poder gaudir d’una forma plena del Concert i especialment de les veus i actuació de la Coral Xaloc.
Com diu aquell personatge del programa Polònia “Algú ho havia de dir”.

Josep Lleixà.

jueves, 23 de diciembre de 2010

Seguim com sempre, el poeta Maragall es queixava l'Espriu tambè.......

Benvolguts: Quan feu una convocatoria per demanar la Indpendencia de Catalunya podreu contar en mi.
Les sentencies del T, Suprem el que fan és donar per bó el que ja va dir el Constitucional o sigui que la llengua vehicular del ensenyament a Catalunya és el català i també el castellà. Aixó vol dir que ajustat a dret, qualsevol resident a Catalunya pot fer valer aquesta opciò. Això tambè significa que la Llei qui sempre la interpretarà a la seva conveniencia fins que no siguém Independents seràn els tribunals de l’Estat espanyols, ens agradi o no, com ara.
Van pasar el ribot l'Estatut i apartir d’ara -doncs aquesta és sols la primera – totes aquelles normes que “tots” els pólitics ens deien que serien capaços de fer-les reinterpretar -¿ Per qui? no solsament quedaràn com estàn a l’Estatut sino que els Poders Judicials de l’Estat poc a poc les aniràn retallan. Això vol dir que encara estem anmirallats per l’Estatut, jo no vaig anar a la manifestaciò del Juny ni a favor del Estatut ni contra del Constitucionasl, vaig anar per cridar a favor de la Independencia com milers de catalans.
Estem en ple debat de investidura, vull veure que ens diuen els parlamentaris enveres el tema. Em temo que tot acabarà com la canço, paraules, paraules i res més.
Estem actuan amb mentalitat autonomista i seguint el ball que ens marquen els espanyols. Mentre siguem espanyols, com ho són els gallegs, els valencians, els andalusos etc, ens hem regir per les regles de joc d'aquesta majoria, el que no es pot fer es ser espanyol i jugar el partit a una altra divisiò, -i no em refereixo a un partit de futbol- em refereixo que no tenim cap marge de maniobra mentre estem lligats a Espanya. Els espanyols fan el que creuen que es el millor pel seu pais i tenen la paella pel manec.
Els politics d’aqui, uns sortiràn tot emprenyats a despotricar del tema però no faràn res. Els altres diràn que no ens procupem que la sentencia aquesta es pot reconduir, però el cert es que a partir d’ara tothom te dret a rebre l’ensenyament i la informaciò en castallà o català, i aquest dret molta gent el voldrà ejercir. Saps perqùè? Per que en tenen dret. I això sols a començat. Al temps.
Podria fer-ho més llarg però la idea crec que ha quedat prou clara. Els gestos i accions han d’anar a proclamar d’una vegada la Independencia de Catalunya, tot lo altre és foc d’encenalls.

Josep Lleixá

martes, 21 de diciembre de 2010

Entranyable, gracies Ferràn

Amics, bon amics catalans:
S’apropen els dius de Nadal i any nou i aquesta nit em sento particularment emotiu, més del que habitualment em sento quan soc a Catalunya. Permeteu-me un esplai amb vosaltres amb els que sento empatia i penso que em podeu comprendre.
Ja soc prou gran. Potser aquest sigui el meu viatge de comiat. Tan de bo que hi tingui altres oportunitats. Molts familiars i amics han desaparegut però Catalunya encara existeix. Tota ma vida he senti l’enyorança d’aquesta pàtria que tan m’estimo, potser per viure lluny. Si hi haques viscut aquí qui sap si no em sentiria tan català. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de gaudir del procés de les eleccions les quals, amb totes els defectes que puguin tenir, em donen esperança pel futur de Catalunya. Se que els polítics, sovint, s’interessen no més amb la seva cadira però dins d’aquesta limitació em permeten ser optimista. Penso que 50 anys enrere i, fins i tot abans, les oportunitats i forma de sentir dels catalans no hi eren com és avui. Hores d’ara, en mig de la influencia espanyolista i estrangeritzant de tota mena, hi ha un desenvolupament de la consciencia que no hi havia abans. Avui, hi ha canals de televisió, rètols, periòdics i tota mena de publicacions catalanes que palesen un tarannà estimulant. El fet diferencial s’entén més que mai. Apel·lo a un exemple personal. La meva mare que no tenia cap formació intel·lectual ni patriòtica, se’n adonava de manera espontània. Per a ella els asturians, gallecs i altres espanyols eren diferents. En mig de la seva ingenuïtat deia: fulano no es espanyol, és gallec, o és asturià, o el que sigui, espanyola en soc jo i volia dir catalana. El missatge és clar. Confonia el nom, però se’n adonava de que la seva cultura era diferent: era catalana. La nació i el sentiment de pertinença és un fet espontani i sobreviu.
Avui gaudeixo d’aquestes experiències. No importen els partits anticatalans. Abans hi havia un Llerroux i altres pitjors. No ho veuré però estic segur que algun dia Catalunya serà independent, com van somniar tants patriotes. Encara ni hi ha, i molts. Jo em considero hereu d’aquells que a Cuba van somniar amb una pàtria catalana.
De vegades no puc evitar els paral·lelismes històrics. Les situacions no son exactament les mateixes però tenen punts de comparació vàlids. Al segle XIX Cuba intentava el seu alliberament. Cal tenir en comptes que en mig d’una població de poc més de un milió d’habitants hi havia molts integristes. Alguns nombres poden palesar la situació. Espanya va aixecar sobre les armes a 300.000 soldats. D’ells, 200.000 procedien de la península, en la seva majoria quintos que no sentien res per allò pel que lluitaven. Els altres 100.000 havien estat reclutats a Cuba. Alguns espanyols nadius residents a l’illa, però no pocs cubans que lluitaven contra la seva pàtria i a favor del colonialisme. Els cubans no més van poder arreplegar 35.000 combatents armats i tanmateix van aconseguir estendre la lluita a tota l’illa. Entre ells, un sitgetà anomenat Josep Miró Cardona que va arribar a ser general i cap del Estat Major del general Antonio Maceo. Va ser un il·luminat que en mig de la confusió patriotera d’aquells moments se’n va adonar de quin costat era la raó. Un cop alliberada d’Espanya, tot hom era mambi, és a dir, pro cubà. El mateix passarà a Catalunya el dia de demà
La situació no és exactament igual però l’experiencia ens pot mostrar que a tot època hi ha hagut persones que no se’n adonen de quin costat està la raó, de vegades per motius personals però majorment per ignorància. Son els anomenats blavers.
Fineixo, no us vull cansar. Perdoneu-me el meu esplai. És una forma d’adreçar-me a vosaltres en aquesta ocasió de Cap d’any. Tant de bo que els propers temps millori la situació del catalanisme més sà.
Adjunto una traducció d’un poema antològic d’en Pere Quart. La vaig fer per que el nostre declamador del Casal Català l’oferís en les seves presentacions
Bon cap d’any i un bon 2011,
Visca Catalunya !
Joan M Ferran Oliva

sábado, 30 de octubre de 2010

Amb espardenyes de sola d’espart



Amb espardenyes de sola d’espart, i pantalons curts per sota del genoll, practicàvem un esport d’aventura molt agosarat.
Faig esment de l’indumentaria, perquè eren les dues peces que mes mal parades en sortien d’aquets jocs. Jocs que tan ens agradaven a nosaltres i tampoc a les mares o iaies que havien de recosir el pantalons i reforçar les espardenyes , després de cada “baixada”.
Era molt difícil d’explicar , després de la tarda de jocs, que havent sortit a jugar amb les espardenyes en bon estat, els pantalons apedaçats però sense cap estrep, al cap d’un parell d’hores, ja de tornada a casa , ho féssim tot suats per l’esforç i encara excitats per l’aventura viscuda ,- cosa normal - però també amb forats a la part del ratera dels pantalons, i amb les espardenyes foradades, cosa que podia ser explicada posant-li molta imaginació per part nostra, però com a casa ja coneixien el “panyo” no sempre era l’explicació acceptada , Compresa no ho va ser mai.
El joc consistia en apropar-nos a un dels arenals de qualsevol de les muntanyes al voltant del poble i pujant per la pendent i vorejant-lo, arribar on començava. Un cop ja situats a dalt de tot del arenal, assentats sobre el còdols, sols separats del terra per la fina tela dels pantalons curts, i utilitzant per direccionar i frenar les espardenyes d’espart, agafàvem embranzida i baixàvem costa avall, fins arribar a la seva fi. El que primer arribava era el guanyador.
Uns, els que tenien mes tècnica, arribàvem al fi de la cursa assentats, la majoria el final del trajecte el fèiem rodolant. Però tant els uns com el altres, amb el pantalons foradats i les espardenyes a trossos.
Era una practica semblant al esquí, però el medi no era tant amable. tant bucòlic. Les pedres rodones , mes o menys grosses , - això si, blanques o de color gris -, feien la funció de la neu, i a falta d’esquís, es suplia cul a terra. I sols protegits per els pantalons amb algun que altre pedaç , enfortíem els nostres glutis, de tant refregar-los per els còdols rodons.
Cert es que haguéssim de haver utilitzar com mitja de desplaçament per protegir la nostra anatomia i pantalons, d’algun sac dels que s’empraven per emmagatzemar les olives. Però els jocs eren improvisats, es decidia al moment, quin era el joc que teníem que practicar, i això venia molt condicionat per l’adolori’t que estes la part del nostre cos que havíem rebregat a l’ultima “Baixada” , o si ens havien refet de la falta de comprensió a la nostra gran aventura, dels grans de casa, que normalment o expressaven a cops de corretja.
Ara quan retorno a aquelles contrades, tot melangiós intento fer una petita baixada. De moment ja no puc pujar fins dalt de tot del arenal. Quan em canso em paro – cosa que succeeix molt aviat - Sec al terra, intento agafar velocitat culejant costa avall, però no hi ha manera. em quedo clavat. El problema es per aixecar-me. I quan ja ho faig el cul el tinc mes adolorit que quan jo feia la baixada total. Pot ser que siguin els anys, o la falta d’entrenament.? O es que l’equipatge no es el adient. Poder hauria de portar pantalons curts i espardenyes d’espart.

Josep Lleixà

viernes, 29 de octubre de 2010

Som espanyols perquè volem - Del Diaria Avui

29/10/10 02:00 - CARLES RIBERA
“Per més ràbia que ens faci el PP, si estem suportant tota aquesta situació és perquè nosaltres volem ”
Podem estar emprenyats, dolguts, decebuts, consternats, ofesos i indignats, perquè el cas de l'ofensiva contra la llengua catalana és tan greu que aquestes sensacions, i moltes altres, estan plenament justificades; podem blasmar el PP, criticar-lo, denunciar-ne la barra, l'atreviment, la radicalització totalitària, la fúria anticatalana, la fúria espanyolista; podem dir el nom del porc a Alícia Sánchez-Camacho (ho dic en masculí perquè en femení el nom del porc adopta unes connotacions que serien més apropiades en boca de l'alcalde de Valladolid i no és pas la meva intenció); podem sentir-nos com vulguem i escopir tot el fel que convingui, però donar la culpa al PP, al PSOE (i sucursals), als jutges que els fan la gara-gara, o a l'Estat espanyol en pes, arriba un punt que resulta inoperant, i aquest punt arriba justament aquí.
Passat el punt, cal admetre que no podem oblidar que si estem suportant tota aquesta situació és perquè volem. Cada cop que hi ha eleccions, votem obstinadament continuar sent espanyols, o, si més no, votem continuar presoners de l'Espanya singular. D'acord que marxar-ne pot ser més o menys complicat, menys que més conflictiu i que cal un procés que no serà curt. Però tot comença dient, majoritàriament, senyors, nosaltres marxem. Mentre no quedi clar això, Espanya ens tractarà com demanem: com a espanyols. Reflexionem-hi ara que vénen eleccions. D'ofertes per a la independència, siguin per obtenir-la al gener vinent o després del concert econòmic si cal, n'hi ha de sobres. Només cal posar un paper dins d'una urna. Amb seny, però també amb determinació.

viernes, 15 de octubre de 2010

I després de les eleccions al Parlament que?

Quant vaig començar a escriure en aquest blog em vaig proposar no fer-ho de temes de política municipal per diferents raons. La reflexió/pregunta que faig i em faig a continuació pot ser feta a qualsevol altre municipi del nostre País. Es la següent:
Sabut es que a les properes eleccions al Parlament Català, dues formacions polítiques, que no son partits al us, es volen presentar amb un programa semblant: Regeneració Política i Independència.
Sembla ser que ens els afers de la política diària, si prenen o recolzen alguna decisió ho faran a títol personal, doncs com els integrants poden tenir diferents sensibilitats i punts de vista, tindran llibertat de vot excepte , cosa evident. en el temes de Regeneració i Independència.
La meva reflexió és: Un futur votant d’alguna d’aquestes formacions, simpatitzant o adherit, es pot presentar en una llista per les eleccions locals?
Poc es pot fer des de el Municipi per la Independència, però si molt per la Regeneració i la forma de fer les coses. Per tant si un ciutadà vol estar present en alguna d’aquestes llistes, políticament parlant te tot el dret a fer-ho, i èticament?¨És ètic que un ciutadà que te inquietuds polítiques i que com horitzó tingui la Independència – cosa que s’ha de coure al Parlament – pugui baixar al terreny del dia a dia en el seu municipi a intentar fer aquesta política de proximitat?. En el Parlament els representants que ell a votat treballaran pels objectius esmentats. Ell ha de esperar segut a casa que es compleixi aquest objectiu – per cert llunya – o te el dret moral de fer o intentar fer política pragmàtica des de el municipi ?. Deixo la pregunta.

lunes, 11 de octubre de 2010

No te color –com l’aigua - , per això m’agrada’t.

És sorprenent la forma tan planera î didàctica que te el President Pujol per definir i explicar les coses, per que siguin comprensibles per tothom.
Es veritat que el seu verb moltes vegades és confús i repetitiu. Parlant clar, - ell s’entrebanca - no és un bon orador, però te la habilitat de utilitzar metàfores, analogies, histories, etc. que fan que transmeti i faci entenedor el seu missatge.
Programa de televisió: A pregunta d’un tertulià de quina opinió li mereix el desencís que tenen els ciutadans envers la política o dels politics, i que pot dir al respecte, fa la següent descripció de l’acció política:
Les fonts del riu Llobregat, brollen abundants, ufanoses, en un paisatge idíl•lic. Això és la Societat Civil, amb molta força que s’ha d’aprofitar.
Uns metres riu avall, hi ha una canonada que canalitza molta part de l’aigua que arriba en aquell punt. Un altra part, continua lliure el curs del riu i no es perd, és la creativitat de la gent, l’esperit emprenedor, la responsabilitat, les accions solidaries etc.
L’aigua de la canonada – no de tres canonades diu amb el seu posat murri – s’ha d’intentar aprofitar al màxim, procurant que no hi hagi fuites i que arribi amb tot el seu caudal i força al final.
Com s’ha aprofita al final de la canonada? Doncs amb una turbina que genera energia, que és utilitzada per una industria instal•lada als voltants que crea riquesa i llocs de treball.
Doncs tot això, des de la col•locació de la canonada, el seu manteniment, i definir quin és l’aprofitament que s’ha de fer de tota aquesta força canalitzada, és L’acció Política. Sense aquesta acció, l’aigua es perdria sense cap profit.
És una definició que no te color –com l’aigua - , per això m’agrada’t.

domingo, 10 de octubre de 2010

Regeneraciò - Independencia. S'ha de remoure el solatge

Capítol XV del Contracte Social. J.J.Rousseau Dels Diputats o Representants.
"Des de l’instant en que el servei públic deixa de ser el principal interès dels ciutadans i que aquets prefereixen servir amb la seva bossa abans que amb la seva persona, l’Estat es troba ja a prop de la seva ruïna. Que s’ha d’anar a la guerra?. Doncs es paguen tropes i ens quedem a casa, . Que hi ha que anar al Consell - Parlament - ? Doncs es nombren diputats i ens seguim quedant a casa. A força de peresa i de diners, s’acaba per tenir soldats per sotmetre la Pàtria i representants per vendre-la."

Que va ser abans l’ou o la gallina?. Que ha de ser abans la Independència o la Regeneració Política del nostres País?.
Sense ànim d’entrar en cap controvèrsia amb els teòrics de l’evolució, sense gallina no hi ha ou, i sense l’ou no hi ha pollet. Amb la Independència tenim garantit de que hi haurà regeneració política?. No ho tinc prou clar. Sense regeneració política la Independència a mi no em serveix.
Amb la Regeneració política podrem aconseguir més fàcilment la Independència?. Jo crec que si.
Dit això, no crec que els politics actuals siguin de l’administració que siguin, local, comarcal, nacional, ens poden conduir a la Regeneració Política i per tant a la Independència. Per exemple. politics que no s’han posat d’acord en fer una llei electoral que es pot aprovar al nostre Parlament no al de Madrid, no mereixen la meva confiança – sempre tirant pilotes fora -, Si conservessin els seus escons durant el procés de negociació de la Independència que ha de ser llarg i complicat, discussions, traspassos, negociacions, etc. serien capaços de anteposar l’interés del País al seu particular sigui de partit o de casta econòmica?.
El País necessita una nova classe política a tots els nivells, en tots, també en el locals, s’ha de remoure el solatge. Sense una nova forma de entendre l’interès General, les reformes politiques socials i culturals per regenerar el nostres País no es portaran a terme, i per tant jo crec que no assolirem la Independencia.

domingo, 3 de octubre de 2010

Des de l'Havana - Joan Ferràn Oliva

UNA ESTELADA A L'HAVANA
Durant la meva estada a Catalunya els passats mesos de maig i juny, l’amic Josep Andreu, alcalde de Montblanc, em va demanar ajut per a restaurar el sepulcre d’en Josep Conangla Fontanilles al cementiri de L'Havana. L’Andreu ho va intentar en dues ocasions que va visitar Cuba, però no ho va poder fer degut a que el temps no li va abastar. Jo vaig acollir la petició com una iniciativa pròpia.
Conangla és un veritable exemple de patriota. L’admiro i respecto com es pot apreciar en les mencions sobre la seva destacada personalitat als meus llibres La Constitució Catalana de L'Havana i La Saga dels catalans a Cuba. No son les úniques. Això no obstant no coneixia de l’existència del seu panteó i em vaig assabentar-hi fa tres anys en ocasió de la visita a Cuba dels amics Mireia Planas i Oriol Falgueras, els quals el van localitzar. Fins i tot hi van fer una foto amb la estelada sobre la tapa. Ells resideixen a Tona i son activistes de la Comissió del Centenari de l’Estelada.
Un cop retornat a Cuba vaig començar les gestions per donar compliment al honrós compromís assolit. A l’illa no resten familiars d’en Conangla i el sepulcre mostrava signes de mancança de cura. Per afegitó, en no disposar de documents de propietat complicava l’operació restauradora.
Finalment tot es va resoldre: es va fondre una tapa nova per a substituir l’anterior aclivellada; es va polir, netejar i pintar el que calia, i hores d’ara el panteó llueix com acabat de construir. A la capçalera diu Conangla - Albertí, aquest darrer el cognom del seu gendre, però no hi havia cap altre inscripció. El més important ha estat la làpida incorporada amb el següent epitafi:

JOSEP CONANGLA FONTANILLES
MONTBLANC, CATALUNYA 1875 - LA HABANA 1965
PATRIOTA CATALÁN
INTELECTUAL, PERIODISTA, ENSAYISTA, VIVIÓ EN CUBA 60 AÑOS Y LA AMÓ TANTO COMO A SU SUELO NATAL
FUE PRESIDENTE DEL CENTRE CATALÀ Y DIRECTOR DE LA REVISTA LA NOVA CATALUNYA
POR ENCARGO DEL LÍDER CATALANISTA FRACESC MACIÀ, REDACTÓ LA PONENCIA DE LA CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA, APROBADA EN LA HABANA EN 1928
LA CATALUNYA IRREDENTA Y MONTBLANC, SU PUEBLO, NO LO OLVIDAN
Està redactat en castellà car te la intenció de donar a conèixer a tot el que passi qui és la personalitat allí enterrada.
L’adreça del panteó CONANGLA – ALBERTÍ, és
Calle 15 entre K y L, Zona 44 CC. Cementerio de Colón. Ciudad de la Habana
S’arriba entrant per la portada principal del Cementiri, seguint pel Carrer Central fins a l’església i desprès, continuant pel mateix Carrer Central fins al Panteón de las Fuerzas Armadas, com a referent. Allí cal prendre un carreró a mà esquerra que porta fins al Crematorio. A la propera cantonada es troba el panteó.

jueves, 16 de septiembre de 2010

Bona pregunta

Avui he escoltat una frase que és contundent, per això la reprodueixo:

Si no parlem el català a Catalunya on pebrots el parlarem?

Clar que sempre queda la possibilitat d’anar a Andorra.

miércoles, 15 de septiembre de 2010

Es mereixen un reconeixement


El temps passa la gent s’oblida. Aquestos masovers suposo varen ser els que van fundar la banda de música. Banda que segur ha passat per diferents vicissituds, però que al cap dels anys te continuïtat a Mas de Barberans i alguns dels músics que han sortit de la mateixa, avui dia son musics professionals. A la banda segur que i toquen nets i besnéts d’aquells homes que han tanta il-lusiò van aprendre a llegir música a lo millor a la llum d’un cresol , la majoria de les vegades ensenyada pel seu Director Pepito el Ferrè..
No visc al poble, no puc demanar res, però si suggerir que no s’oblidin aquests veïns que van iniciar una practica que també a servit pe fer caliu. Jo recordo amb tristesa al seu fundador Pepito el Ferre. Era el meu iaio. Josep

Temps eren temps


Pantalons Llargs

Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.

Historia homenatge a la parla del meu poble

Lo burro de Menaca

Eren temps de “arramalar”, de avesar-se a privacions, molta gana ningú agarrava cap “enfit”, per mes que •vulgue-sim” no podíem ser goluts. Hi havia molt poc “fato” per dinar. Moltes vegades amb un “primentò” que només tenia una “quixalada” de menut que era, tenies que fer-te passar la gana. Amb més sort algun dia es “minjaven gentilles” que abans de ”surtir” del foc “ensumaves” amb “deler” esperant “vore-les” al plat, Algun “atre” dia es feia un “bullit” de “baixoques” amb “pataca”, i quan es “minjava” “abadeijo” -no massa “assovint”- era com un dia de festa major. . Lo que era segur es que havia poca “faena de escurar” els plats Per postres, una llesca de pa amb oli i sucre es “minjaven” els mes afortunats i “llépols”, i un “escarroll” de raïm, o una mangrana o “massana o uns “nisprons” o be una “bresquilla” eren les postres del resto quan era el temps. Al hivern res de res,
Molta faena i mal pagada. però quan un es jove tot i aquets inconvenients, encara li queda la capacitat “d’encanar-se” de riure d’un mateix i dels “atres”, i de fer de quan en quan “empudegar” a algú per fer que el temps passi mes divertit i ràpid. Això també es cert, algun cop comportava ser “maldat” i rebre alguna “clatellada” per no ser “acenciat”.
Treballàvem al camí del port al lloc anomenat “el cocó la gralla” als “dos barrancs”. El treball era dur, a cops de mall partíem les pedres menudes i a les més grosses els i fèiem un forat a cops de “barrina” – tic- tac- tic –tac – “hasta” que era prou fondo per posar-li un “cartuxo” de dinamita i fer-les volar. Les mans que segons la nostra edat havien de ser fines, estaven plenes de durícies i els dits algun “garrofi” que altre per la falta de punteria del “mallador” que no encertava el “pistolet” i si els dits del que l’aguantava.
Menaca “portava” uns bancals al port de Bel, i passava molts de dies de retorn a casa per on érem “natros” treballant. Tenia un burro en el que traginava les coses dins la “saria” que duia sobre “l’aubardò, ” ascles” de llenya, la destral, etc. El burro encara estava “sencer” o sigui no l’havien capat i presumia d’una “ouera” que feia goig, i d’un membre viril - evidentment de burro – descomunal quan el desplegava.
Una de les nostres distraccions quan passava el Menaca portant el burro agarrat del “ramal” ben cenyit amb la mà , era amagats rere una “romiguera” molt frondosa, imitar el bram de la burra. L’esparverament
que agarrava aquell animal imaginant que prop seu tenia a la femella desitjada era per “voreu” Se li posaven les orelles erectes – i algo més enteneu oi? - la majoria de les vegades s’escapava del control del Menaca;
“osticana com corria. Una vegada va perdre” l’aubardó i la saria” amb el deler del encontre amb l’estimada.
El Menaca s’emprenyava, però com ja havia ultrapassat el lloc del nostre amagatall, o bé perquè havia de controlar l’animal o havia de sortir corrent a recuperar-lo quan s’havia escapat, mai va “puguer” saber quins eren aquells “empudegadors”. I esbombar l’historia al poble no donava cap solució al seu problema. El que era evident que havia que donar una solució al tema.
El que ens temíem es va produir. Una “bando” del pregoner va anunciar que “puijava” el “menescal” de Tortosa a capar els burros. El presagi de mals auguris ens va fer posar tristos.
Aquella tarda no varem anar a treballar, com era un fet que passava de tant en tant, s’ajuntava “devant” de la ferreria mig poble per poder veure l’esdeveniment. Com xalava la gent, sobre tot les dones.
Fins última hora varem confiar que el burro de Menaca no passaria per la vergonyosa experiència de ser capat en plaça pública i sen la riota de la canalla i algun altre ja “crescudet”. Va aparèixer amb el “morral” posat – poc podia dir - i portat pel “ramal” pel seu amo. Li varen posar unes argolles a les quatres potes amb una cadena que les unia, i l’ajudant del “menescal” agarrant la cadena i fen una tivada forta va fer caure a l’animal a terra amb tots els seus atributs a l’aire.
Li varen pintar “l’ouera” amb iodo i amb unes tenalles molt grosses.......... crac, crac, crac. Ai quina esgarrifança. El burro no es podia moure ni queixar, la gent reia. Els culpables varem ser “natros “ “pus” no, tard o d’hora li havia de passar no hi ha cap burro que arribi a vell sense haver-lo capat.
Al cap d’uns dies va tornar a passar “pel cocó la gralla” ens varem amagar, varem imitar el bram de la burra, i res de res. Va aixecar una sola orella i o crec que ens va mirar amb “despreci”.
Ara quan apareix a dalt de la costera ja no porta aquell trot segur alegre esperançat, està derrotat. Porta el cap moix, els ulls humits i mira cap a la “romiguera” buscant l’explicació al seu infortuni.

Josep Lleixà

domingo, 8 de agosto de 2010

LA FRASE

No criticaré cap candidatura per la independència, però la democràcia interna és bàsica.
Frase dita per un destacat impulsor de Solidaritat a les nostres terres.
D'això en depen tot el futur.

lunes, 2 de agosto de 2010

Reflexions


Un amic cubà em preguntava si tots els presos politics del Estat espanyol ho eren per delictes de sang o si també en havien per delictes de considerats com de consciencia, o per actituds i/o manifestacions que poguessin anar en contra de la unitat del estat o el ordre establert, i que el govern considerés delictives.
Hi em deia que si jo amb el meus arguments no el feia canviar de parer, ell no veia diferencia entre Cuba i el que passa amb altres estats nomenats democràtics.
I afegia preguntant, si l’opinió publica del nostre País Catalunya, era sabedora que als EEUU hi han des de fa molt de temps empresonats cinc patriotes cubans acusats d’espionatge que sembla tenen molt llunyana la seva llibertat. – volien copiar la recepta de la coca- cola, ja ja -
Al cubans dissidents que l’Estat espanyol a acollit, que faran ara, explicaran des de la llibertat la seva visió del Regim Cubà posant més merda al ventilador, o seran objectius
I diran que no tota la culpa és del dirigents, i que també hi ha part de culpa del bloqueig i de les interferències externes?
Un consell, si opineu sobre aquest comentari feu-ho, amb cura, sigueu prudents, que el que està escrit, escrit queda i segons qui interpreti la llibertat d’expressió, pot ser considerat delictiu. Si crido visca Cuba, visca Catalunya suposo que no poso en perill l’ordre establert.

martes, 27 de julio de 2010

Europa ja no vol pagar més. Queda vostè.

Ahir, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real. Es tracta d'un equipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500 milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat invervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milions d'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants.

Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional. Europa ja no vol pagar més. Queda vostè.

viernes, 23 de julio de 2010

Kosovo un precedent

Salut compatriotes !

Notícia d'avui.

La Haia (ACN).- El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), màxim òrgan judicial de Nacions Unides, ha dictaminat aquest dijous que la declaració unilateral d'independència de Kosovo 'no viola la llei internacional'. Malgrat que el fallo no és vinculant, és la primera vegada que un tribunal decideix sobre un cas de secessió i crearà un precedent per altres regions i nacions sense estat en situacions polítiques similars. Kosovo, antiga província sèrbia, va declarar unilateralment la independència de Belgrad el mes de febrer de 2008. Actualment, 69 dels 192 membres de Nacions Unides i la majoria dels estats de la UE han reconegut Kosovo com a estat. Entre els països que donen suport a Sèrbia es troba l'estat espanyol.

Si sumem, guanyarem !

miércoles, 21 de julio de 2010

Catalunya misteriosa

Hi ha misteris insondables que no tenen aparent explicaciò i per tant solució; Catalunya es misteriosa.
Si les enquestes apunten a un creixement molt important del Independentisme a Catalunya i la pujada del partit autonomista per excel•lència i a la vegada el Partit que per antonomàsia és independentista i així ho proclama perd pistonada, és que hi ha coses que no segueixen la lògica normal, o si.
Repassant una Enciclopèdia – Dalmau Carles - en la vaig fer els meus primers estudis , trobo la formula de l’interés, la recordeu?

100 : C :: % : I

Fen una mica de trampa he adaptat les variables a un nom diferent a fi de trobar també un resultat que expliqui la situació actual del independentisme:

C = Catalunya
% = Credibilitat Independentista del partit
I = Independència o resultat final

Doncs poso valor numèric a les variables, i després de feta l’operació quedo més confús que abans.
El dilluns proper trucaré a Torredembarra Misteriosa – un programa de radio – a veure si la vident, es capaç de resoldre’m aquest problema.

martes, 20 de julio de 2010

L'any 2029 Independencia

Alexandre Deulofeu i Torres
(L’armentera 1903- Figueres 1977)


La matemàtica de la historia és el nom de la teoria amb què explica les civilitzacions com processos biològics amb cicles que es repeteixen, en el quals la demografia, els imperis i les onades i/o morts imperials donen encertades previsions des de la unificació d’Alemanya, la caiguda de l’imperi soviètic, l’evolució de l’imperi nord-americà, el principi de desintegració de la Xina, o la fi imminent de l’imperi espanyol i l’alliberament de Catalunya, mara i origen de la cultura europea..

“Una descentralització gradual, segons el grau d’evolució i els desitjos de les nacionalitats hispàniques pot transformar un estat centralitzat en una comunitat de pobles lliures i al temps que arribarem a una federació s’evitarien les lluites fratricides i els odis, i s’estendria contràriament un sentiment de germanor entres els pobles hispànics. En qualsevol cas l’any 2029 l’imperi espanyol, el cos del mateix, de la mateixa manera que va passar amb l’imperi de Moscú, es desfarà com un bolado i Catalunya aconseguirà la seva Independència, per grat o per força., tot això abans d’entrar sota l’orbita del IV Reich.“.
Nota meva: Deulofeu va morir l’any 1977 per tant no podia saber el nom de la futura UE.

lunes, 19 de julio de 2010

10-J sense cap profit

No hi ha que ser un politòleg per adonar-se que per canalitzar el sentiment cada cop més gran del catalans envers la Independència del País, passa per la aparició en l’escena política d’un líder creïble carismàtic, honest en tots els sentits, provinent d’aquest SOCIETAT CIVIL que tants i tants noms pot aportar. Un home de prestigi en el seu camp, que no tingui necessitat de l’adulació perquè ja es prou important. Un home que tingui el compromís de portar el País a l’Independència i després torni a les seves activitats siguin les que siguin. Per tant un home NO de partit..
En el partits PSC, CIU, ERC poder hi són aquests líders , però sols són creïbles pels votants i militants dels seu partit i no de tots. Els últimament apareguts de RCAT i el que vol liderar una opció política aprofitant el seu “tiron” mediatic com ex president d’un club de futbol - molt estimat - crec que no reuneixen les condicions d’acceptació per part del indepentistes catalans.
Un bon amic em deia: Aquest líder, sortirà quan es generi el conflicte polític i els independentistes tinguem necessitat d’un lideratge. I jo li pregunto, i qui serà el que generi i canalitzi aquest conflicte? Els politics actuals que fan política de partit?.
No fa falta posar cap exemple, de tots son conegudes les desavinences. En el si dels tres partits esmentats està la corrent independentista., però a la vegada comparteixen : espai uns, en els que es diuen federalistes, els altres en autonomistes – peix al cova – i els altres que, ara si, es diuen independentistes però sols ho diuen.
Referent això últim un amic preguntava: Perquè el PSC no fa valer la seva força al Congres de l’Estat espanyol.?
Un altre deia, bé, perquè CIU no fa el mateix i deixa de donar suport al Govern Socialista – como razón de estado - ?
I el tercer afegia, i perquè ERC no trenca amb el Psc per forçar noves politiques favorables a l ‘Independencia? I aquí no hi ha l’excusa de que ara no toca, això ja ho havia d’haver fet fa anys. – deia l’amic -.
Jo crec que tots tenen part de raó Ara fitxarem a Cesc i tornarem a somniar amb el Barça. Ens fotrem amb el Florentino, ens emprenyarem si ens “piten” un penal i després de les eleccions al Parlament quan tots els partits ja estiguin ocupant els seus seients – tots ben agafats - tornaran a marejar la perdiu de l’Independència. I tornem-hi.

martes, 13 de julio de 2010

Era molt bonic per ser veritat - s'acabat el somni

Benvolgut President,

Les decisions preses per la direcció del partit de votar en contra de l'admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular per convocar una Consulta Popular sobre la Independència (el pla B perquè el poble català pogués votar sobre la independència després que la sentència del TC bloquegés l’anterior IP presentada), palesen que no compto ni amb la confiança ni amb el suport de la direcció, que opta per limitar la democràcia a votar cada quatre anys llistes tancades i bloquejades, i no permet que el poble pugui votar directament i decidir, sinó només manifestar-se al carrer i votar representants perquè decideixin per ell.

No puc formar part de la direcció d'un partit -del màxim òrgan entre congressos com és el Consell Nacional- que bloqueja la democràcia i no permet l’expressió del nostre poble.

Amb molta tristesa et presento la meva dimissió com a Conseller Nacional.


Atentament,


Uriel Bertran i Arrué

La Naciò - Publicat en aquest mateix blog el Juliol del 2008

M’estic retrobant amb antics treballs que havia fet temps enrere, I veig que hi han coses, definicions, que continuen sen d’actualitat. No tingueu por a la paraula “marxista”, poder la teoria està en desús, però certs plantejaments econòmics i socials per mi encara hores d’ara estan vigents. Els temps evidentment han canviat la Societat no es la mateixa, però hi han conceptes universals. Llegiu i opineu. -


He abreviat el text original per anar directament al moll del os:
Les nacions sorgeixen al desaparèixer la dispersió feudal, en l'època del capitalisme ascensional, sobre la base de comunitat de vida econòmica , relacionada al seu torn amb la creació del mercat nacional. La nació no ha de confondre's amb la raça o la tribu, ni amb la comunitat estatal o religiosa dels pobles, com pretenen fer creure la sociologia i la historiografia burgesa. La nació està formada per individus pertanyents a tribus i races diverses. La comunitat nacional no és tampoc la comunitat de l'Estat. La res, la tribu, la nacionalitat i la nació requereixen una llengua comuna , requisit que no sempre es dóna, en canvi en l'Estat. (El català, el gallec, l'èuscar són un exemple clar en l'Estat espanyol). La llengua nacional és producte de tota la història del poble, plasmat i consolidat com a nació. La llengua nacional es desenrotlla partint de la llengua de la nacionalitat corresponent, i esta prenent com a punt de partida la de les tribus que integren la nacionalitat de què es tracta. Sense la comunitat d'idioma els homes no podrien relacionar-se uns amb altres, ni crear una comunitat gentilícia, tribal, una nacionalitat ni una nació. La comunitat de llengua és per tant, un dels trets essencials de la nació, però no l'únic. A Catalunya i en les Balears per exemple parlem el mateix idioma i no formem una mateixa nació. Per què? Abans que res per que no habitem un territori comú. La nació es forma sempre com resultat d'una convivència prolongada i contínua entre els homes que viuen en el mateix territori. La comunitat de territori, és també per tant un tret de les característiques de la nació. Però tampoc ella, per si sola, basta perquè la nació sorgeixi. Per a això es requereix, a més, que els homes que parlen la mateixa llengua i habiten el mateix territori es troben units per llaços econòmics. I estos llaços sorgeixen amb l'aparició del capitalisme. Les condicions històriques peculiars que es forma i desenvolupa la nació determinen la peculiar fisonomia espiritual d'aquesta. La fisonomia espiritual de la nació reflecteix les condicions de la vida material del poble, la seva forma de vida particular , la seva història, els esdeveniments transcendentals que ha deixat fonda empremta en la seva vida i el desenvolupament ulterior de la nació. La fisonomia espiritual de la nació, o el caràcter nacional com també se li sol dir, és quelcom per si imperceptible, però que pot ser captat per quant es manifesta en la cultura nacional, en les característiques d'aquesta. Sintetitzant el procés històric de formació i desenvolupament de les nacions, va ser creada la teoria marxista de la nació, segons la qual “la nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat de quatre trets principals , a saber: la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada esta en la comunitat de peculiaritats específiques de la cultura nacional”. Sols la conjunció d'aquets quatre trets essencials formen la nació. Els intents d'afegir a aquets quatre trets un altre, a saber, l'existència d'un Estat nacional són profundament erronis. Això equivaldria a excloure de la categoria de nació a les nacions oprimides per l'imperialisme que no tenen un Estat propi.
(Konstantinov/ Lao Tsé)

lunes, 12 de julio de 2010

Massenprotest in Spanien



Enviat per un bon amic alemany que estima el nostre Pais i parla el català millor que jo. Gracies Mehr als eine Million Katalanen fordern mehr Unabhängigkeit.

Sie wollen mehr Autonomie von Spanien: Hunderttausende Katalanen gingen deswegen in Barcelona auf die Straße. Ihr Protest richtet sich auch gegen ein Urteil des Verfassungsgerichts. Die Richter hatten Katalonien verboten, ein eigenes Justizsystem aufzubauen.

Barcelona - Mehr als eine Million Menschen haben am Samstag in Barcelona für eine größere Autonomie der spanischen Region Katalonien demonstriert. Die Polizei zählte nach Angaben der Stadtverwaltung 1,1 Millionen Demonstranten, die Organisatoren der Kundgebung sprachen gar von 1,5 Millionen Teilnehmern.


Sie protestierten gegen ein Urteil des Verfassungsgerichts, demzufolge Katalonien sich nicht als echte eigenständige Nation verstehen darf. Die Einstufung Kataloniens als eine "Nation" ließen die Richter zwar gelten, sie stuften die Formulierung aber zu einer rhetorischen Formel "ohne rechtliche Bindung" herab.

Der Gerichtshof erklärte damit den Passus eines Statuts für ungültig, die die Katalanen 2006 in einer Volksabstimmung mit breiter Mehrheit angenommen hatten. Die Verfassungsrichter hatten außerdem den in der Landesverfassung vorgesehenen Aufbau eines katalanischen Justizsystems abgelehnt. Sie stuften es auch als verfassungswidrig ein, dass die katalanische Sprache in den Schulen und der Verwaltung einen Vorrang vor der spanischen bekommen soll.

Die meisten anderen Artikel der Charta blieben unberührt, dennoch löste das Urteil in Katalonien Empörung aus. Demonstranten trugen katalonische Flaggen, einige schwenkten Transparente mit der Aufschrift: "Wir sind eine Nation." Katalonien errang bereits 1979 einen Autonomiestatus, die Region hat eine eigene Regierung, ein Parlament und eigene Polizeikräfte. Amts- und Unterrichtssprache der Region ist Katalanisch.

sábado, 10 de julio de 2010

Efectes de la sententencia del TC?

Voldria creure que el fet que explicaré no te res que veure ni amba la sentencia del TC ni en les victories de la Roja. Per cert per mi la roja era la Dolores Ibarruri "La pasionaria".
Anem al grà: Dissabte 10 de Juliol a les 12 migdia, junt a uns amics entrem a un establiment molt conegut del carrer Antoni Roig. Demanem les nostres connsumicions, ens atenent correctament com sempre, i com sempre la dependenta es dirigeix a mi parlant el nostre idioma el català. Fins aquí tot com sempre. Ah fins l'hora de demanar el compte, que és quan la dependenta em pregunta "que he de cobrar lo cobro todo". Jo estranyat em quedo un momento dubtant, i la noia continua dient-me "que no me entiendes?". Jo contesto doncs si que t'entenc peró si meu dius en català t'entendré més bé. Resposta " es que yo tengo mis derechos y quiero hablar así" i jo contesto: I jo tinc el meus i per tant continuaré parlan-te en català. La cosa no anat a més perque em marxat havent-li dit a la noia que acabava de perdre uns quant clients. Desitjo que sigui sols una anecdota. Josep

miércoles, 7 de julio de 2010

Constituciò Provisional de la República Catalana


Titol II
IDIOMA, BANDERA I ESCUT
Article 2.- L'única llengua oficila a Catalunya, és la catalana.

Article 3.- La bandera oficial de la República Catalana és l'historica de les quatre barres roges, damunt de fons groc; amb addiciò, en la part superior, d'un triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre.
Article 4.- L'escut nacional de Catalunya és anàleg a la bandera anterior
.

Aquesta Constituciò va ser aprobada per l'Assamblea Constituient del Separatisme Català reunida a l'Havana durent els dies 30 de Setembre i 1 i 2 d'Octubre de 1928.

Els que vulguin compartir la senyera amb els del PP - diuen que també els representa - evidentment són lliures d fer-ho. Alguns amb aquest gest es volen tapar les vergonyes. Josep

Si no s’han de trobar còmodes que no vinguin

Som una Nació. Si no s’han de trobar còmodes que no vinguin, però que no ens toquin els pebrots. Ja esta bé de marejar la perdiu. Tenen dret a defensar la seva opció però no s’ha de permetre que rebentin i ofeguin les nostres aspiracions de cridar fort i ven fort que Som una Nació i que volem decidir nosaltres el nostre futur. És l'historia de sempre, els uuns organitzen i els altres volen imposar el seu lema. Per mi si es queden a casa em sentiré més comode, perqué no anem a demanr en aquesta mani el mateix. Josep

lunes, 5 de julio de 2010

que no ens manipulin més

El president Montilla "se ha metido en un berenjenal" s'ha fotut en un embolic i ara per sortir-sen vol cambiar ls pancarta de la capsalera de la manifestaciò i aigualir el missatge que la majoria volem donar. "Som una Naciò i nosaltres hem de decidir" , Tant complicat és entendre aixó?. Jo aniré a la "mani" però ni per criticar la sentencia del Constitucional, ni per reclamar la revisiò de l'Estatut. Prou pensar en clau espanyola, prou de pensar en autonomia. ! Vull decidir sobre el meu futur ! Vull ser el que soc, catalá i prou. Us sembla poc?.

Som una Naciò

martes, 29 de junio de 2010

sábado, 26 de junio de 2010

Del Blog del Duran i Lleida

Aquesta setmana he llegit dues notícies que feien referència a la Generalitat i a l’homosexualitat. La primera deia que el departament de Salut investigarà psiquiatres que “curen” l’homosexualitat. La segona, que la Generalitat prepara una norma única a Europa sobre drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transexuals per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. És una innovació que continua la línia de ser l’únic govern que pertany a la Internacional gai i lèsbica. També és l’únic lloc on existeix un fiscal per atendre només les denúncies sobre presumptes delictes contra els homosexuals, tot i que són escasses.

Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i,en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre .

La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la. Crec que és una contradicció radical que l’ideologia de gènere afirmi que els sexe és una opció mudable, ”transitòria fins i tot “ i que l’important és el gènere, i que aquest principi no s’apliqui quan qui demana fer el trànsit a l’heterosexualitat és un homosexual

Per acabar, no em pot deixar de sorprendre també la celeritat amb que la Generalitat vol investigar els professionals mèdics que tracten homosexuals en els termes que ja he esmentat i que, en canvi, no tinguessin com a objectiu investigar i vetllar perquè no es fessin les practiques d’avortametns que, en contra de la llei, es feien en centres clínics de Barcelona.

Jo crec que el Duran equivoca el plantejament. Si reconeix que la homosexualitat no és una malatia, ha de convindre que el homosexual no es sent malament per la seva opciò sexual, és més haviat per la pressiò del entorn que penalitza aquesta opciò especialment en ambients religiosos i de morals hipocrites.
El que vull dir, és que un psiquiatra no pot curar la homosexualitat perqué no és una malatia, el que si pot és ajudar a la persona que està patint un problema psiquic per que està rebutjat i discriminata per la seva opciò sexual. No s'han de confondre les coses.

Jo no opino

Un bon amic es veu que va veure un programa de televisió – crec que és Catalunya opina - en que una tertuliana - l’única que havia – va fer unes manifestacions feministes tant exagerades i fora de lloc que el amic es va indignar, ja que passa per uns moments complicats en l’aspecte sentimental.
Per això em demana que li publiqui al meu bloc aquestes reflexions, – que a tramès a la tertuliana - que com podreu comprovar daten de milers d’anys, i que per ell són vigents. Jo no opino, faig de missatger que moltes vegades és perillós.

Decepció per causa de la dona
Doncs bé, jo trobo la dona més amarga que la mort el seu cor és un parany i un filat, i les seves mans són llaços. Qui és plaent a Deu se n’escaparà, però el desgraciat i quedarà pres.
Ja ho veus, això he trobat, deia l’Eclesiastès, esbrinant les coses una per una per fer-ne el càlcul; i el que el meu esperit també cercava, però que no he trobat: He trobat un home entre mil, però una dona, no l’he trobada entre totes! Per contra mira que he trobat: que Deu va fer l’home simple,
i que són ells els qui s’han buscat les complicacions.

miércoles, 23 de junio de 2010

Meditacions a partir de J. J. Rousseau


Dels signes d'un bon govern

Quan es pregunta, en termes absoluts, quin és el millor govern, es planteja una qüestió insoluble per indeterminada, o si es vol té tantes bones solucions com combinacions possibles hi ha a les posicions absolutes i relatives dels pobles.
Però si es preguntés en quin senyal es pot conèixer que un determinat poble està bé o malament governat, seria una altra cosa i la qüestió de fet podria resoldre's.
Però no es resol, perquè cadascú el vol resoldre a la seva manera. Els súbdits lloen la tranquil•litat pública, els ciutadans la llibertat dels particulars: un prefereix la seguretat de les propietats, un altre la de les persones; per un el millor govern és el més sever, un altre sosté que és el més suau; aquest vol que es castiguin els delictes i aquell que es previnguin; un troba molt bé que el país sigui temut pels seus veïns, un altre que sigui ignorat: un està content quan el diners circula, l'altre exigeix que el poble tingui pa. Fins i tot en el cas d'estar d'acord sobre aquests punts i altres semblants, estaríem per això més assabentats del que convé?. Com les quantitats morals no tenen mesura necessària, tot i estar d'acord sobre el signe, com estar-ho sobre l'estimació?
Per part meva, sempre em sorprèn que es desconegui un senyal tan senzilla, o que tingui la mala fe de no reconèixer-la. Quina és la finalitat de l'associació política? La conservació i la prosperitat dels seus membres. (I jo afegeixo i subratllo la de tots els seus membres sense excepció). I quina és la senyal més segura que es conserven i prosperen? El seu nombre i la seva població. No aneu, doncs a buscar en un altre lloc aquest signe ta discutit. En igualtat de condicions, el govern sota el qual, sense mitjans aliens, sense naturalitzats, sense colònies, els ciutadans poblen i es multipliquen més, és infalible el millor; aquell govern sota el qual un poble disminueix i decau, és el pitjor. Calculadors, ara us toca a vosaltres; compteu, Mesureu, compareu.
Part de les conclusions d'aquest escrit de J.J. Rousseau, (extrets d'una obra publicada l'any 1762), han perdut vigència en l'actualitat, per la transformació evident de la nostra societat. No obstant això, la resposta a quina és la finalitat de l'associació política, segueix sent la mateixa malgrat el temps transcorregut.
Quant a la senyal o signe per valorar si un poble està ben governat (en aquest cas el nostre) us convido a reflexionar sobre alguns aspectes del moment actual: entre ells, el futur incert de molts treballadors, a causa dels contractes de treball en precari, les altes taxa de desocupació etc
.
PD. Aquestes reflexions les feia l’any 2003 i res ha cambiat. Josep

sábado, 19 de junio de 2010

Coherencia, compromís i moltes coses més



Nobel de Literatura 1998 (Discurs d'aceptació)

- "El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir"
- "Conocí gente del pueblo engañada por una Iglesia tan cómplice como beneficiaria del poder del Estado y de los terratenientes latifundistas, gente permanentemente vigilada por la policía, gente que durante innumerables veces fue víctima inocente de las arbitrariedades de una justicia falsa"
- "No he tenido que renunciar al comunismo para llegar al Nobel"

martes, 15 de junio de 2010

Bona feina


El que ensenya aquest senyor és commovedor i un exemple a ser seguit per tots els que estem pels 50 o més .......

L'enginyer Químic Harold Schlumberger és una d'aquelles persones

- "Molts em pregunten, què fan la gent gran després de jubilats?" -

- "Bé, jo tinc la sort de ser graduat en enginyeria química i una de les coses que més m'agrada fer és transformar cerveses, vins i altres begudes alcohòliques en orina"

Harold Hauria de ser un motiu d'inspiració per TOTS NOSALTRES!!

martes, 8 de junio de 2010

El Perich ja ho va dir

L’edifici capitalista està corcat. Semblava que aquesta crisis era una bona oportunitat per fer canvis per fer-lo més just, però no ha estat així, fins i tot els governs que s’anomenen socialistes l’apuntalen per que no s’ensorri. I qui ho paga? Doncs no els que han provocat la crisis, com sempre ho paga “poca roba”. Ara vindrán els del PP i ho arreglarán, ja ja ja.

domingo, 6 de junio de 2010

Embolica que fa fort

Ja no esta clar qui es el poli bo o el dolent. Tot i tenir part de raò !quina barra!

"Maria Dolores de Cospedal presentó al PP como la alternativa a los sindicatos para defender el derecho de los trabajadores y volvió a pedir al Gobierno que lleve a cabo la reforma del mercado laboral."

Aquesta reforma contemplarà l'acomiadament dels treballadors per un preu més baix?.

"Si no hay sindicatos que sepan defender el derecho de los trabajadores, que éstos estén tranquilos, que aquí está el PP para defenderles", sentenció en la clausura de la Escuela de Verano del PP en Coma-Ruga (Tarragona).

I a les SICAPS ni dretes ni esquerres les posen en cintura. Les dretes és normal. i les esquerres......?

miércoles, 19 de mayo de 2010

L'últim que apagui la llum

Desprès de l’’ultima crisi financera que encara estem patin.,semblava que s’intentaria refundar el capitalisme amb mides i controls, per evitar que les grans corporacions d’especuladors mundials, que fan i desfan –com la sardana – sense que els governs mundials tinguin cap poder sobre d’ells i se’ls pugues controlar.
Jo he estat així d’ingenu . Pensava que havia arribat l’hora que el capitalisme o sigui els seus recursos, això sí controlats, es posarien al servei dels governs, del poble de la democràcia i mira per on que estan fen tot el contrari, continuant especulant i fen ballar com a marionetes a tots , dic a tots, els governs europeus, siguin conservadors, liberals, socialistes etc.
I qui li posarà el cascavell al gat saben que les mides que prengui seran o diran que seran antidemocràtiques, Això no ho arregla ningú. Estan cridant i demanant en veu alta l’aparició d’un nou “Savador” evidentment gens democràtic i quan hagi aparegut tornarem a rebre els de sempre.
Jo m’imagino com una gallina, tancat a una gàbia estreta amb l’única llibertat i obligació de menjar per posar molts d’ous rosos, perquè el meu amo el granger el capitalista, els pugui anant venent al preu que li roti. Ah i quan baixo la producció per estimular-me em posen música nit i dia, dia i nit per recuperar. O el que es el mateix, Belen Esteban, Futbol, Estatut, Constitucional, Independencia, cas Millet, cas Gurte etc i amb aquest entreteniments ens mengen el “tarro”. Però això si, podem protestar, ningú ens escolta ni ens fa cas, però podem protestar pensant que els problemes els podem reconduir
Aquí votaré?. Voti al que voti surti el que surti, mentres hi hagin quest taurons que dominen l’economia i de retruc la política ja seu faran. Si voto algun cop serà quan em proposin fer-ho per canviar el sistema no el govern. Prou. Josep

jueves, 13 de mayo de 2010

Qui ens governa?

Avui no parlaré de Independència o faré de subsistència.
Soc pensionista i com ja sabeu em congelen la pensió. El resultat serà menys diners menys consum. I els aturats i els que se’ls acabar el subsidi i no tenen recursos econòmics de cap mena que faràn per arribar a fi de mes?.
Amb el sacrifici d’uns quans . molts- garantim que hi haurà reactivació econòmica a fi de crear nous llocs de treball?. Si baixa el consum com es pot reactivar l’activitat econòmica i si aquesta no es produeix com es poder crear llocs de treball?.
Evidentment amb l’Independència la situació seria diferent, però como no hem de fer volar coloms i tocar de peus a terra. El problema és ara.
Hi ham moltes solucions jo n'apuntaré unes quantes :
1.- El ministeris que tinguin transferides les transferències a les comunitats autònomes no tenen raó de existir. No es pot justificar la doble administració.
2.- Em pot explicar algú la funció del Senat?.Uns cents de mangantes posats per tots, tots els partits que apart de marejar la perdiu no foten brot. Sous, dietes, viatges, etc.
3.- La Casa Real, la tenim que aguantar ho posa la Constitució, no poden reduir alguna despesa de les que generen sense profit aparent.?
4.- Ministres, secretaris, subsecretaris alts càrrecs de confiança, delegats del govern, alcaldes, homes de confiança dels alcaldes, regidors, Consells comarcals, diputacions tot reducte de gent col•locada la majoria de vegades sense justificació
I així podria anar desgranant possibilitats de disminuir la despesa pública no perjudicant als de sempre.
Perquè no tenen pebrots de parlar de fiscalitat? Si fan alguna cosa ho faran en els impostos, indirectes que som els que paguem tots i no afecten als que estan “forrats”, penseu que afectarà la seva economia a l’hora de comprar llamantol o llagostins de Vinaros perquè es pugui el Iva?.
No veure l’Independència abans hauré palmat per emprenya-me’n i inanició
Josep Lleixà .
.

martes, 11 de mayo de 2010

Del diari Avui

“La independència arribarà abans que la sentència”

“El TC Fa molt ben fet! Ha de vetllar per la Constitució Espanyola, jo faria el mateix”. “Els partits s’han d’unir per proclamar l’Estat català al Parlament”. “Als segles XIX i XX vam encaixar amb Espanya perquè era negoci. Però ara hi perdem, i cada vegada ho veuen més empresaris”

sábado, 8 de mayo de 2010

Bona convicencia amb el veins espanyols

Us imagineu al Carod “oferint-se” a una operació quirúrgica a Espanya a mans de cirurgians espanyols?. Jo d’ell no aniria ni al barber per si les mosques.
Em pregunto, un cop conquerida d’Independència, vindrà la família real al nostre País a que els guarim dels seus mals?. A la fi, alguns d’ells son Comptes de Barcelona i crec que Ducs de Girona. “Lo cortes no quita no valiente”. Josep

jueves, 15 de abril de 2010

Me la bufa el Constitucional

*1625 – Conde Duque de Olivares:* “Ahora que os hemos asimilado y no
tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que
nos paguéis con impuestos”.

Mai ens han enganyat, som naltros els créduls.

Me la bufa el Constitucional
I la seva sentencia,
A mi l’únic que em val
Es l’Independència.

Ha sortit un rodolí, però no estic per fer conya. Ens estan engatusant, juguen amb els nostres sentiments i les nostres peles. Fan el joc de tira i arronsa:i naltros els i seguim. Ara prometo: Zapatero, ara passo el ribot, Guerra, (aquell que deia que allò del Montesquiu de la divisió dels poders se ho passava pel forro). Aquest eren els que en havien d'ajudar a estar integrats a un Estat Federal.
El Tribunal Constitucional decidirà o no, per un sol vot – crec que son deu magistrats - el destí de tot un poble durant dècades, mentre els nostres dirigents politics, els de casa, dedicaran part del temps i de l’energia de la campanya de les properes eleccions a acompanyar el fèretre de l’estatut plorant com planyideres, quan el que tindrien que fer d’un puta vegada es quelcom contundent.
Me la bufa el Constitucional i lamento que Catalunya no tingui dirigents d’alçada política. Així ens va. Josep.

miércoles, 7 de abril de 2010

Decebut si, emprenyat més.

La culpa evidentment la tenen els corruptes, els d’ara i els d’abans. Els del estat espanyol i els més propers a nosaltres o sigui el catalans. No val la pena dir noms perquè estan o tindrien que estar a la ment de tothom.
Bé, podeu pensar per dir això no feia falta escarrassar-se massa , teniu raó Però vull continuar amb la meva reflexió: La culpa la tenim la resta de la Societat i especialment els votants que d’una forma ingènua o no, continuem perpetuant ha a questa “pandilla “ de bandarres.
Fixeu-vos quina paradoxa, els partits tenen més o menys la seva clientela i a aquesta l’importa un rave la catadura moral dels que ens tenen que governar, administrar i en la majoria dels casos robar. Voten als seus perquè encara que sàpiguen que son corruptes això no te importància, a la fi els altres també fan el mateix. Em ve al cap una frase atribuïda a un dirigent sud-americà que quan li deien que un subordinat seu era un fill de puta contestava doncs si però es el nostre fill de puta.
Als partits, per aquestes qüestions no pateixen electoralment, per tant, perquè s’han de preocupar? Tenen una cort de fidels que pensen , si, es veritat aquestos individus són uns fills de puta però dels nostres. Dir que estic decebut es poc. Josep

miércoles, 24 de marzo de 2010

No és això companys no és això

D’acord que els lideratges han de ser forts, però em fan por, molta por els lideratges prepotents, els que son capaços de definir a la seva conveniència el que és la llibertat d’expressió, els que van deixant pel camí a companys que havien compartit un projecte comú pel fet de discrepar.
Em fan por els líders que havent apostat per un successor, quan aquest vol elaborar el seu projecte esportiu amb llibertat es desqualificat.
Com deia, em fan por els líders que sols esperen l’assentiment i/o l’adulació de la massa que els ha portat al lloc que ocupen. Una discrepància , es una traïció , sols ells tenen la raó.
La llibertat d’expressió consisteix en opinar dels diferents punts de vista, amb respecte ser exposats i en respecte escoltats. El dir sempre amén al que diu el líder, per mi es un altra cosa que no vull qualificar, allà cadascú..
El còctel que por sortit de la combinació de dues personalitats messiàniques pot ser explosiu. El fotut del cas es que ciutadans que volem L’independència del nostre País i amb la Regeneraciò Pólitica no sols com mitja sinó com a fi, estem si mes no desconcertats. Josep Lleixà

martes, 9 de febrero de 2010

lunes, 8 de febrero de 2010

Opinions de Salvador Cardús

Contra el desagrupament

Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida............................
.........
No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.

jueves, 4 de febrero de 2010

Ho subscric totalment. No es això companys

Re(de)generació
"Van proposar-se recomençar, tornar a creure, reil•lusionar-se, i els han respost de forma insòlita"

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/02/re_de_generacio_47472.php

Toni Aira
Una victòria pròpia de Pirros, rei d’Epir. Això és el que ha aconseguit el doctor Joan Carretero. Una victòria pírrica, un èxit aconseguit amb un cost massa alt, d’aquells que no paga la pena assolir. Perquè sí, és cert, ja no té ni una sola veu discrepant a la seva junta, però a quin preu? Epitelialment, amb el desgast de veure el seu nom i el de Reagrupament arrossegats durant dies als mèdia. Sí, als mateixos mitjans que fins ara l’ignoraven la major part del temps i que ara n’han informat fins fartar-se’n gràcies a l’espectacle que Rcat els ha posat en safata. Però aquest no ha estat el preu més alt d’aquesta trista victòria. I com que servidor n’ha parlat força i bé, de Carretero, de Reagrupament, de Rut Carandell i companyia sempre que ho han merescut –i no ha estat en poques ocasions–, m’hi posaré. En parlaré, telegràficament, amb una tristor semblant a la que gastava en aquest mateix espai Víctor Alexandre dilluns passat, però també mirant d’anar al fons del drama: un comportament que, en antiestètica, ha anat fins i tot més enllà del que s’atreveixen a perpetrar els partits tradicionals als quals en teoria Rcat havia de superar en democràcia interna.

I és que, com s’entén que d’una junta de 19 membres n’hagin de dimitir quatre pel simple fet de no votar com la resta? Allò típic de votar a mà alçada (o en secret), després fer recompte i que guanyi la majoria... a Rcat no es contempla si aquesta no és de dinou a zero? On s’és vist un partit, associació, entitat o esbart dansaire on no es toleri ni el vot discrepant d’una minsa minoria dels seus membres? Algú em pot explicar com es pot parlar de voler regenerar la democràcia quan allò a què s’aspira és a votacions a la búlgara? I última pregunta de la cadena: encara hi ha algú que pugui creure que Reagrupament, Carretero i els seus fidels (en el sentit més estricte de la paraula), després de l’espectacle que han protagonitzat aquests dies, podran donar algun tipus de lliçó a la resta de formacions polítiques? Alguna lliçó que no sigui “com no conduir un grup humà en un context democràtic”, vull dir.

No ens enganyem, després de l’afer de la junta dimissionària d’anada i tornada, Reagrupament no tornarà a ser el que era. L’associació en sí seguirà i encara farà alguna cosa sobretot si Joan Laporta –a qui també volien els quatre discrepants– l’acaba intubant. En canvi, podem donar per tocada de mort l’essència del que venia a aportar aquesta formació al panorama polític català. Perquè no havia de ser això que ens ha mostrat grollerament que pot arribar a esdevenir. No en absolut. No rotund. No de cap de les maneres. I no, molt especialment, perquè precisament Rcat volia ser una alternativa a la politiqueria i als vicis més nocius que implica la dedicació a la cosa pública. Volia posar el nivell d’exigència alt, molt alt. I clar, quan apuges el llistó per a la resta, tu primer que ningú has de complir amb uns mínims. I aquests han estat màximament atropellats per una manera de fer inèdita en el panorama polític català. Mai ningú no s’havia atrevit a tant. Totes les formacions polítiques tenen veus crítiques fins i tot en els seus màxims òrgans de representació. Pujol va tenir durant dècades el seu Roca, Montilla té la seva Tura... i d’Esquerra i del PP català no cal ni que en parlem, oi? I això es contempla com una mostra de salut democràtica. És a dir, a Rcat, encara que els fidels a Carretero tinguessin tota la raó del món –que podria ser– i que els altres quatre estiguessin totalment equivocats –vagin vostès a saber–, quin concepte de la democràcia es té si no es pot ni suportar una mínima discrepància? Quin sentit té, en aquest context, triar una directiva? Amb una veu, la de Carretero, sembla que ja hi hauria prou, no? I això què és? Regeneració o degeneració de la vida democràtica?

Un bon coneixedor de Reagrupament i d’ERC per dins em deia fa dos dies: “Com a mínim a Esquerra es guardaven les formes i hi havia uns certs contrapoders que equilibraven!”. I parlant d’Esquerra, estic veient aquests dies l’acarnissament online de diversos que es diuen reagrupats contra els quatre dimissionaris. Sincerament, m’ha recordat al mateix que aquests reagrupats van haver de suportar quan van sortir d’Esquerra. Però ara ells ho practiquen amb només quatre persones que s’havien erigit en solitàries veus discrepants. És una pena, no ens enganyem. És una gran pena. Perquè molts van reengrescar-se amb Reagrupament. Molts que havien sortit cremats de CiU, cremats d’Esquerra, cremats dels tripartits i de tants altres desenganys polítics van trobar-hi un motiu d’esperança malgrat tot. I ara, després d’aquesta, tenen complicat sortir de la unitat de cremats. Van proposar-se recomençar, tornar a creure, reil•lusionar-se, i els han respost de forma insòlita. El cop de porta a les bones intencions i a la bona fe d’aquesta gent ha estat massa cruel, per matiner, per sec, per inesperat, per matusser. I no hi ha dret. I menys de la mà de qui va vendre que regeneraria la política i n’ha acabat reproduint els patrons més erosionadors. D’això Reagrupament se’n podrà refer? Pel bé de la salut democràtica del país, convindria a tots. Però ara, qui hi confiarà?

viernes, 15 de enero de 2010

"Esperem tothom, però no ens encantem per ningú"


El líder de Reagrupament, Joan Carretero, i l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, durant la roda de premsa al Col·legi de Periodistes / AVUI
Joan Carretero a Joan Laporta: "Esperem tothom, però no ens encantem per ningú"El líder de Reagrupament presenta l'alcalde d'Arenys de Munt com l'afiliat número 3.335. Deixa la porta oberta al president del Barça, però adverteix que el 21 de març s'escolliran els candidats per formar les llistes i es presentarà el programa