Translate

viernes, 31 de octubre de 2014

Va ser un miratge


Va ser un miratge

 Va ser un miratge, 
ni aigua ni palmeres, tot ressec.
 La llum del desert pot encegar-te,
 quan busques en un àrid paisatge
 refrescar el cor, apaivagar la sed.

Les dunes en continuo moviment 
simulant oasis o cossos de dona
 amb pits turgents,
 porten l'engany al beduí ressec.

 No hi ha ningú. Ningú l'espera,
 ni aigua ni camell, ni dona ni palmera,
 només l'arena del desert i el vent,
 que fen dunes fa i desfà,
 la utòpica i embogida quimera

 Escriu el seu nom a la sorra
 creient que ella ho veurà
 Però no saps beduí que el vent es gelós
 i ho barrarà ?

 Has de seguir el camí sol 
com sempre tu has fet, 
Segur que es calma ta sed
 si acceptes el destí.
 No busquis al desert. 

Tot son miratges.

 Fifo – Josep Lleixá

Saborejant una copa de vi, el Montaña i jo, l'hem saborejat amb silenci


Silenci............. Neix
 de nou obrint esperes
 en benvinguts silencis.

 Valentin Montaña.

 Un bes silenciós
 dels teus llavis he robat.
Hem fet música.

Fifo - Josep Lleixà

martes, 28 de octubre de 2014

Somni o realitat? Qui ho sap?


Somni o realitat? Qui ho sap ?

 He plogut gotes del meu cos ardent, 
que fugien del foc desbocat del teu record. 
La pau a retornat, però no l'oblit

. Havia flama, després brasa i ara cendra
 però si no bufa el vent i l'escampa
 restarà per sempre al meu pensament,
 el caliu de la teva presencia

 Somni o realitat? Qui ho sap ?

 Fifo - Josep Lleixà 28-10-2014

Brasa - Alquimia de Foc de Fe Ferré


BRASA 

Ànima de foc
 que aviva el caliu del present
 mentre crema el que fou el passat
 i coneix el futur de cendra.

 Fe Ferré i Ferraté

lunes, 27 de octubre de 2014

He traspassat la porta emboirada del misteri


He traspassat la porta emboirada del misteri 

He traspassat la porta emboirada del misteri 
que obren i tanquen els núvols,
 I m'he endinsat en la negritud del Res i del Tot 
Que des de temps estic cercant i no trobo. 

 Res de llum, tot silenci, tot foscor.
 Estic dubtant, si aquest mon està àrid d'esperança,
 o soc jo que porto presagis de malastrugança
i reflecteixo al espill del mon
 la meva imatge vençuda. 

Vençut si, no trobo la llum. 
No trobo resposta
. Però qui soc jo per preguntar? 
D'on surt aquesta altives que em fa buscar?

 Al fi he vist un estel brillar.
 Sembla que em vol atraure
 amb les seves llàgrimes de llum,
 Ràpid m'apropo i tot que em cremo, 
no vull que s'aparti de mi molt lluny. 

Ja he trobar consol. 

 Fifo – Josep Lleixà 27-10-2014

domingo, 26 de octubre de 2014

Quan bufa el vent




 Quan bufa el ven

 Quan bufa el vent
 El desert sembla animat
 Però quan aquell cessa
 Tot recau en pols

. Això passa amb les passions.
 Quan el foc està encès, 
els cors cobren vida 
els ulls estan brillants,
 les mans suoroses
 s'agafen amb delit.

 Però quan el foc minva, 
el fum et torna a la realitat.
 els ulls ploren encegats
 I no es veu més que la vulgaritat del dubte.

 Fifo – Josep Lleixà 26-10-2014

Poesia i música al abast de tothom


Una amiga em deia que un escriptor ho és encara que no hagi publicat. Te raó però jo li deia, que quasi totes/tots volem compartir les nostres vivències, sentiments, alegries, tristors, melangies....... El que sentim quan el Sol neix o es pon, o quant la lluna el cerca i mai el troba. Alguns tenim un punt de vanitat i ens agradaria ser llegits o escoltats. Que millor que la plaça de la Catedral de Tarragona per fer aquest intent? Fifo

sábado, 25 de octubre de 2014

1 Càntic dels Càntics. De Salomó.


ELLA 

 Que em besi amb besos de la seva boca!
 Les teves carícies són més dolces que el vi. 
L'olor  dels teus perfums és exquisida
els teu nom es ungüent que s'escampa:
per això les donzelles t'estimen
Atrau-me darrere teu! Correm-hi! 

El rei m'ha introduït a les seves estances:
Per tu farem festa amb alegria
Celebrarem les teves carícies millor que el vi.
És amb raó que t'estimen

Sóc negra però bonica, filles de Jerusalem, 
com les tendes de Quedar, 
com els cortinatges de Salomó.
No mireu la meva morenor: 
és el sol que m'ha colrat.

El fills de la meva mare s'aïraren contra mi, 
em posaren a guardar les vinyes,
la meva pròpia vinya no l'he pas guardada

Indica'm tu que la meva ànima estimes,
a quin lloc pastures el ramat
 on el fas reposar quan és migdia,?
 perquè no vagi perduda 
entre els ramats dels teus companys.

lunes, 20 de octubre de 2014

Por lo vivido de Mirar profundo Pierre Bernet Ferrand


POR LO VIVIDO
 Porque conocí los infiernos cuando tuve sed 
y no hubo un rio.
 Porque sentí bajo mis pies
 la hirviente arena del desierto 
al sol flagelar mi espalda
 y no hubo un árbol ...... ni llovía. 
Porque nadie preguntó por el olvido 
ni estuvo a tiempo 
en auxilio de los sedientos de suerte o dicha.
 Porque alguna vez ocurrió en nuestras vidas
escribo este poema.

 Pierre Bernet Ferrand

sábado, 18 de octubre de 2014

Escales que pugen al Cel (2)


Has aconseguit fer-me emocionar J.Roig.. El dia va ser tal com tu el mostres, bonic, intens, ple d'emocions i poesia i també de germanor i trossos d'humor poètic. Ja imagino la cara de sorpresa i alegria i perquè no de satisfacció, quan els meus nets vegin aquest treball i l'anterior que em vas fer arribar, tant emotiu, .Gracies en nom meu i la de tots els participants. Et diré una cosa, des de el onze d'Octubre hi han al menys quaranta persones mes que estimen al Mas, Gracies.

Escales que pugen al Cel (1)


Un vídeo de poesia , però més d'amistat. . Gracies

viernes, 17 de octubre de 2014

Duo Ad Libitum - Trovador


Duo AD Libitum Haikus Mariners escrits pel Fifo


Duo Ad Libitum


Brusa roja



Brusa roja

 Escales que pugen al cel.
 Brusa roja contra el Sol 
uns rajos reboten esquius i
enlluernen ma mirada.

 Mans delicades , fines,
 de la noia de l'escala 
que al poeta està escoltant. 

Perquè amaga la cara?

 Atenta , presta atenció 
al poeta que llegeix, 
un poema que li agrada.

 De sobte, els ulls li brillen feliços, 
 una estrofa li ha agradat,
 aparta les mans del seu rostre.
 El poeta queda encisat. 

 Escales que pugen al cel.
 Brusa roja contra el Sol 
uns rajos reboten esquius
 i ja puc veure-li  la cara.

 Fifo – Josep Lleixà 17-10-2014

jueves, 16 de octubre de 2014

Video Escals que pugen al Cel (1)

http://youtu.be/NAP6trcw_7M

Escales que pugen al Cel (2)

Has aconseguit fer-me emocionar J.Roig.. El dia va ser tal com tu el mostres, bonic, intens, ple d'emocions i poesia i també de germanor i trossos d'humor poètic. Ja imagino la cara de sorpresa i alegria i perquè no de satisfacció, quan els meus nets vegin aquest treball i l'anterior que em vas fer arribara, tant emotiu, .Gracies en nom meu i la de tots els participants. Et diré una cosa, des de el onze d'Octubre hi han al menys quaranta persones mes que j estimen al Mas, Gracies. ESCALES AL CEL 2 youtube.com

miércoles, 8 de octubre de 2014

Esglaó rere esglaó fem camins buscant llum


La iniciativa d’un masover absent , recolzat per l’ajuntament del municipi , farà possible un esdeveniment plàstic i cultural, únic al territori, titulat “Escales que pugen al cel”. Una trentena d’artistes  ( poetes, pintors i musics ) mostraran la seua obra per diferents llocs , molt especialment per les diferents escalinates que hi repartides pel poble. (J.Roig).-
Aquest proper dissabte 11 d’octubre el Mas de Barberans acollirà un esdeveniment visual i cultural força singular on, les escales que comuniquen els diferents carreres del poble, tindran un paper força important. Es tracta de 1ra trobada poètica/pictòrica/musical que baix el títol de “Escales que pugen al cel” ha organitzat, amb el suport de l’Ajuntament, el masover però resident a Torredembarra, Josep Lleixà. Segons ens explicava ell mateix, la idea va sorgir quant es van reformar les escales necessàries per transitar pel poble donada la seua morfologia urbana, amb els carreres escalonats a la falda de la muntanya. A Lleixà li va semblar que els esglaons podien tenir un cert símil amb els amfiteatres i per tant podien servir perfectament com a seient on els espectadors poguessin gaudir d’un esdeveniment com per exemple un recital de poesia. A partir d’aquí es va anar desenvolupant la idea fins al punt de que, a hores d’ara, una trentena d’artistes (poetes, pintors i músics) vinguts des de diferents territoris de parla catalana , participaran en aquest singular espectacle de carrer que es complementarà amb una exposició de pintura i un recital musical al Centre Cívic del Mas, mentre que la Museu de la Pauma s’exposaran pintures i fotografies de les escales de vàries èpoques i llibres. El programa contempla la recepció de participants i visita al Museu a partir de les 10:30 del matí i el començament del recital a partir de les 12h..Per la tarda es duran a terme la resta d’actes ja a l’aixopluc del Centre Cívic Cal recordar que totes les activitats organitzades seran amb entrada lliure i que el dissabte, entre les 12 del matí i les 2 de la tarda, els carrers del Mas de Barberans estaran tancats a la circulació de vehicles per poder fer el recorregut poètic pels diferents trams d’escales del poble.

Escales que pugen al Cel


Amb el títol “Escales que pugen al cel”, Josep Lleixà (Mas de Barberans, 1941) absent del poble durant més de seixanta anys, proposa un recorregut poètic, musical i artístic pels carrers del poble en què hi participaran una vintena de poetes arribats de diferents punts dels Països Catalans. El fil conductor d'aquesta jornada és un trajecte líric per aquells espais del poble vinculats a les escales. Aquestes construccions que uneixen els carrers ubicats en diferents nivells, en un poble de muntanya com és el Mas de Barberans, es convertiran en l'escenari improvisat dels recitals. 
"Les escales són una construcció que serveix per unir altures diferents. És un concepte amb un transfons molt poètic perquè, quan les pugem, ens elevem"
 La jornada s'inaugurarà a les 10:30h al Museu de la Pauma, on exposaran la seva obra pictòrica diferents artistes, entre les quals destaca el recull de fotografies d'escales antigues i rehabilitades que presenta l'ideòleg de la jornada. El recorregut poètic començarà a les 12h i s'allargarà fins a les 14h. A partir de les 17h, al Centre Cívic tindran lloc les actuacions previstes, entre les que destaca les dels cantautors Jana. el Jordi Mauri, el duo Tangos Girona i el guitarrista Dani Llasat, que acompanyarà tots aquells poetes que vulguin seguir recitant. -
 - Què creus que t'evoquen les escales?
 Sense dubte, evoquen la meva infantesa. Al Mas de Barberans n'hi ha de molt simbòliques. Un exemple són les de Miranda, que fa anys eren una àgora, un lloc on els joves es reunien per parlar de les seves coses i plantejar algunes de les seves entremaliadures. Les escales són una construcció que serveix per unir altures diferents. Crec que és un concepte que té un transfons molt poètic perquè, quan les pugem, ens elevem. Podríem fer un símil amb l'elevació de la nostra ànima cap al cel.
 - Heu pensat en recitar algun poema que tingui "unes escales" o una "ascenció al cel" com a protagonistes...? 
Encara que el tema és lliure, en totes les activitats artístiques -no només en les poètiques- hi haurà referències a les escales que pugen al cel. Hi haurà moltes sorpreses al voltant d'aquest concepte!
 - En aquests moments, les Terres de l'Ebre sembla que estan vivint una revolució poètica amb projectes com les Jornades de la poesia a Riba-roja o la Bouesia. Tens pensat establir vincles de col·laboració entre aquestes -o més- iniciatives?
 Tot i que visc a Torredembarra, conec aquestes iniciatives, ja que tinc molts amics poetes ebrencs. Crec que "Escales que pugen al cel" pot contribuir a reforçar aquestes col·laboracions. Penseu que participaran poetes representant bona part dels Països Catalans, des de Colera a Algemesí, Girona, Lleida, Barcelona o Tarragona. Més, òbviament, un grup nombrós de poetes de les Terres de l'Ebre.
 - Quin és el teu vincle amb el Mas de Barberans?
 Jo vaig nàixer al Mas de Barberans, i hi vaig viure els meus primers 13 anys. Els primers anys de la teva vida et deixen una petjada per sempre, i crec que va ser allà on se'm va obrir un camí vital d'esperança. Hi torno a sovint per sentir el perfum del romaní i de l'espígol i, sobretot, per menjar recapte, baldanes i pastissets. Allà hi segueix vivint la meva família i tinc racons molt estimats, com la Cova del Vidre! 
- Comentaves que el Mas de Barberans és un poble encara massa tancat. Creus que la cultura pot contribuir a millorar la societat i els vincles entre les persones d'un territori?
 Aquesta és la opinió que jo tenia per desconeixença. El Mas de Barberans és un poble viu, amb diferents entitats que treballen des de diferents vessants per la cultura, per la conservació de la natura i les seves tradicions, així com per la seva projecció fora. Ara bé, estic d'acord que la cultura, i en aquest cas, la poesia, és una eina molt important per apropar gent al poble i per establir complicitats entre artistes. Crec que hem de tornar a rascar a l'interior de les persones per despertar l'essència. És molt important l'educació que els donem als més joves, però la poesia és una bona mitjançera. Tot el que et fa remoure en positiu el teu interior és poesia. -

- Més informació: Fitxa d'agenda de Surtdecasa.cat www.masdebarberans.net

domingo, 5 de octubre de 2014

Dotze contes erótics


Un bon amic m'ha regalat un llibre, "Dotze contes eròtics". He de dir que estic gaudint molt de la seva lectura. Contes que la temàtica és l'erotisme, tractat amb molta delicadesa. Uns contes et fan trempar i riure ,altres com el fragment que ve a continuació estan impregnats de melangia que et fan pessigolles al cor. 

 Últim fragment de la meva novia de Maig,
 De dotze contes eròtics 

 Com vaig poder, en un cop d'inspiració, vaig arribar fins el urinaris subterranis de la plaça . Estaven buits. Vaig seure a al escala fins que em va passar el tremolor. Em vaig tranquil·litzar estripant a trossets diminuts el val per una novia. Una novia primaveral que, molt probablement, no coneixeria mai, perquè uns metres més amunt, a la superfície, s'estava acabant la primavera a per la via expeditiva. Quan vaig estar més tranquil, vaig notar una olor estranya , que no corresponia pas a un lavabo. Algú cuinava faves tendres al lavabo. Per un moment vaig creure que m'havia mort i que era al cel del Deu de les Flors. Un deu que, si tant li es confondre una carrera a la mitja d'una cama destrossada, bé podria decorar el seu cel com un palau o com un lavabo públic. Em vaig acostar al fons del subterrani. Allà amagada sense amagar-se, hi havia una noia cuinant faves tendres en una fogona. Feia l'efecte que les faves se sentien felices que les cuines ella,m i que la meva irrupció a la sala havia tallat una conversa entres la noia i les faves. La noia tenia una carrera a les mitges i una ferida cicatritzada a la galta. La ferida semblava una rosa, però no era una rosa. Em somreia, però els seus ulls no podien dissimular que havien vist coses terribles , Aquella noia abandonada al seu propi temps, la ferida de la cara , la ferida de la mitja que feia que aquella cama fos com la cama d'un cadell, en va commoure . Vaig notar la força de la vida , que flueix per damunt de les coses petites com una carrera a la mitja o un tiroteig mortal. Vaig saber que érem fràgils i que un dia moriríem. Vaig saber que mentre no ho féssim , teníem mes potra que Carlo Monte . I vaig saber, al moment i pel mateix preu que aquella noia era la meva novia. La meva novia va obrir la boca, la boca que no trigaria gaire a menjar-me a petons. - Vols menjar amb mi?

Tres Halkus i un Tanka



 Luna de estío:
Si le pones un mango,
  ¡ un abanico!



 L'oreig recorda
La blava llum del dies
Perduts per sempre
Flors. Ja fan l’olor
que el vent s’emporta lluny
 perfumant el camp.
                                         

 Sin levantarme No dormir,
toda la noche
Yo pasé
 La lluvia es natural en primavera
Mas, desconcertado, mirándola quedo.