Translate

domingo, 13 de junio de 2021

Tres sirenas hijas de Poseidón


 

Tres sirenas hijas de Poseidón

Tres de las hijas de Poseidón
tres doncellas jóvenes vírgenes, bellas
con vestidos vaporosos de colores luminosos como las estrellas
y un viejo músico anciano de pelo blanco plateado
que arrastra las piernas y medio rota su guitarra
han llegado bordeando el río cerca del mar
donde quieren hacer un tiempo de espera.

Una de ellas canta y las otras dos danzan,
y el viejo músico anciano de pelo de plata
recordando cientos de baladas de cuando era juglar
y había dejado huellas de sus pasos bajo el sol ardiente
por pueblos, caminos y senderos
haría sonar la guitarra que medio rota aun tenía voz .

Cuando se conocieron le pidieron ayuda.
Le explicaron quiénes eran y de dónde venían
y que después de una corta estancia en la tierra
al fondo del mar querían volver.

No tenían cola de sirena
la querían recobrar
no importaba el color ni la textura
la necesitaban para volver a nadar.

Ahora eran ángeles sin alas
que deseando acercarse al Sol
pidieron cambiar su cola plateada
por alas blancas para volar a gran altura.

Deseo satisfecho por el rey de todos los mares
padre de las tres sirenas de cola de escama azul
que como condición y consejo dijo
que al encontrar a Icaro hijo de Dédalo amigo suyo
le pidiesen consejo para saber a qué altura
sin peligro podían volar.

Le encontraron y le explicaron su deseo.
El dijo que no se  acercasen mucho al Sol
que las alas por el calor se fundirían como las suyas
y por mas esfuerzos que hicieran no podrían volar.

Ellas venían del mar
y no entendían de calor
y siguieron volando, subiendo, subiendo
querían saludar al luminoso Sol.

Las alas comenzaron a crujir
las plumas a deshacer
y suerte de Ìcaro que muy atento
las guió y acompañó de regreso a la tierra
hasta encontrar al músico anciano.

Había llegado el momento.
de encontrarse con el Rey de todos los mares
era el fin de un viaje inconcluso, accidentado
y el retorno a la abismal profundidad
donde podrían lucir de nuevo en sus cuellos de cisne
collares de perlas y abalorios de coral delicados.

Debían danzar medio desnudas
en la orilla del mar amoroso
esperando que el rey Poseidón
escuchara la guitarra del juglar
y curioso, se fijase en en las doncellas
y las ayudas a volver al mar.

Sucedió, Poseidón apaciguó las olas 
separó las aguas llamo a una multitud de peces de colores
y las invitó juntos a reencontrarse con el pasado.

El viejo músico anciano de pelo blanco plateado
llora de tristeza, ya no tiene edad
para zambullirse en el Océano y a sus amigas buscar.


Tres sirenes filles de Posidó

 

Tres sirenes filles de Posidó


Tres de les filles de Posidó

tres doncelles joves verges, belles

amb vestits vaporosos de colors bonics com estels

i un vell músic anciá de cabell blanc platejat

que arrastra les cames i la guitarra mig trencada

han arrivat vordejant el riu vora el mar

on volen fer-hi estada.


Una d'elles cantan i les altres dues dançant,

i el vell músic ancià de cabell d'argent

recordant cents de balades de quan era joglar

i havia deixat petjada sota el sol ardent

per pobles, camins i viaranys

faria sonar la guitarra que mig trencada tenia veu encara.


Quan es van coneixer li varen demanar ajut.

Li van explicar qui eren i d'on venien

i que despres de una curta estada a la terra

al fons del mar volien tornar


Ja no tenien cua de sirena

la volien recobrar

no importava el color ni la llergada

la necesitaven per tornar a nadar.


Ara eren angels sense ales

que desitjan apropar-se al Sol

varen demanar cambiar sa cua platejada

per ales blanques per volar a gran alçada


Desig satisfet per el rei de tots els mars

pare de les tres sirenesde de cua d'escata blava

que com condició va posar

que al trobar a Icar fill de Dedal amic seu

li demanesin consell per quina hissada

sense perill podien transitar.


El varen trobar i demanar consell

va dir que no s'propessin molt al Sol

que les ales pel calor es fondrien com les d'ell

i no podrien volar.


Elles venien del mar

i no entenien de calor

i varen seguir volant, pujant

volien saludar al lluminos Sol.


Les ales van començar a cruixir

les plumes a desfer

i sort d'Icar que molt atent

les va acompanyar

fins trobar al músic ancià.


Habia arrivat el moment .

de trobar-se amb el Rei de tots els mars

era la fi d'un viatge inconclos, accidentat

i el retorn a la abissal profunditat

on podrien lluir de nou als seus colls ben plantats

collars de perles i abaloris de coral delicats.


Havien de dançar mig nues

vora del mar amoros

esperant que el rei Posidó

escoltes la guitarra del joglar

i encuriosit, es fixes amb les noies

i les ajudes a retornar,


Va succeir , Posidó va obrir el mar

i les va convidar a retrobarse amb el passat.


El vell músic anciá de cabell blanc platejat

plora de tristor , ja no te edad

per capbussar-se al Oceà.















martes, 18 de mayo de 2021

Quan ens costa decidir,


 

Quan ens costa decidir,


Quan ens costa decidir,

tirem la moneda al aire

per veure si cau cara o creu

i deixem la resposta al seu l'albir.

La cara o la creu ens mostraran el camí.


La moneda impulsada per la ma

puja puja, i queda immòbil

tant poc temps que no ens adonem.


Poc temps per nosaltres mortals

una infinitud per la consciencia

que decideix com la ha de retornar.


No hi perd massa temps

per ella aquest es sempre present.

I conclou lliurar la moneda

al llançador que preguntava al cel


Ell convençut que ha obrat en llibertat

ella somriu sorneguera

un altre babau a picat.




L'acció no es pot repetir

algun dia la moneda puja cap els núvols

i no baixa, ell queda estorat

es fa fosc i comença a ploure

es fa la nit, tot es tenebra

el joc ja s'ha acabat


Ni Euros ni pessetes ni punyetes.

No preguntis doncs on et porten

no et farà falta paraigües .



miércoles, 12 de mayo de 2021

El viajes de Jesus N, Saooer

 

¡EL VIAJE!


Perdido en claroscuros

un hombre.

Sonámbulo carga aperos

el lápiz desplumado

sin remendar la hoja de papel.


Poeta dicen...

enajenado de universos

vestido de olvido ambula.


Recoge en morral aserrín

la insomne voz del alba

el maná sospechoso

la sonrisa del ocaso.

Una palabra

merienda si sucede: ¡la metáfora!


Hurta cobijas al sol

arropa su cuerpo

las formas heridas de la intemperie.


En el canto la arenga del colibrí.

Un pájaro funda el paraíso real

bajo el manzano

resucita exiliado cóndor.


Aperos bajo brazo

a la hora de la lluvia

delira, llora, va...

al vacío canta su soledad.








el viatge de Fesus M Stapper

 

EL VIATGE!

Perdut en clarobscurs
un home.Somnàmbul càrrega eines
el llapis desplomat
sense apedaçar el full de paper.

Poeta diuen ...
alienat d'universos
vestit d'oblit camina.

Recull en sarró serradures
la insomne veu de l'alba
el mannà sospitós
el somriure de l'ocàs.
una paraula
berena si succeeix: la metàfora!

Furta embolcalls al sol
protegeix del seu cos
les formes ferides de la intempèrie.

En el cant l'arenga del colibrí.
Un ocell funda el paradís real
sota la pomera
ressuscita l'exiliat còndor.

Eines sota el braç
a l'hora de la pluja
delira, plora, va ...
al buit canta la seva solitud.





lunes, 10 de mayo de 2021

El barranc de lloret

 No es un poema , son records recuperats

 

El barranc de Lloret

 

El barranc nomes sortia amb força 

en èpoques de forts aiguats

quan el Bufadors de capçalera

estaven enfurismats.

 

Poc a poc el cabdal minvava

i baixaven aigües tranquil·les

que jo menut i amb fantasia

resseguia fent el camí de la meva Utopia.  

 

Amb una canya o branca seca

xipollejava l'aigua joiosa.

No amb intenció de ferir-la

era per veure les gotes que fent saltirons 

sota la llum del sol esplendorós

semblaven granisses de molts colors.

 

De tant  en tant posava a l'aigua del barranc 

un tros d'escorça de soca d'olivera.

imaginava que era un vaixell 

que aigua avall arribaria al mar.

I jo com grumet avantatjat amb ell.

 

No sempre plaent era el viatge

còdols i herbassar de la ribera

ens barraven el pas 

o els gorgs plàcids de la travessa

que ens volien aturar.


Jo amb les espardenyes posades, 

peus sense descalçar, 

baixava del meu vaixell imaginari 

per desembarrancar la nau

o donar-li embranzida 

per tornar a navegar.


Xiquet que el menjar esta a taula

era l'avís per dinar.

Mai vaig acabar la singladura.

Ni se si el vaixell a l'Ebre va arribar. 


Viatge començat i no acabat.

Histories i somnis 

que vaig començar a les Clotades  

que quan passo per la Torta 

mes grat rememorar.


No sempre baixa aigua pel barranc.


Fifo - Josep Lleixa



martes, 27 de abril de 2021

Mucho SOMA

 Era modélico, paciente, conformista, no preguntaba solo obedecía. 

El premio le llegó con su admisión perpetua en la casa del SOMA. 

Gracias gracias decia

Allí nada le faltaba todo lo tenía.

Poco deseaba. 

La felicidad  deseada, pedida

Por las mañanas paseos pisando grillos  y margaritas

 Que cabrón, nada le importaba

Por la tarde programas del corazón en televisión. 

Algún debate político de estos que se critican y ofenden 

y no ofrecen ni proyecto  ni solución. 

Alguna noche fútbol, era otra dimensión. 

No dejaba de ser SOMA 

que alienaba 

Y como un día comparó MARX era igual que la religión. 

Paso un día y otro día y un mes y otro mes  pasó. 

Pero un día no le dieron SOMA ni fútbol en television

Tuvo que pensar por si mismo 

Y si si decidió volver al mundo real o no tanto

 Sin SOMA, fútbol ni políticos en televisión. 

Ya no pisa grillos ni margaritas 

Sustituye el SOMA por ratafia

Y lee mucha poesía.


lunes, 19 de abril de 2021

COBID19

 Al albir de vents


Al albir de vents de força desconeguda que udolen fent un crit 

que bufen fent perillar el rumb incert de la nau en el viatge ,                                                                          les onades del mar enfurismat del que en som hostatge                                                                             colpegen sense pietat , el casc del buc ja molt ferit.


Les veles inflades, tenses, a punt d'esquinçar-se 

resisteixen els embats del vent i la seva la bogeria.                                                              amb la temença que cada escomesa del fort onatge                                                                              faci perillar l'arribada  al incert destí de la travessia.


Som esclaus dels vents que udolen missatges de por                                                                   que ens tenen confinats sense poder fer cap viatge                                                                                    tancats a casa envoltats d'un mar de foscor.


Hem d'enfortir i reforçar les veles de les nostres naus                                                                              i sense obrir portes i finestres de casa, començar la travessia                                                              al nostre mon incert ,si no volem ser per sempre esclaus.


COVID19

Fifo – Josep Lleixà

viernes, 16 de abril de 2021

Ya no se hscen


 Ya no se hacen surcos


Ya no es hacen surcos en los campos de olivos

ya no se labra con mulo y arado el plantio

ya no hay estas rayas  rectas  hasta el final de la parcela a labrar

Al agricultor no le molestan las ramas verdes del olivo

que en algún caminar hundiendo la reja

más que despertarle de un negro sueño.

la ayudaban a soñar.

Veía y soñaba que las aceitunas "sevillenques fargas o Morrudas" 

todas negras lascivas y maduras,

eran el botón de color oscuro que coronaba

el turgente pecho de la chica que amaba

la chica a la que  su deseo  nunca se atrevió a declarar. 

Así empezó el poeta

con el arado  haciendo surcos

arañando con la reja

durante el día la tierra seca

y soñando por la noche.

con la mujer que queria

convirtiendo sus sueños en poesía 

Ja no és fan solcss

 Ja no es fan solcs


Ja no és fan solcs als camps de oliveres

ja no és llaura amb matxo i arada

ja no hi ha aquella ratlla recta fins final del bancal.


Al llaurador no li molesten les branques verdes de l'olivera

que en algun caminar enfonsant la rella

més que despertar-lo d'un negre somni.

l'ajudaven a somiar.

Veia i somniava que les olives sevillenques fargas o morrudes

totes negres lascives  i madures, 

eren el botó de color fosc que coronava 

el turgent pit de la xica que estimava

la xica el seu desig a la que mai ho havia dit. 

Aixi va comencar el poeta 

amb la rella fent solcs durant el dia 

i somniant per la nit.

martes, 13 de abril de 2021

Tot temps passat va ser millor.

 


Època de fam , poc pa negre

un tros de blanc per festa major.


Tot temps passat va ser millor.


Espardenyes d'espart foradades

mitjons mig desfets amb el dit gros al descobert


pantalons curts, cuixes rojes tremoloses pel fred. 

penellons al peus i als dits

que rabiosament amb desfici ens gratàvem,

tanta era la picor.


Tot temps passat va ser millor.


Rajoles que un cop calentes vora el foc de llenya


embolicades amb teles de llana o cotó,

coberts amb tres o quatre mantes gruixudes

en aquell nits fosques i ventoses ens donaven calor.
















Tot temps passat va ser millor.


Vent molt de vent sempre vent

que no allunyava les cabòries

ni endolcia amargors.


Degut als envits del vent,

les campanes grinyolaven

les teulades tremolaven

pels sorolls de teules descalçades,

jo tenia molta temor.


Jersey roig amb cremallera marró

heretat d'un cosí de la ciutat.

espardenyes cada dia

sabates de xarol negre per la comunió.

Son dels pocs records plaents que recordo


Tot temps passat va ser millor.


Clar això era a l'hivern









domingo, 11 de abril de 2021

Pare de tots i de tot

 Pare de tots i de Tot

Estiguis on estiguis

Sigui el que sigui el teu nom

Fes que no sigui anomenat en va, 

 no permitis és facin injustícies apropiant-se del teu nom innombrable

Ajuda'ns a fer un món millor

No lliberis els camins de pedres que són obstacles, 

els hem de transitar sols

A tot cas si caiem en la nit fosca

No ens perdonis si no perdonem. 

Posa al nostre abast poetes i poesia, 

Que ens ajudin a recuperar la llum, 

amb paraules sortides del cor. 



viernes, 9 de abril de 2021

Parlar amb les flors


 Vull parlar amb les flors


Ara en la meva solitud forçada, vull parlar amb les flors.                                                                          Elles em diuen que estic foll, 

doncs després de tant de temps de tenir-les oblidades, 

no entendré el seu llenguatge.


Em diuen que agraeixen les paraules

però que hi han moltes maneres d'estimar. 


Mirar-les amb tendresa

acariciar-les com es fa a un amant

bufar suaument les seves fulles

per espargir la rosada matinera 

i ajudar-les a començar el dia radiant.


Estic coneixen especies del bosc

en les que mai havia reparat.

Hi han flors de tots colors 

i totes volen ser amigues.


Les d'un rogle de lliris es barallen per fer-se notar,

criden s'esvaloten tots ells volen parlar.


En hi han unes de color grog, 

una d'elles mig pansida 

que em diu que per elles la vida

es morir i tornar a començar.


Unes humils de color violeta 

menudes, però amb molta i gran saviesa 

em, fan aquesta reflexió, 

després d'un final sempre hi ha un principi,

ara estem a punt del final. 


Els mòbils desapareixeran, 

també els ordinadors,

i us queixa-reu avorrits

sense, programes de la televisió,

l'únic  que quedara d'aquesta dissortada historia

es l'aroma nostra, 

la de les flors.


 Ah! tindrem que començar al principi,

 a fer foc fregant llenya seca  i branquillons.

Res haurà canviat. 


Fifo – Josep Lleixà

martes, 30 de marzo de 2021

Poema de Jesús M. Stapper trsdüky per Josep Lleixa

 NOTICIA

traducen mi poema al catalán


Mi poema ESPEJOS ROTOS NO CONTARAN LO NUESTRO traducido al catalán por el escritor barcelonés: Josep Lleixá Fernández.

Pronto publicado en Barcelona.


Aqui entrego para su lectura, las dos versiones: catalán y castellano.


MIRALLS TRENCATS NO RELATARAN LO NOSTRE

Elegia surrealista a Dennis: màgica silueta


Cafeteria en les altures del centre comercial ...

Darrere els finestrals:

la ciutat alegre ... el soroll passejant,

l'oreneta extraviada,

una cançó de rock en la meva memòria,

el clàxon ronc del cotxe estrellat.

Vas arribar voluptuosa, amb la teva minifaldilla:

tornejades cames

natges d'astre sol

en els teus pits el prodigi d'un cel inèdit

la teva cara: meravellós retrat de deessa antiga.

Dona morena excitant ... perill infinit

sorgida de la terra roja

sendera del riu gran amb nom de dona bíblica

la teva terra: el lloc de la xafogor ...

la teva suor a les galtes: una manta de petroli.

Senyora virtuosa i singular i dolça, amb marit anònim.

Enginyera química: converteixes en delícia del paladar l’alfàbrega.

El pintor de somnis, en collage de nervis

a punt d'inaugurar la seva exposició

única idea vaga: parlar del les seves creacions.

-Vendre’t una obra-.

Les nostres mirades, el cafè, les emocions,

les meves pors,

a la fi ... les paraules teves.

I el teu somriure ... el neguit al meu pit.

Ignores que a l'instant vaig instal·lar als teus mugrons

dos gelats de gerds. Vaig llepar essències.

Vas preguntar pels meus madrigals ... i les meves novel·les.

-Soc el `peta que per a tu no té versos,

només lliurament ardent, tinc fam de la teva carn,

t’ofereixo la meva infernal passió, res pulcre,

crearem la nostra història, -vaig respondre il·lús.

Vaig estar a punt del col·lapse i esfondrament total.

El teu comportament inquiet i trist

la mirada inquisitiva,

-Què tens per assolir-ho?

-Un petó que per vida ens  habiti.

Saps, el pretès guarda un altar il·luminat

perdura angelical el: clímax d'un somni!

Una hora, aquí asseguts ...

Tot ho vaig viure amb tu:

Barcelona freda a la matinada de tardor,

Avinguda de Gaudí, la gerra de sangria: calenta.

Habitació mediterrània, sis del matí,

ebris de vi i d'insomni

la meva llengua exploradora va resseguir els teus porus

es va emmirallar en les teves comissures ... invasió completa.

Vas ser la bomba atòmica que va esclatar en secret.

Vaig guardar els teus esbufecs i els teus gestos en cofre de silenci.

No tinc principis, sense volanderes morals, soc lliure.

No sé, a més de ofesa amb l'artista ximple,

 Què vas fer?

Potser inquieta, segons les teves cuixes, vas patir com jo.

Excepte ... la seguretat compartida:

¡Miralls trencats no relataran lo nostre!


ESPEJOS ROTOS NO CONTARÁN LO NUESTRO

Elegía surreal a Dennis: mágica silueta


Cafetería en las alturas del centro comercial…

Allende los ventanales:

la ciudad alegre… el ruido transeúnte,

la golondrina extraviada,

una canción de rock en mi memoria, 

el claxon ronco del auto estrellado.

Llegaste voluptuosa, tu minifalda:

torneadas piernas

nalgas de astro sol

en tus senos el prodigio de un cielo inédito

tu cara: fino retrato de diosa antigua.

Dama trigueña… peligro infinito

germinaste de la tierra bermeja

senda del río grande con nombre de mujer bíblica

tu tierra: el lugar del bochorno…

tu sudor en las mejillas: una manta de petróleo.

Señora virtuosa y singular y dulce,

con marido anónimo.

Ingeniera química: conviertes en gourmet la albahaca.

El pintor de sueños, en collage de nervios

a punto de inaugurar su exposición

única idea vaga: hablar de sus ¡portales!

-venderte una obra-.

Nuestras miradas, el café, las emociones,

los miedos míos,

Al fin… las palabras tuyas.

Y tu sonrisa… el desastre en mi pecho.

Ignoras que al instante instalé en tus pezones

dos helados de frambuesa. Lamí esencias.

Preguntaste por mis madrigales… y mis novelas.

-Soy el vate que para ti no tiene versos,

sólo entrega ardiente, poseo hambre de tu carne,

te ofrendo mi infernal pasión, nada pulcro,

fundaremos nuestra historia, -respondí iluso.

Fui colapso y derrumbe total.

Tu performance inquieta y triste

la mirada inquisitiva,

-¿Que tienes para lograrlo?

-Un beso que perenne nos habite.

Lo pretendido guarda un altar iluminado

perdura angelical el: ¡clímax de un sueño!

Una hora, ahí sentados…

Todo lo viví contigo:

Barcelona fría en madrugada otoño, 

calle de Gaudí, la jarra de sangría: caliente.

Habitación mediterránea, seis de la mañana,

ebrios de vino y desvelo,

mi lengua exploradora sumó tus poros,

esculcó tus comisuras… invasión completa.

Fuiste la bomba atómica que estalló en secreto.

Guardé tus jadeos y tus gestos en cofre de silencio.

No tengo principios, sin arandelas morales, soy libre.

No sé, además de ofendida con el artista tonto,

¿qué hiciste?

Quizás inquieta, según tus muslos, padeciste como yo.

Salvo… la seguridad compartida:

¡Espejos rotos no contarán lo nuestro! 


Jesus María Stapper.

Colombia  - Sudamérica

Derechos reservados del autor.

viernes, 26 de marzo de 2021

El rellotge de sorra


 Es una comunitat gens complicada però no fàcil d'entendre la seva forma de vida i costums.

Fugen de tecnologies modernes. Les històries no les posen escrites, les guarden al seu intelecte i reprodueixen oralment.

Hi ha el grup de custòdis que mentalment les magatzemen a la seva memoria, que fan reunions sovint per posar-les en comú i evitar interpretacions incorrectes o sesgades

 Tenen l'oracle del temps, un ancià pastor que sempre a viscut immers a la Natura. Ell és l'encarregat d'orientar a la comunitat en tot el que té ha veure amb canvis climatològica o d'estació així com regular i medir el pas del temps

Tenen a la pared del  cementiri el rellotge de sol.. 

Sigui l'estació que sigui ell té cura d'orientar el gnòmon amb suaus cops de ma 

Es un savi, el rellotge de sorra 

El va construír ell pensant que tenia que ser el suficient de gran per encabir tota la sorra per poder ser traspassada d'un habitacle superior al inferior en 24 hores que era el moment de ser retornada al superior. 

Un altre dia explcare com feia aquesta singular operació. 

  Preguntareu com podia el rellotge marcar les hores? 

Dons amb tota paciència i precisió tenia unes marques al recipient inferior que quan estaven parale-les a la sorra que anàba pujant de volum, eren l'indicador de l'hora. 

El més fantàstic i inversemblant era quan ell s'adonava que el rellotge anàba avançat o atrassst. 

Ja ho he dit era un savi, mesclava amb sorra existent una de més gruixuda o mes fina perquè el trànsit entre els dos recipients quedes regulat i  el rellotge poc a poc es Posava a hora. 

Quan había alguna defunció, mullava la sorra per parar el temps. Un cap enterrat el difunt, omplia amb sorra seca el recipient superior i continuava la vida


Fifo - Josep Lleixà 



jueves, 4 de marzo de 2021

M'endinso


 M'endinso en la confusió del meu laberint 

de preguntes fetes i no contestades. 

Agitó el solatge de l'oblit més negre que gris que em té atemorit

 i de tant en tant em paro a escoltar-me. 

Em retrobo i em reconec. 

Es curt temps perquè torno al meu oblit de sempre.

 No vull esbrinar d'on vinc on vaig o qui sóc

 tinc por de preguntar-me.

 Doncs sóc covard, no vull vèncer el meu neguit. 

miércoles, 10 de febrero de 2021

Deixa't seduïr


 Sempre hi ha llum tot haver-hi núvols, 

sigui de sol o de lluna. 

Si es de dia potser que el sol  enlluer-ni i confongui 

al vianant 

que no te el camí  decidit. 

Si es nit, la lluna bruna com bon amant, 

envía guspires sortides del cor, 

que mai enganyaran 

I mostra el camí que has de  seguir.

Deixa't seduïr. 





viernes, 29 de enero de 2021

Vaig veure


 Vaig veure caure l'última fulla d'un arbre totalment depullat

No era temps de tardor. 

había molta llum i saó, 

potser poca pluja d'estima, 

massa sol, molta calor

Vaig agafar la fulla del terra

abans que el vent se

 l'endugues

De color ocre pero no pansida

vaig decidir buscar-li recer

a la lleixa on guardo els llibres

L'elecció no era gens fàcil

Quin li obriria els seus fulls?

Quin l'acaronaria com si sigues de vellut?

Platero i jo m'ha convençut

miércoles, 27 de enero de 2021

Rabera o ramat

 Mentre vulguem ser rabera o ramat, i el pastor el mateix i els gossos al seu servei, serà igual el 21 que els anys que ens queden per transitar. Fam a tot el món, xiquets que moren sense una abraçada, traien merda de munts de brossa i que l'any  que bé faran igual. La vacuna no arreglará el problema que no es el Covid esta mes arrelat.

Demà quan jo mori

 Demà quant jo mori,

 veniu-me a plorar. 

Si estaré sota terra. 

No soc  vent, a tot cas un récord copiat d`altres 

que no es ni de llibertat

Estaré boca terrossa

com mereixen els covards, 

sense ales per aixecar el vol esgarrapant la Terra, 

es només com trobaré consol.

A tot cas sense solemnitat  dieu-me. 

ho podies haver fet pitjor i prou.. 

Desert desert

 Desert  desert. Ni escorpins ni d'unes.

L'home sol envoltat de sorra i vent, 

aixeca el cap i veu la lluna

Poca llum per veure les petjades

 per tornar d'on ha sortit

Poca llum per decidir el camí  que confós ha de seguir

Sempre ha sigut la gran pregunta

El decidir es perdre la llibertat? 

Quan arribes a una cruïlla amb llum de sol o de lluna

Tanca el ulls

et vindrà un llampec de llum, un tro de força i veu clara

Que indicarà el camí que has de transitar.

Ah! Sempre guiat per la lluna

lunes, 25 de enero de 2021

La luz del candil

 La luz del candil


La luz del candil está amortiguada,

la llama triste del pàbilo no se mueve.


Quizás falte aceite para darle vida,

o dejar puertas y ventanas bien cerradas

para que no entre el viento turbio del duelo.


Ochenta años, setenta de recuerdos

la mayoría placenteros.


Los otros los he podido alejar

pidiendo ayuda al viento,

pero con el ruego  que la luz del candil no la apague

ya que ella, sabia amiga,

a pesar de estar amortiguada

sabe que cuando el pàbilo a falta de aceite quede seco

así también terminará su vida.


Fifo - Josep Lleixà

24-1-2021

domingo, 24 de enero de 2021

La llum del cresol

 




La llum del cresol


La llum del cresol está esmorteida,

la flama trista del ble no és mou.


Potser falti oli per donar-li vida,

o deixar portes i finestres ben tancades

perquè no entri el vent tèrbol del dol.


Vuitanta anys, setanta de records

la majoria plaents.


Els altres els es pogut allunyar

demanant ajut al vent,

però amb el prec que la llum del cresol no la apagui

ja que ella sàvia amiga

tot i estar esmorteida

sap que quan el ble a falta d'oli quedi eixut

així també finirá s'ha vida.


Fifo – Josep Lleixà