No es un poema , son records recuperats
El barranc de Lloret
El barranc nomes sortia amb força
en èpoques de forts aiguats
quan el Bufadors de capçalera
estaven enfurismats.
Poc a poc el cabdal minvava
i baixaven aigües tranquil·les
que jo menut i amb fantasia
resseguia fent el camí de la meva Utopia.
Amb una canya o branca seca
xipollejava l'aigua joiosa.
No amb intenció de ferir-la
era per veure les gotes que fent saltirons
sota la llum del sol esplendorós
semblaven granisses de molts colors.
De tant en tant posava a l'aigua del barranc
un tros d'escorça de soca d'olivera.
imaginava que era un vaixell
que aigua avall arribaria al mar.
I jo com grumet avantatjat amb ell.
No sempre plaent era el viatge
còdols i herbassar de la ribera
ens barraven el pas
o els gorgs plàcids de la travessa
que ens volien aturar.
Jo amb les espardenyes posades,
peus sense descalçar,
baixava del meu vaixell imaginari
per desembarrancar la nau
o donar-li embranzida
per tornar a navegar.
Xiquet que el menjar esta a taula
era l'avís per dinar.
Mai vaig acabar la singladura.
Ni se si el vaixell a l'Ebre va arribar.
Viatge començat i no acabat.
Histories i somnis
que vaig començar a les Clotades
que quan passo per la Torta
mes grat rememorar.
No sempre baixa aigua pel barranc.
Fifo - Josep Lleixa
No hay comentarios:
Publicar un comentario