Translate

domingo, 31 de diciembre de 2017

Som o no som el somni d'algú ?









Som o no som el somni d'algú ?

El mon de les nostres percepcions és dual,
necessitem un espill per veure'ns reflectits
i crear a la nostra imatge i semblança,
com Demiurgs. això que en diem VIDA
i enganyar els nostres sentits.

Que seriem sense espill?

Cel sense estels
Espelma sense ble
paraigues sense pluja
roda sense forat
Amor sense Natura. ?

Nadal sense Pesebre
Bressol sense un Rei nat
riu d'argent no congelat
Pesebre sense bou ni mula?

Campana sense batall
Fi d'any sense campanes
un Crist sense la Creu
i un Dimoni sense Deu.

Tu sense yo,
yo sense tu,
enyor de ta mirada
poesia sense destí.

Que el somni sigui etern
i et pugui trobar a la fi.
Som o no som el somni d'algú ?
El meu somni ets tu,

Fifo – Josep Lleixà 31-12-2017
Fins el proper any.




jueves, 28 de diciembre de 2017

Ay, que lejos estás, Maria







Ay, que lejos estás, Maria

Me enamoraste María,
Atravesar tantos mares
Remando en una barca de poesía,
ilusión, alegría, produjo el milagro de encontrarte

Alli estabas tú, yo lo presentía.

Lejos estoy, pero tú, dentro de mí,
Admirar quiero tus ojos bellos, y
Unos labios, que me gustaría besar.
Rizos rubios tus cabellos, que quisiera enredar.


Ay, que lejos estás, Maria



Ai, que lluny estàs, Maria

Em vas enamorar Maria,
Travessar tants mars
Remant en una barca de poesia,
il·lusió, alegria, va produir el miracle de trobar-te
Alli estaves tu, jo ho pressentia.
Lluny estic, però tu, dins meu.
Admirar vull els teus ulls bells, i
Uns llavis, que m'agradaria besar.
Rínxols rossos els teus cabells, que voldria enredar.
Ai, que lluny estàs, Maria

Fifo – Josep Lleixà


domingo, 24 de diciembre de 2017

Bon Nadal








Bon Nadal Feliz Navidad - Merry Christmas
Joyeux Noël - Frohe Weihnachten
God jul - Crăciun fericit - سمس مبارک - Feliz Natal


Els el meu desitg
Fifo – Josep Lleixà – Nadal 2017



El pessebre


Paper blau pintat d’estels d’argent, el cel.
Sacs de xarpellera enfarinats, les muntanyes.
Trossos de romer i boix d’olor amarg , el bosc.
Branquillons d’olivera plantats al pla, arbres.
Papers d’alumini units, la bassa i el riu.

Tros de suro aspre, recargolat, la cova.
L’àngel d’una sola ala penjat,  l’Anunciata.

A la vora del  foc  canten pastors sense cames
i ballen corrandes, expressant el  goig tan gran.
Ovelles amb potes de fil d’aram mengen herba de paper
Gallines i conills de fang,  fan gambirols saltant i  jugant.

La mula mira al bou, el bou  a la mula.
La mula cluca un ull i riu, el bou dissimula.
Els estels de plata parpellegen
Els peixos llueixen les escates brillants
El vent de la muntanya mou els arbres
i baixa l’olor del boix i del romer fins la vall.
Un espectacle bucòlic, tendre:
La verge somriu dolça
Sant Josep preocupat,
i el nen... que fa el nen?
menja figues en paella
que l’àvia li ha portat .

Venite adoremus Dominum”
Veniu adoreu al Senyor.



El pesebre

Papel azul pintado de estrellas de plata, el cielo.
Sacos de arpillera con harina simulando nieve, las montañas.
Trozos de romero y boj de olor amargo, el bosque.
Ramas de olivo plantados en la llanura, árboles,
Papeles de aluminio imitando a la balsa y al río.

Trozo de corcho áspero, retorcido, la cueva.
El ángel de una sola ala colgado, la Anunciación.

Cerca de la lumbre cantan pastores sin piernas
y bailan letrillas, expresando la alegría del momento.
Ovejas con patas de alambre comen hierba de papel.
Gallinas y conejos de barro, hacen cabriolas saltando y jugando.

La mula mira al buey, el buey a la mula.
La mula guiñando un ojo, ríe, el buey disimula.

Las estrellas de plata parpadean,
los peces lucen las escamas brillantes.
El viento de la montaña mueve los árboles
y baja el olor del boj y del romero, hasta el valle.
Un espectáculo bucólico, tierno:
La virgen sonríe dulce
San José preocupado,
y el niño… ¿ que hace el niño?
come higos fritos con miel
que la abuela le ha llevado.
"Venite adoremus Dominum"
Venid adorad al Señor.



Fifo – Josep Lleixà – Nadal 2017

martes, 12 de diciembre de 2017

Mas de Barberans (Acrostic)
























Mas de Barberans


Alçades albirant la plana
,
Sons que s’escolten propers,



Del refrec de les fulles d’olivera,

En dies de vent furient.



Balconada d’una terra ufana

A prop i quasi tocant el cel

Rames de boix , llorer i argelaga

Bategen en aquella alçada.

Escales que pugen al cel.

Rima la cançó a la matinada

Al fons del delta l`albada.

No hi ha núvols, la llum és clara,

Somnis de terra estimada.



Fifo - Josep Lleixà

sábado, 9 de diciembre de 2017

Per Nadal/Navidad, regala poesía (2)
























Poemes Fifolosofoeròtics a dues llengües 7,91 Euros



 Poemes d'Hivern  5,96 E


Contes del Follet Paco  4,92 E










                                                 








Haikus Tankas y Colores 12,14 E



               
Les preguntes del Follet Paco   4,87 E                                                                                         

  A la Tardor Poemes                        4,24 E
  Haikus Tankas  i Colors                  8,08 E
  Poesías de Otoño                            4,24 E
  Escampa la boira                            4,24 E                                          La silenciosa sombra del hombre   5,93 E







Per Nadal/Navidad, regala Poesía



Poesías de Otoño     4,24 E







Haikus Tankas  i Colors  8,08 E



A la Tardor Poemes  4,24 E

















                                                          Escampa la boira  4,24 





La Silenciosa sombra del hombre   5,93 E

   Poemes Fifolosofoeròtics a dues llengües 7,91 Euros

Poemes d'Hivern                                        5,96 E
Haikus Tankas y Colores                         12,14 E
  Contes del Follet Paco                               4,92 E
  Les preguntes del Follet Paco                    4,87 E



Nadal 2017 (Punt i seguit)



Nadal 2017 (Punt i seguit)

Any rere any, Nadal punt i seguit,
any rere any ,ens seguim engayant.
Pau i amor a la terra als essers ..... una merda !!
Quan serem valents i farem un punt i apart ?

El pessebre com fa mils d'anys,
bucolic , bonic, tendresa , un engany !!
Ni aleshores era així, ni res ha canviat.
Quan serem valents i farem un punt i apart ?

Van allotgar-se en una establia.
Quants dormen, viuen i moren al carrer cada dia,
Mancats de la llama del foc de l'estima?.
El vint-i-cinc de Decembre, massa fum, fum, fum.

Abans i despres (Ja no ho sé)
Herodes els perseguia,
varen fugir de casa buscant vida millor.
Quant xiquets moren al dia,
quan la patera a vessar s'enfonsa
o la bomba “redentora” esclata
a la llar, on la vida es mort i escapa.
Quina merda , Quin Horror !!

Quan serem valents i farem un punt i apart ?
El vint-i-cinc de Desembre, massa fum, fum, fum.
I els altres dies boira gebradora.

Bon Nadal, bon Nadal? Una merda !!



Fifo – Josep Lleixà 

jueves, 30 de noviembre de 2017

El Follet està emprenyat






El Follet està emprenyat

Feia dies que no em topava amb el Follet Paco. Això és una cosa normal. Com sabeu fem una vida totalment independent, ens respectem els espais i convivim amb molta harmonia. Quan ens necessitem, - més aviat quan jo el necessito - no fa falta cridar-lo, intueix que la seva presencia i consell em són indispensables i apareix per art de màgia – ja sabeu que és màgic oi? –
Així doncs els dies transcorrien normals fen les meves rutines diàries. La passejada per la platja al matí, mirar el correu d’Internet, intentar escriure més o menys inspirat segons tingués d'enterbolit el cap, i llegir. Per cert estic a punt d’acabar el llibre “Dewey” , que parla d’un gatet de biblioteca.
El meu racó preferit per fer aquestes tres coses és un despatx petit, recollit on hi ha una prestatgeria plena de llibres i una butaca vella però còmoda on em sento abraçat , protegit.... La prestatgeria està al front cosa que dóna una sensació de confort a la petita estança. En la part alta de la mateixa, hi han posats un barret de palla a la dreta, i una gorra de plat de militar soviètic a l’esquerra – dic soviètic perquè quan me la van regalar encara existia l’URSS -.
Quan estic allí assegut de tant en tant deixo anar la vista sense fixar-li cap objectiu. Viatjo mirant els colors dels lloms dels llibres i intento moltes vegades en va, esbrinar el títol d’algun d’ells.
Quan la mirada es posa en el barret de palla, penso en dies de calor, en personatges que l’han utilitzat com en la pel·lícula Mort a Venècia del Visconti on Gustav Aschenbach, el protagonista,  entrat en anys i un tant decadent es venta amb el barret tot suant, mentre contempla la bellesa de Tadzio, un efeb de pell blanca, catorze anys, rostre perfecte i cabells arrissats que condensa tot l'esplendor de la joventut i del qual s'enamora  perdudament.
Quan els ulls es paren en la gorra de plat de militar soviètic, en vénen al cap imatges de guerra, de camps plens de neu, o de fred molt de fred com l’escena de Kaputt de Curzio Malaparte on descriu un horrible i meravellós espectacle degut a l’arribada de sobte del fred i del glaç que va deixar el llac Làdoga com una immensa llosa de marbre blanc , damunt del qual hi havia centenars i centenars de caps de cavall que semblaven estar tallats per un cop de destral ben esmolada. Quina esgarrifança. Del calor passo al fred.
Seia a al butaca mig endormiscat pensant en les musaranyes, quan vaig veure com la gorra es movia en la part alta de la prestatgeria. Em vaig refregar els ulls, i sí, es movia no hi havia dubte. En un d’aquests moviments va quedar al descobert el bigoti del Follet, bé un bigoti poc poblat tot sigui dit, dos brins fins com dos blens de pèl per banda. Paco - vaig cridar – res cap resposta, Paco - vaig insistir -, no va contestar però la gorra es va moure i va aparèixer el seu nas rodó ja sabeu com un gra de raïm.
Paco – vaig dir-li – fa temps que no coincidim i fem petar la xerrada, que no et trobes bé?.
Si que em trobo bé gamarús – va contestar – però estic emprenyat amb tu, emprenyat i decebut que encara és pitjor.
Doncs jo quan he tingut que dir-te quelcom no he esperat molt de temps perquè no es podrís la situació vaig dir-li -.
Es va moure la gorra i va aparèixer ell, pelut, amb les seves orelles grosses i en punxa, els ulls rodons de color marró com la seva pell, ulls que estaven humits. Era evident que havia plorat. – Em va trencar el cor -.
Em va dir - potser sí que esperat massa a comunicar-te el meu malestar, però ara ho abocaré tot de cop, per tant et prego que fins que no hagi acabat no m’interrompis. - D’acord? – .
Quin remei em quedava – d’acord vaig dir-li.
- I va començar - Està vist que els personatges que tu valores, no són els normals com jo. De tant normal que sóc ni em fas cas. Poques vegades he sentit un comentari als teus amics en que fessis referència a la nostra amistat. Que estàs avergonyit o potser acomplexat perquè sóc diferent a tu?. Sigui com sigui, sóc una realitat si més no per tu, i tu per mi també ets una realitat, però amb una personalitat molt complexa i així t’accepto.
Que estic gelós i decebut ? doncs sí. – Una llàgrima rodolava dels seus ulls rodons quan deia això - . Potser que encara que petit i pelut , sóc un sentimental.
Ara sols et sento parlar del Dewey, sí , el gatet de biblioteca que diuen ha commogut el món. El que és cert és que ha entabanat a la bibliotecària i a tu també.
Quan et miro de reüll i estàs llegint aquesta història, veig un mig somriure de complaença. Mira que n’és de murri aquest gatet deus pensar, com sap “engatussar” - mai millor dit – a la gent. I jo afegeixo, ell ha organitzat la seva vida, i els altres ballen al so que toca. Que si tinc gana, demano menjar, que si vull estar sol, m’amago entre els prestatges de llibres, que si vull que m'arrauleixin a les seves faldes, faig un salt m’acomodo tanco els ulls i a dormir. Es això que t’agradaria que fes?.
Està vist que tot el de fora de casa sempre és millor. Mai es valora el que un té, fins que ho perd. – la llàgrima mentrestant, se li esmunyia bigoti avall -.
Ara és un gat, temps enrere va ser un ratolí. Sempre vas d’un extrem a l’altre.
L’ època del Firmin – que si el Firmin això, que si el Firmin allò – també va ser dura per mi, encara que veia el personatge tan allunyat del que creia era la teva forma de ser i pensar que no em vaig preocupar massa – ara ja ho dubto tot - Però que t’hagués agradat, que m’hagués empassolat part del llibres de les teves (nostres) prestatgeries a fi d’adquirir cultura? Aquí rau part del problema jo sóc un follet cultivat .
O és que estàs avergonyit dels meus avantpassats quan la mare del Firmin era una alcohòlica i mai es va responsabilitzar de l’educació de la seva mainada. Els meus són imaginaris com jo, d’acord, precisament per això sempre els he tingut al costat, per cert, com tu em tens a mi.
Els meus avantpassats em van inculcar uns valors no com el teu admirat, Firmin que no sap on és la mida de les coses. Ja saps que va estar a punt de violar a la seva germana?. Quina barra.
He portat sempre una vida ordenada, molts de cops he tingut temptacions: que si femelles de la meva espècie, que si vi, que si festes desenfrenades, i sempre me n’he estat amb sacrifici, a fi de no perjudicar la teva reputació. Jo no he fet com el teu admirat Firmin d’anar a la nit d’amagatotis al cine a les sessions golfes a veure pelis porno, no.
I vols que et digui una cosa?, t’aprecio, ets – o creia que eres - el meu amic. Però d’això a estar enamorat platònicament de tu, com el Firmin del llibreter – ai! quina esgarrifança - , hi ha un gran pas. No som de la mateixa espècie però si del mateix gènere, així que has equivocat el tret si pensaves el contrari. -Tot això ho deia xuclant-se els mocs i les llàgrimes barrejades -
Mocs i llàgrimes que vaig compartir. I entre sanglotada d’un i de l’altre, els ulls vermells, irritats, la veu entretallada, també vaig compartir quelcom més que una escena de reconciliació, va ser un aprofundiment un acoblament entre dues personalitats que tot i sent diferents es necessiten es complementen. Que faria jo sense el Follet, em tornaria foll.
Ara quan surto de copes, me’l enduc en mi. I la veritat sigui dita lliga ell més que jo. Però no es vanta. Això sí, em mira amb els seus ulls rodons de color marró humits per l’alegria i em somriu. Gràcies Paco.


Fifo - Josep Lleixà

miércoles, 29 de noviembre de 2017

El Follet Paco - Histories de la puta mili (Títol prestat)




















El Follet Paco - Histories de la puta mili (Títol prestat)

El Follet vol estar assabentat de histories de la meva vida. És de l'opinió,
que entre bons amics tant propers i de convivència diària, ha d'haver confiança que faci els lligams més forts.
Ell fa preguntes i jo intento contestar-les en funció de si son pertinents ,o els meus records les abasten. I la següent es una de tantes
Fifo perquè no parles mai de la mili?, oi que la fas fer?.
Doncs mira Paco, son histories per ser compartides amb gent de la meva generació, perquè els de la vostra, no les entendríeu i diríeu allò de: Guaita ja esta explicant “Sopars de a duro” (Ara d'euro). Però avui et contaré un tros de la meva estança per terres del Sàhara Español (SOE). Procuraré fer-ho curt.
Vaig estar destinat al Sàhara i a Sanitat, i el campament el vaig fer a Sidi Buya un campament de l'Aiiun.
Tres mesos amb les seves vivències que no toquen explicar avui. Bé una si. Un dia el capita em diu “ Oye tu catalán, haces cara de avispado (estos catalanes....) , a que te dedicavas en la vida civil?. Doncs , pues mi capitan, soc dueño de un bar. Coño, tu me sives, mañana a hacer el curso de cabo. Ya está, ya me encargo yo que apruebes. I ja ho veus, caporal quasi a dit.
El destí final era Villa Cisneros , actual Dajla, viatge accidentat (dona per un altre capítol) amb molt de fred per la nit a coberta compartint les dugues mantes (una de cadascú) amb el recordat amic Mauri, (Ell ja no ho pot recordar).
Arribada a Villa Cisneros sans i estalvis jajajajaja. I formo al meu grup de sanitaris i dono la novetat al Capita metge que ens esperava. (Era Valencià i feia molt be la paella).
Arribem al aquarterament (una altre historia) ens instal·lem al barracó i el capita ens torna a passar revista. Tu, tu i tu los catalanes, destinados a la oficina. Hay alguno de vosotros que tenga antecedentes familiares relacionados con la medecina reproductiva ? Uff que fort no?.
I jo vaig recordar que el meu iaio, ferrer del poble, també quan feia falta, capava als burros (Enteneu el que feia?) i els guaria, i ho vaig dir. Pues tu destinado con el comandante cirujano como sanitario y escribientre.
Anem per feina, primer ajut a la ciència mèdica. Hoy Lleixà vamos a hacer la priemera evaluacion de la tropa em diu el Comandant i em dona una cullera sopera.
A la companyia ja estaven tots formats, pantalons i calçotets al garró i amb la titola fora, menys un que pobre noi. Estava avergonyit, doncs era efeminat i no volia que li veiessin aquella petita cosa que tenia entre les cames, Un altra historia, ho va passar malament molt de temps
Cabo !!! em diu el Comandant , Actue!! i no em va quedar mes remei que forcejant traure-li la titola i abaixar-li els calçotets . Ell pobre tapant-se amb les mans. Cert i trist.
Cabo prepare la cuchara , Tropa en posicion de firmes con la piernas abiertas veinticinco grados Ar!!
Cabo Actue. Hi ha em tens a mi cullera en mà, sospesant els testicles dels companys. Cabo su valoracion !!! Pero que volia el comandant que li digues jo dels ous dels meus camarades?. ¿Son de medida regular o tienen abelismo.? Que cony sabia jo mai n'havia vist tants i menys tocar-los amb cullera.
Vaig fer la meva valoració (suposo que era per un estudi antropològic que feia el comandant, doncs tenia que posar la procedència del soldat),. En definitiva volia saber qui els tenia mes grossos.
A Usted cabo ja se los tocaré jo cuando lleguemos a la oficina, aquí no se libra ni dios. Després ho va fer amb certa parsimònia.
Quina fila que feien els soldats de la meva companyia especialment el Jose (despres Josefina).
Vamos a continuar la revision para detectar casos de fimosis. Va dir el Comandant . Con ritmo i cadencia a la voz de Ar !! todos capullen y descapullen, hasta que yo de la voz de alto. Usted tambien cabo !! Pero mi comandante entonces no podré seguir escribiendo el informe. Al Carajo el informe, aqui todos menos yo capullan y descapullan.
Espectacle dantesc, Kaftià. Uns plorant, els altres rient i la majoria amb el ulls en blanc i sospirant.
El Follet em va preguntar, i tu Fifo com vas reaccionar?. Follet no em facis emprenyar que prou vergonya vaig passar.
M'explicaràs més anècdotes de la puta mili?. Doncs si has de riure amb aquesta falta de respecte no!!!!.


Fifo – Josep Lleixà

Amor, AMOR amb majúscules






Amor, AMOR amb majúscules. Es una historia verídica per això la vull contar. El gos tan bonic era d'una amiga que per qüestions personals va tenir que deixar-lo un temps a casa d'unes amistats.
Cada dia el gosset (no recordo el nom ) tenia un temps de jocs i esbarjo amb la gosseta de la foto. Cada dia es trobaven al parc del seu poble i jugaven i suposo que a la seva manera parlaven de present i de futur. S'estimaven.
Peró era un amor pur, no consumat amb sexe. Es veien cada dia, es comunicaven, jugaven i eren feliços.
La seva mestressa va tenir que canviar de domicili un temps i el va deixar en acollida com havia esmentat.
Suposo que l'Aitor i l'Ainoa (noms inventats) quant es van adonar que la seva estimació estaria un temps truncada, vàrem decidir sadollar el seu amor com no havien fet mai, però que en aquell moments pels dos era una necessitat.
Amor, AMOR, la Natura creix gracies a l'amor, les plantes els animals, els éssers humans.
NO sigueu animals i mireu la foto com quelcom bonic. Si,! era sexe, però d'estimació, de acomiadament, d'esperança. AMOR...................
Quant torni a Euskalerria al millor veuré juganers els fruits d'aquella trobada.
Guau, Guau, guau. Oi que m'entens Aitor?. Fes-li un beset morret contra morret a l'Ainoa.
Ah , ja em diràs quin nom li poseu !.

Fifo - Josep Lleixà


lunes, 27 de noviembre de 2017

El Follet Paco i les dones de la vida










    El Follet Paco i les dones de la vida
  • Respectat Follet
    Fa bastants anys, jo en tenia 16 ,els caps de setmana treballava a la barra d'un bar que si no recordo malament es deia la Parra al carrer de les Tapies, entrant pel Paral·lel prop del Barcelona de Noche enfront del cinema Diana i als costat d'un moble - en un pis - i una botiga de "gomas i lavajes" . Com pots comprendre les clientes fixe eren les putes i els passavolants els clients.
    Allí va ser on vaig començar a respectar-les perquè tot i jo ser jove m'adonava del poc gratificant que era el seu treball, Unes patien per el macarró, les altres per clients desaprensius, les altres perquè tenien fills en internats i en aquella època no podien dir-lis quin ofici feien.
    Érem una família i tot es compartia. Em protegien, tant es així que totes volien que la meva estrena sigues amb elles, 
  • D'alguns del seus noms encara els recordo, el seu tracte correcte amb mi també.
  •  Se que aquelles dones del ofici no eren de les mes afortunades, perquè com en tot en la vida no tothom juga a la mateixa divisió, aquell va ser l'ambient que em va tocar viure i recordo amb melangia.
  •  Si algun cop faig algun comentari no massa afortunat perdona, però soc una mica irònic però bona persona. Una braçada Follet
         Fifo -Josep Lleixà

domingo, 26 de noviembre de 2017

Dia emboirat i el vent no bufa




Dia emboirat i el vent no bufa

Es darrers temps estic encuriosit al observar petjades deixades per caminants anònims que no son sempre d'éssers humans.
A la platja ,vora l'aigua, petjades a la sorra que les onades esborra. Pots intuir el lloc d'anada, però no el de tornada. Les pots resseguir, però acaben desapareixent engolides per l'aigua i la sorra que no les volen compartir ni mesclar amb les d'altres caminants.
Son com records difusos, que com nosaltres, no volen, no volem confiar a ningú.
Records de tendresa, de melangia, de somnis impossibles que al compartir-los, deixarien de ser nostres. Com les petjades que la sorra guarda ,per mostrar algun dia al caminant desorientat.
I son, mils i mils de petjades que s'han creuat en el temps, que han compartit il·lusions i potser algun dia es trobaran.
Si algun dia busqueu i no trobeu, Us teniu que despendre del calçat que no ens deixa sentir la vibració de la terra de la Natura, de les coses que no percebi'm per no viure el Present. Descalços propers a la Vida segur que posareu els peus a les petjades que encara que no visibles, estan per acompanyar-vos en el viatge a un lloc segur. El camí que havíeu començat.
Estem en ple hiven, i un escrit d'un amic m'ha suggerit la fantàstica estampa d'una planura nevada, i un gat negre passejant sense destí fixe, enlluentat per la blancor de la neu immaculada, tant immaculada que ni el vent s'atrevit a despentinar-la , es una visió que cal guardar a dins del cor, perquè es poesia.
Segur que la sorra de la platja, també guarda algun sospir i més d'una llagrima, per tant l'origen de molts poemes.

Fifo- Josep Lleixà

(Dia emboirat i el vent no bufa) 

Concurs de tocadors de flabiol , picarols i castanyoles



















Concurs de tocadors de flabiol , picarols i castanyoles


M'ha arribat la notícia per compartir, que el proper onze de Febrer, al Vilar de Sant Gregori, es farà una concentració i posterior concert, de tocadors de flabiol picarols i castanyoles, La inscripció és lliure i gratuïta, evidentment cadascú ha de portar el seu instrument.
Es vol superar el record Guiness que tenen al poble suis d'Aadorf, que consisteix tocar-se els instruments d'uns als altres participants durant mitja hora sense fer cap gest ni d'hostilitat ni de fer conya “marinera” Hi haurà un jurat internacional que vetllarà perquè es compleixin les normes. Seran eliminats els que contravinguin les mateixes, amb el qual poden perjudicar el propòsit d'assolir el record.

Si voleu alguna aclariment que no sigui fàcil formular,envers les característiques dels instruments esmentats, fe-ho sense cap recança al meu privat FB. Bona sort als que tindreu el goig de participar.      


Marta






Les onades del mar violent , modelen les roques. com l'amor fa, amb qui el vol escoltar.”
Això pensava Marta , mentre estava visquen immersa la remor del mar , contemplant a la vegada la línia de l'infinit.
Era una tarde per somniar, cel només passejat per uns quanta nuvolets juganers, que canviaven contínuament de forma i color.
l'horitzó una línia perfecta, cap ondulació del les ones el feia canviar. Allà al infinit, la nit ja estava avançant, Per damunt de la línia, uns quants núvols peresosos no acabaven de sortir de l'escena.
A Marta li van rodolar uns llàgrimes salades, traïdores, dels seus ulls blaus que li van enterbolir la visió d'un espectacle, que havia gaudit moltes vegades. El temps passa els records queden.
Marta recordava amb melangia, altres capvespres com aquell, en que les imatges quasi eren iguals. Eren iguals però viscudes de forma diferent, perquè aleshores no estava sola ni plorosa, llavors tot eren somrisos , cares de felicitat perquè estava a acompanyada d'algú que estimava i seguia estimant.
Tot i ser la tarde tot un espectacle, la Marta mirava i no veia, escoltava i no sentia
Eren les llàgrimes massa salades ,i els batecs del cor no eren rítmics. Semblava que dintre seu, en comptes de cor, tingues un cavall desbocat que vulgues sortir per viatjar com Ícar cap el sol, en busca de la llum que li mancava.
S'ofegava, va tenir que aixecar-se de la roca on estava recolzada i caminar uns metres i respirar profund.
La nit anava avançant, i ja cobria amb el seu mantell, tot el que es podia veure des de l'observatori privilegiat de la Marta.
Va aixecar el cap com implorant ajut, i va quedar enlluernada per la quantitat d'estels que la saludaven cuncan-li l'ullet. Les seves faccions es vàrem dulcificar, es va adonar que quant busques sempre trobes.
Aquesta sensació de protecció, de comprensió , de sentir-se embolcallada per la Natura no era la primer vegada que li succeïa.
Unes vegades com aquesta, eren els estels, altres la lluna, altres els núvols que amb les seves formes canviants li enviaven missatges insinuants i que nomes ella entenia.
Tenia sort, es sentia filla, germana de la Natura.
Quantes lliçons havia apres al veure la transformació de les vinyes segons l'estació del l'any. Ara ufanoses, carregades fruit, poc a poc anar perden la protecció dels pàmpols i morir per reviure i tornar a començar.
Això és, el que a crits, totes aquestes forces li estaven aconsellant. Viu el present, dona els teus fruits d'amistat, d'estima a qui ho mereixi. Mor a les coses que t'han tingut lligada que no t'han permès ser lliure, i això fet, renaixeràs amb noves forces, noves il·lusions. Per viure s'ha de morir.
Va agafar un full de paper blanc i buscant un mica de claror de la lluna, va escriure:
No escriuré el teu nom ni l'adreça , no et mereixes el meu amor. “Les onades del mar violent , modelen les roques. com l'amor fa, amb qui el vol escoltar. “
Tu no has volgut escoltar ni el meu, ni el teu cor.
Va fer amb el paper un avió, dels que feia volar de xiqueta i es apropar al penya-segat i el va deixar anar. L'avió va aixecar el vol, sabia el destinatari.

 Fifo – Josep Lleixa