Dia emboirat i el vent no bufa
Es
darrers temps estic encuriosit al observar petjades deixades per
caminants anònims que no son sempre d'éssers humans.
A
la platja ,vora l'aigua, petjades a la sorra que les onades esborra.
Pots intuir el lloc d'anada, però no el de tornada. Les pots
resseguir, però acaben desapareixent engolides per l'aigua i la
sorra que no les volen compartir ni mesclar amb les d'altres
caminants.
Son
com records difusos, que com nosaltres, no volen, no volem confiar a
ningú.
Records
de tendresa, de melangia, de somnis impossibles que al compartir-los,
deixarien de ser nostres. Com les petjades que la sorra guarda ,per
mostrar algun dia al caminant desorientat.
I
son, mils i mils de petjades que s'han creuat en el temps, que han
compartit il·lusions i potser algun dia es trobaran.
Si
algun dia busqueu i no trobeu, Us teniu que despendre del calçat que
no ens deixa sentir la vibració de la terra de la Natura, de les
coses que no percebi'm per no viure el Present. Descalços propers a
la Vida segur que posareu els peus a les petjades que encara que no
visibles, estan per acompanyar-vos en el viatge a un lloc segur. El
camí que havíeu començat.
Estem en ple hiven, i un
escrit d'un amic m'ha suggerit la fantàstica estampa d'una planura
nevada, i un gat negre passejant sense destí fixe, enlluentat per la
blancor de la neu immaculada, tant immaculada que ni el vent
s'atrevit a despentinar-la , es una visió que cal guardar a dins del
cor, perquè es poesia.
Segur que la sorra de la
platja, també guarda algun sospir i més d'una llagrima, per tant
l'origen de molts poemes.
Fifo- Josep Lleixà
(Dia
emboirat i el vent no bufa)
No hay comentarios:
Publicar un comentario