Translate

jueves, 30 de noviembre de 2017

El Follet està emprenyat






El Follet està emprenyat

Feia dies que no em topava amb el Follet Paco. Això és una cosa normal. Com sabeu fem una vida totalment independent, ens respectem els espais i convivim amb molta harmonia. Quan ens necessitem, - més aviat quan jo el necessito - no fa falta cridar-lo, intueix que la seva presencia i consell em són indispensables i apareix per art de màgia – ja sabeu que és màgic oi? –
Així doncs els dies transcorrien normals fen les meves rutines diàries. La passejada per la platja al matí, mirar el correu d’Internet, intentar escriure més o menys inspirat segons tingués d'enterbolit el cap, i llegir. Per cert estic a punt d’acabar el llibre “Dewey” , que parla d’un gatet de biblioteca.
El meu racó preferit per fer aquestes tres coses és un despatx petit, recollit on hi ha una prestatgeria plena de llibres i una butaca vella però còmoda on em sento abraçat , protegit.... La prestatgeria està al front cosa que dóna una sensació de confort a la petita estança. En la part alta de la mateixa, hi han posats un barret de palla a la dreta, i una gorra de plat de militar soviètic a l’esquerra – dic soviètic perquè quan me la van regalar encara existia l’URSS -.
Quan estic allí assegut de tant en tant deixo anar la vista sense fixar-li cap objectiu. Viatjo mirant els colors dels lloms dels llibres i intento moltes vegades en va, esbrinar el títol d’algun d’ells.
Quan la mirada es posa en el barret de palla, penso en dies de calor, en personatges que l’han utilitzat com en la pel·lícula Mort a Venècia del Visconti on Gustav Aschenbach, el protagonista,  entrat en anys i un tant decadent es venta amb el barret tot suant, mentre contempla la bellesa de Tadzio, un efeb de pell blanca, catorze anys, rostre perfecte i cabells arrissats que condensa tot l'esplendor de la joventut i del qual s'enamora  perdudament.
Quan els ulls es paren en la gorra de plat de militar soviètic, en vénen al cap imatges de guerra, de camps plens de neu, o de fred molt de fred com l’escena de Kaputt de Curzio Malaparte on descriu un horrible i meravellós espectacle degut a l’arribada de sobte del fred i del glaç que va deixar el llac Làdoga com una immensa llosa de marbre blanc , damunt del qual hi havia centenars i centenars de caps de cavall que semblaven estar tallats per un cop de destral ben esmolada. Quina esgarrifança. Del calor passo al fred.
Seia a al butaca mig endormiscat pensant en les musaranyes, quan vaig veure com la gorra es movia en la part alta de la prestatgeria. Em vaig refregar els ulls, i sí, es movia no hi havia dubte. En un d’aquests moviments va quedar al descobert el bigoti del Follet, bé un bigoti poc poblat tot sigui dit, dos brins fins com dos blens de pèl per banda. Paco - vaig cridar – res cap resposta, Paco - vaig insistir -, no va contestar però la gorra es va moure i va aparèixer el seu nas rodó ja sabeu com un gra de raïm.
Paco – vaig dir-li – fa temps que no coincidim i fem petar la xerrada, que no et trobes bé?.
Si que em trobo bé gamarús – va contestar – però estic emprenyat amb tu, emprenyat i decebut que encara és pitjor.
Doncs jo quan he tingut que dir-te quelcom no he esperat molt de temps perquè no es podrís la situació vaig dir-li -.
Es va moure la gorra i va aparèixer ell, pelut, amb les seves orelles grosses i en punxa, els ulls rodons de color marró com la seva pell, ulls que estaven humits. Era evident que havia plorat. – Em va trencar el cor -.
Em va dir - potser sí que esperat massa a comunicar-te el meu malestar, però ara ho abocaré tot de cop, per tant et prego que fins que no hagi acabat no m’interrompis. - D’acord? – .
Quin remei em quedava – d’acord vaig dir-li.
- I va començar - Està vist que els personatges que tu valores, no són els normals com jo. De tant normal que sóc ni em fas cas. Poques vegades he sentit un comentari als teus amics en que fessis referència a la nostra amistat. Que estàs avergonyit o potser acomplexat perquè sóc diferent a tu?. Sigui com sigui, sóc una realitat si més no per tu, i tu per mi també ets una realitat, però amb una personalitat molt complexa i així t’accepto.
Que estic gelós i decebut ? doncs sí. – Una llàgrima rodolava dels seus ulls rodons quan deia això - . Potser que encara que petit i pelut , sóc un sentimental.
Ara sols et sento parlar del Dewey, sí , el gatet de biblioteca que diuen ha commogut el món. El que és cert és que ha entabanat a la bibliotecària i a tu també.
Quan et miro de reüll i estàs llegint aquesta història, veig un mig somriure de complaença. Mira que n’és de murri aquest gatet deus pensar, com sap “engatussar” - mai millor dit – a la gent. I jo afegeixo, ell ha organitzat la seva vida, i els altres ballen al so que toca. Que si tinc gana, demano menjar, que si vull estar sol, m’amago entre els prestatges de llibres, que si vull que m'arrauleixin a les seves faldes, faig un salt m’acomodo tanco els ulls i a dormir. Es això que t’agradaria que fes?.
Està vist que tot el de fora de casa sempre és millor. Mai es valora el que un té, fins que ho perd. – la llàgrima mentrestant, se li esmunyia bigoti avall -.
Ara és un gat, temps enrere va ser un ratolí. Sempre vas d’un extrem a l’altre.
L’ època del Firmin – que si el Firmin això, que si el Firmin allò – també va ser dura per mi, encara que veia el personatge tan allunyat del que creia era la teva forma de ser i pensar que no em vaig preocupar massa – ara ja ho dubto tot - Però que t’hagués agradat, que m’hagués empassolat part del llibres de les teves (nostres) prestatgeries a fi d’adquirir cultura? Aquí rau part del problema jo sóc un follet cultivat .
O és que estàs avergonyit dels meus avantpassats quan la mare del Firmin era una alcohòlica i mai es va responsabilitzar de l’educació de la seva mainada. Els meus són imaginaris com jo, d’acord, precisament per això sempre els he tingut al costat, per cert, com tu em tens a mi.
Els meus avantpassats em van inculcar uns valors no com el teu admirat, Firmin que no sap on és la mida de les coses. Ja saps que va estar a punt de violar a la seva germana?. Quina barra.
He portat sempre una vida ordenada, molts de cops he tingut temptacions: que si femelles de la meva espècie, que si vi, que si festes desenfrenades, i sempre me n’he estat amb sacrifici, a fi de no perjudicar la teva reputació. Jo no he fet com el teu admirat Firmin d’anar a la nit d’amagatotis al cine a les sessions golfes a veure pelis porno, no.
I vols que et digui una cosa?, t’aprecio, ets – o creia que eres - el meu amic. Però d’això a estar enamorat platònicament de tu, com el Firmin del llibreter – ai! quina esgarrifança - , hi ha un gran pas. No som de la mateixa espècie però si del mateix gènere, així que has equivocat el tret si pensaves el contrari. -Tot això ho deia xuclant-se els mocs i les llàgrimes barrejades -
Mocs i llàgrimes que vaig compartir. I entre sanglotada d’un i de l’altre, els ulls vermells, irritats, la veu entretallada, també vaig compartir quelcom més que una escena de reconciliació, va ser un aprofundiment un acoblament entre dues personalitats que tot i sent diferents es necessiten es complementen. Que faria jo sense el Follet, em tornaria foll.
Ara quan surto de copes, me’l enduc en mi. I la veritat sigui dita lliga ell més que jo. Però no es vanta. Això sí, em mira amb els seus ulls rodons de color marró humits per l’alegria i em somriu. Gràcies Paco.


Fifo - Josep Lleixà

No hay comentarios: