Translate

martes, 31 de marzo de 2015

Deixa'm enamorar-me de tu (Quatre estacions)

Deixa'm enamorar-me de tu 

No pretenc que t'enamoris 
però deixa que jo si ho faci.

 No demano que m'escoltis 
però deixa que jo et parli. 

No et demano pujar amb mi 
 al cim del meus somnis , 
però tu espera'm allí.

 Fifo – Josep Lleixà 31-3-2015
(Poemari quatre estacions)

Llum de llums (Poemari quatre estacions)


Llum de llums 

Llum de llums,
 fa Sol i veig estels.
 a la nit miro la lluna
 i et veig a tu.

 Albada de llum, 
contemplo l'horitzó rogenc,
 cerco entre els núvols,
 i et veig a tu.

 Brisa que m'acarona,
 em xiuxiueja a l'oïda, 
no se si creure el que em diu.
 Només penso amb tu.

 Vora el mar calmat,
 llanço un botella de vidre,
 amb un paper que diu que t'estimo, 
vull que el rebis tu.

 Mai més jo, jo, ara sempre tu,
 Sol, estels, lluna, albada horitzó rogenc,
 núvols viatjant pel cel,
 brisa que em porta ta aroma
 mar calmat que m'alleuja l'anhel.

 Tu, tu,tu, només tu.

 Fifo – Josep Lleixà 31-3-2015
(Poemari quatre estacions) 

lunes, 30 de marzo de 2015

ELOGI DEL PORRÓ


ELOGI DEL PORRÓ (Google)

 Una forma neta, amistosa i festiva de beure el vi (incloent el cava i els vins dolços o licorosos, com el moscatell, la malvasia, el garnatxa d’Empordà…), molts característics de Catalunya.
 En lo del cava discrepo
 El porró celebra l´amistat, i converteix  la beguda en un acte social amistós, compartit, que és l'autèntica tradició mediterrània del vi. El porró, per tant, és un bon reflex de la forma de ser dels catalans, i la prova és al seva importantíssima presència en el folklore i les tradicions populars.

No has marxat i ja t'enyoro (Quatre estacions)

No has marxat i ja t'enyoro.

 No has marxat i ja t'enyoro. 
Tinc por, no se si estas aprop 
o de mi t'has allunyat. 

Vull al vent per aliat
 que em faci arribar la teva aroma,.
 aquell vent que ens va apropar,

 El vent furient mai m'enganya
 sempre a sigut el meu aliat.
 Em refio d'ell per esvair la boira espesa,
 fosca, que roman dins del meu cap

. No has marxat i ja t'enyoro. 

Veig els teus rinxols d'or 
il·luminats pel sol d'un dia ventós,
 que juganers dibuixen somnis
 entre rames d'oliveres.

 Furient batega el meu cor.
 no has marxat i ja t'enyoro. 
Tinc por, no se si estas aprop 
o de mi t'has allunyat.

 Fifo – Josep Lleixà 30-3-2015 
(Poemari quatre estacions)

La Coral Santa Rosalia

Aquí us deixem un vídeo de l'Stabat Mater de Zoltán Kodály interpretada per la Coral Santa Rosalia. Aquest vídeo va sortir a la presentació de l'opuscle de la Confraria de la Creu-Armats de Torredembarra ja que els presentadors d'aquest any van ser els nostres directors, el Jordi Boltà i la Natàlia Casasús.Volem donar les gràcies a en José Luís Suárez per la filmació d'aquest vídeo i a en Jordi Vidal per l'edició.Esperem que us agradi!
Posted by Coral Santa Rosalia on dissabte, 3 / maig / 2014

domingo, 29 de marzo de 2015

Estic enamorat? (Poemari quatre estacions)


Estic enamorat?

 Potser és la primavera 
que fa que el meu cor bategui amb força. 
Potser és la visió permanent de l'imatge d'una dona,
 que em te el cor robat. 

Mai m'havia passat.
 Pot ser que estigui enamorat? 
Potser que el somniar, gaudir i patir, 
Sigui necessari per portar-me al destí?

 El destí d'estimar i ser estimat, 
de fondrem amb tu en una abraçada intemporal,
 llarga , càlida, amorosa,
 on nomes m'importis, tu i el teu somrís,
 tu i la mirada profunda dels teus ulls blaus?. 

Però això, per sempre, si tu vols.

 La primavera ha ajudat. Estic enamorat.

 Fifo – Josep Lleixá 29-3-2015
(Poemari quatre estacions)

viernes, 27 de marzo de 2015

Setmana Santa Torrenca

(Ilustració de Tere Navarro)

EL MEU CRIST

 He anat conformant durant anys la meva espiritualitat (no religiositat) a partir de vivències, lectures, reflexions, meditacions. També buscant i demanant ajut a això que jo anomeno esperit, i poc a poc me he apropat a Crist, però al meu Crist. 
No soc teòleg, ni estudiós de la vida de Crits, soc un home del carrer que es fa preguntes, i intenta contestar-se-les Segur que poden ser rebatudes i ridiculitzades. Doncs si, però si vàrem ser creats lliures, les tenim que poder fer-les nostres sense dogmatismes
. Es massa important el tema. I dic:
 Crist es un ésser perfecte, evolucionat, que estan a la vora del Pare, tot i gaudint de la seva presencia, de la seva estimació, de la seva energia, de la seva llum, va tenir necessitat d’encarnar en un lloc i temps determinat, per poder explicar com s’havia de fer, per evolucionar d’un nivell d’existència a un altre. Per això, va utilitzar la paraula: sermons, paràboles. Va fer miracles, va curar malalts: els muts van parlar, els cecs van veure, els sords van sentir, els paralítics van caminar, els endimoniats van ser curats.
 Va caminar sobre les aigües, va multiplicar els pans i els peixos, va ressuscitar morts i tants i tants prodigis. També va patir per nosaltres, va morir a la creu i va ressuscitar o sigui va evolucionar a un altre nivell d’existència.

Aquest es el tret mes important de la seva vida que ens va deixar com element de reflexió, doncs segons jo crec, abans de la seva mort i resurrecció, durant la seva vida pública, va anant morint els lligams que el subjectaven a la matèria, condició necessària per la seva evolució.
 Nosaltres també morirem, però abans de la mort física, em de procurar morir, (com mes puguem millor), les coses que ens lliguen a la matèria: les personalitats, els desitjos, etc. Aleshores ressuscitarem a un nivell superior, des de on fins la mort ens semblarà menys feixuga. 
Tenim una sèrie de capes que ens envolten, que impossibiliten el nostre progrés espiritual, cada una que eliminem es un pas en el camí d’evolució. Hem de procurar traure-les totes, fins que no en quedi cap, fins que no siguem res, aleshores o serem Tot.
 Crist va deixat dit: Jo soc el camí, la veritat i la vida. També va dir que els homes som el Temple del Esperit. Doncs bé, segons això crec que el home no es un fi en si mateix, el home es el camí, el mitjà que utilitza el esperit per manifestar-se en aquest nivell d’existència, per poder evolucionar a un nivell superior
. El home es com un globus que abans d’enlairar-se ha de estar preparat. Per poder fer aquesta preparació , ha de estar subjecte a la terra a la matèria, amb pes amb llastra que no el deixi moure. 
Quan ja estiguem preparats, tallarem les cordes i iniciarem el nostre viatge que serà lent o ràpid en funció del llastra que siguem capaços d’anar abocant al exterior.
 En la Imitació de Crist (Kempis) hi han unes reflexions curtes però que expliquen molt bé, on la majoria dels homes ens quedem.
 Comencem el camí però en la part que mes ens necessita els deixem sol:
 Jesucrist té ara molts amadors del seu regne celestial, mes molt pocs que portin la seva creu.
 Té molts que desitgen la consolació, i molt pocs que vulguin la tribulació. 
Molts companys troba per a la taula, i pocs per l'abstinència. 
Tots volen gaudir amb Ell, més pocs volen patir una mica per Ell.
 Molts segueixen Jesús fins al partir del pa, més pocs fins beure el calze de la passió.
 Molts honren els seus miracles, però pocs segueixen el vituperi de la creu.
 Sense la creu jo no entenc el Cristianisme, sense la mort no hi resurrecció.

 Josep Lleixá. (Torredembarra, setmana Santa 2015)

Les Benaurances 
"Benaurats els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Benaurats els qui ploren: Déu els consolarà! 
Benaurats els humils: ells posseiran la terra! 
Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
 Benaurats els compassius: Déu se'n compadirà!
 Benaurats els nets de cor: ells veuran Déu!
 Benaurats els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
 Benaurats els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!"
 (Mt 5, 3-10)

l'Avió de paper (de Marta i el seu món)


“Les onades del mar violent , modelen les roques. com l'amor fa, amb qui el vol escoltar.”
Això pensava Marta , mentre estava visquen immersa la remor del mar , contemplant a la vegada la línia de l'infinit.
 Era una tarde per somniar, cel només passejat per uns quanta nuvolets juganers, que canviaven contínuament de forma i color. l'horitzó una línia perfecta, cap ondulació del les ones el feia canviar.
  Allà al infinit, la nit ja estava avançant, Per damunt de la línia, uns quants núvols peresosos no acabaven de sortir de l'escena.
   A Marta li van rodolar unes llàgrimes salades, traïdores, dels seus ulls blaus que li van enterbolir la visió d'un espectacle, que havia gaudit moltes vegades.
 El temps passa els records queden.
   Marta recordava amb melangia, altres capvespres com aquell, en que les imatges quasi eren iguals.
   Eren iguals però viscudes de forma diferent, perquè aleshores no estava sola ni plorosa, llavors tot eren somrisos , cares de felicitat perquè estava a acompanyada d'algú que estimava i seguia estimant.
  Tot i ser la tarde tot un espectacle, la Marta mirava i no veia, escoltava i no sentia Eren les llàgrimes massa salades ,i els batecs del cor no eren rítmics. Semblava que dintre seu, en comptes de cor, tingues un cavall desbocat que vulgues sortir per viatjar com Ícar cap el sol, en busca de la llum que li mancava.
 S'ofegava, va tenir que aixecar-se de la roca on estava recolzada i caminar uns metres i respirar profund.
 La nit anava avançant, i ja cobria amb el seu mantell, tot el que es podia veure des de l'observatori privilegiat de la Marta.
  Va aixecar el cap com implorant ajut, i va quedar enlluernada per la quantitat d'estels que la saludaven cucant-li l'ullet.
   Les seves faccions es vàrem dulcificar, es va adonar que quant busques sempre trobes.
   Aquesta sensació de protecció, de comprensió , de sentir-se embolcallada per la Natura no era la primer vegada que li succeïa. Unes vegades com aquesta, eren els estels, altres la lluna, altres els núvols que amb les seves formes canviants li enviaven missatges insinuants i que nomes ella entenia.
   Tenia sort, es sentia filla, germana de la Natura.
   Quantes lliçons havia apres al veure la transformació de les vinyes segons l'estació del l'any. Ara ufanoses, carregades fruit, poc a poc anar perden la protecció dels pàmpols i morir per reviure i tornar a començar.      Això és, el que a crits, totes aquestes forces li estaven aconsellant. Viu el present, dona els teus fruits d'amistat, d'estima a qui ho mereixi. Mor a les coses que t'han tingut lligada que no t'han permès ser lliure, i això fet, renaixeràs amb noves forces, noves il·lusions. Per viure s'ha de morir.
 Va agafar un full de paper blanc i buscant un mica de claror de la lluna, va escriure: No escriuré el teu nom ni l'adreça , no et mereixes el meu amor. “Les onades del mar violent , modelen les roques. com l'amor fa, amb qui el vol escoltar. Tu no has volgut escoltar ni el meu, ni el teu cor.
 Va fer amb el paper un avió, dels que feia volar de xiqueta i es apropar al penya-segat i el va deixar anar. L'avió va aixecar el vol, sabia el destinatari.

 Fifo – Josep Lleixa
(De Marta i el seu món)   

miércoles, 25 de marzo de 2015

Las huellas como pretexto


Palabras preliminares “…
 ¿Adónde irá un pueblo de hombres que hayan perdido el hábito de pensar con fe en la significación y alcance de sus actos? Los mejores, los que unge la naturaleza con el sacro deseo de lo futuro, perderán, en un aniquilamiento doloroso y sordo, todo estímulo para sobrellevar las fealdades humanas…” José Martí 

POEMA PRELIMINAR
 (de “Las huellas como pretexto”, de la autora Natacha Santiago)

 Renacimiento

 Cada noche de difuntos 
        tejo urdimbres. 

Estábamos alrededor de la mesa
       siempre ausentes 
aunque sabía claramente cuántos éramos 
el olor de las piscualas 
sus anillos y collares

 Fuimos mermando como los perritos del cuento
 y sólo yo continúo este vacío. 

 Recuerdo aquella familia que no existe
 y que no sé si alguna vez existió 
 aunque con el tiempo haya llegado
                  a comprender 
por qué la gran mesa de renacimiento 
nunca nos cobijó a todos 
Simultáneamente. 

Natacha Santiago

martes, 24 de marzo de 2015

La buidor és necessària (A la tardor poemes)



Avui , ara fa un moment al programa Bressol de Lletraferits,  l'entrevistat un bon amic ha fet esment d'un vers d'un poema meu "La buidor és necessària" dient que era una frase per recordar, i jo així vull fer-ho:   

  El gran invent, no fou la roda, fou el forat, l’espai buit a la roda arrabassat.

La buidor és necessària

 La roda pot ser massissa,
 o diferents radis confluir al centre.
 Però és el buit del centre, 
el que li dóna utilitat.
 El gran invent, no fou la roda,  fou el forat,
 l’espai buit a la roda arrabassat. 

Fifo - Josep Lleixà
(Estrofa del poema la buidor és necessària)

viernes, 20 de marzo de 2015

Rama que gronxa (Quatre estacions)


El seu company el vol despertar. Lo rossinyol-et es mort. L'amic canta desesperat ple d'enyorança..

Rama que gronxa (Tanka)

 Rama que gronxa, 
Remor, vent apropant-se, 
 Rima trista, dol
 Rosa , pètals guarnint-lo 
Rossinyol mort, no canta.

 Fifo – Josep Lleixà 20-3-2015 
(Quatre estacions)

martes, 17 de marzo de 2015

Res importa (Quatre estacions)


Res importa 

Res importa si no hi ets , 
tot es tristesa, perquè ets Sol,
 però també dol,
 Sol de dia quan estic sol, 
dol de nit, tot que la lluna il·lumina. 

Res importa si no hi ests,
 el veure't est el meu consol.
 el teu somriure es un raig de llum,
 que fa que el meu enyor, 
es torni poema amb perfecta rima.

 Vull tenir-te a prop de mi,
 vull ajuntar amb tu el meu destí
. Si estic sol, per mi no hi ha Sol 
Si estic amb tu , la lluna brilla.

 Torna

. Fifo – Josep Lleixá 18-3-2015 
(Poemari quatres estacions)

lunes, 16 de marzo de 2015

No se qui soc (Quatre estacions)


No sé qui soc

 No sé qui soc ni que soc. 
Soc producte de la vostra imaginació? 
O de la vostra adulació.?
 Soc el que penso ser i m'enganyo?z

 O soc el que voleu que sigui,
 fen créixer el meu Ego sense raó.
 Soc el que soc.!!
com li va contestar l'esbarzer cremant
 al qui li estava preguntant? 

Si jo no em conec
 com podré definir elegir, 
censurar , alabar o criticar? 

La absenta em farà millor?
 No, segur que no ,
 però en farà veure un mon més clar
  en el que tu estaràs esperant-me.

 No sé qui soc ni que soc 
Vull que tu en un bes m'ho expliquis

. Fifo -Josep Lleixá 17-3-2015
(Poemari Quatre estacions)

Salvados , aprofiteu que aviat li faran el boicot.


http://www.lasexta.com/programas/salvados/ultimos-videos/programas/salvados/mejores-momentos/rainer-voss-este-ano-espanoles-perdereis-vuestra-soberania-como-ciudadanos_2015031500243.html

domingo, 15 de marzo de 2015

Freda com el gel (Poemari quatre estacions)


Freda com el gel

 El glaço no volia morir ofegat
 en el got de d'alcohol, volia surar.
 Amb el seus reflexos brillants,
 em convidava a gaudir del verí roig
 per ell poder ser alliberat del infern.

 Tu freda com el gel 
amb el teu mirar provocador
 em convides a tastar
 els teus llavis rojos com maduixes, 
saborosos, i dolços com la mel.

 Però no vull caure al parany
i que el gust del licor es torni fel, 
o que el teus llavis rojos, sensuals, 
ofeguin tots els meus anhels. 

 Tinc por a la fredor. 
Apuraré poc a poc el verí del got,
 i els teus llavis no mossegaré
 perquè també tinc por al foc.

 Fifo – Josep lleixà 15-3-2015
(Poemari Quatre estacions)

viernes, 13 de marzo de 2015

CARTA A LOS PRESIDENTES BARACK OBAMA Y RAÚL CASTRO

Missatge rebut del bon amic Pierre Bernet i d'altres poetes centro i sud-americans, que em demana adherir-me al seu contingut, cosa que sens dubte ja he fet. Us convido ha fer-los-hi costat


Queridos todos: les estoy enviando esta carta en espera de vuestra solidaridad. Un abrazo, Pierre Bernet.

 Te estoy enviando esta carta que fue suscrita la semana en Hanoi, por poetas de Vietnam, Estados Unidos,
 Cuba y Colombia, en el contexto del 2do Festival de Poesía de Asia-Pacífico, y que pide “avance y mejoramiento de los intercambios culturales como primer paso hacia el establecimiento de relaciones diplomáticas plenas” entre estos dos países. Te pido el favor de suscribir la carta y circularla entre tus amigos, solicitando que envíen las firmas de apoyo al correo worldpoetrymovement@gmail.com  Va mi saludo fraterno, a la espera de escucharte,
 Fernando Rendón Coordinador de World Poetry Movement
 www.wpm2011.org
 CARTA A LOS PRESIDENTES BARACK OBAMA Y RAÚL CASTRO  En nombre de los escritores, los poetas y todas las personas de buena voluntad, y en el espíritu de una larga tradición de amistad, apoyamos toda iniciativa que rompa las barreras y abra las puertas a la cooperación y el intercambio cultural entre todos los pueblos. En este sentido, aplaudimos la reciente iniciativa encaminada a la normalización de las relaciones diplomáticas entre los Estados Unidos y Cuba, como una oportunidad para alcanzar la paz, la cooperación y el respeto mutuo entre los dos países, que han estado separados por tanto tiempo. Agradecemos a los dos gobernantes por responder a los intereses de sus respectivos pueblos, a favor del avance y mejoramiento de los intercambios culturales como primer paso hacia el establecimiento de relaciones diplomáticas plenas.
 Llamamos  a los pueblos de todas las naciones a hacer suya esta carta, escrita en ocasión de los veinte años de la normalización de las relaciones diplomáticas entre los Estados Unidos y Vietnam.

 Marta Collins, USA Alex Pausides, Cuba Nguyen Quang Thìeu, Vietnam Fernando Rendón, Colombia Fred Monedu, USA Cary Heinemann, USA Luong Tu Duc, Vietnam Kevin Boen, USA Robert Scanlan, USA Nguyen Ba Chung, Vietnam  Hanoi, 7 de marzo de 2015.
  Adhieren a la carta:  Alex Fleites (Cuba) Gabriel Jaime Franco (Colombia) Jairo Guzmán (Colombia) Luis Eduardo Rendón (Colombia) Alfredo Vanín (Colombia) Alvaro Marín (Colombia) Ariruma Kowi Maldonado (Nación Quechua, Ecuador) Manibinigdiginya (Nación Kuna, Panamá)    

jueves, 12 de marzo de 2015

Going Hom


https://youtu.be/6uSGvy6nKDw

Vaig anar a l'Editorial a resoldre uns serrells pendents per la publicació d'un llibre i quina va ser la meva sorpresa al trobar esperant segut a la recepció llegint un llibre, a un conegut quasi amic al que jo creia mort, traspassat.
 Una esgarrifança em va recórrer la columna vertebral, una suor freda em va amarar tot el cos. Paralitzat, corprès i crec que amb el calçotets mullats, em vaig a atrevir a preguntar-li: Antoni? Ets tu?.  Hola Josep, doncs si. quan de temps des de que em vareu acomiadar oi?
 Les imatges d'aquell dia gris, i el soroll de les palades de sorra sobre la caixa del difunt, es van amuntegar al meu cervell fen-me reviure amb tota intensitat aquell moment trits. 
 Recordo que feia vent , i de sobte vaig veure volant pel cementiri entre les tombes, un llibre que s'anava desfent, deixant una pluja de fulls.
 També em va vindre al record, una frase seva d'un dia de conversa amigable, em va dir: Escrius molt dels vius, però gens dels morts que son vius.
  La seva veu em va fer retornar d'aquell mon angoixant que havia viscut uns moments, al mon del vius, dels Vius?. 
Hola Josep, estranyat oi?. Si soc jo l'Antoni que he retornat, mes ben dit no havia marxat del tot. 
Tenia una feina començada, a mitges, que tenia que acabar i es una condició ineludible per fer el camí definitiu. 
Peiró Antoni... si jo vaig estar al teu enterrament !! 
 Si, i segur que també vas veure volar els fulls d'un llibre per tot el cementiri oi?. Doncs era i és la meva vida, els meus sentiments, les meves angoixes, les meves alegries, els meus fracassos, les il·lusions, posades sobre paper.
Ho necessito per recordar certes coses per si on vaig en el viatge definitiu m'ho pregunten. Ja saps la memòria.... I va seguir dient: Les coses s'han de viure per entendre. I es viu en diferents estadis, en que la majoria d'éssers us fa por indagar.
 Hi ha escales que pugen al que els mortals dieu el Cel, però s'han de transitar i pagar un peatge. No és fàcil però si possible. No hi ha ascensors, però si al final d'els trams un lloc per descansar, meditar, agafar forces i seguir pujant. 
Quin és el final? No ho sé amb certesa, però des d'on jo he arribat ja es nota una energia diferent. Per més que m'esforci en explicar-ho no ho entendràs. Et dono un consell, fes cada dia el que tu creguis que has de fer, no deixis res pel demà. 
Jo em vaig deixar un llibre per publicar, i el mal record d'haver fet la feina a mitges, era un llastre que em tenia ancorat, feia el meu camí, la meva pujada molt feixuga. Per això he tornat, res, qüestió d'hores, tinc permís per un temps limitat, si arribo amb retard,el meu lloc l'ocuparà un altre que ja està esperant. 
En això va sortir l'editor es varen saludar afablement i l'Antoni em va dir: llàstima que vaig just de temps, avui no podrem compartir un cafè. 
Arreveure Josep.
 Marina, filla quan jo falti, ho sigui emprengui el viatge Going Hom, tots els reculls de relats, contes i poemes que trobis al calaix fes-los publicar. 
No tinc ganes de tornar, vull que el viatge sigui definitiu.

 Fifo – Josep Lleixà 12-3-2015

martes, 10 de marzo de 2015

Vilma (Poemari quatre estacions)


Vilma 

Sense tu el mar és una muralla,
 que ens té presoners, 
per més que volguéssim traspassar-la
 volant, per unir-nos en un somni.

 Vilma

 Sin ti el mar es una muralla,
 que nos tiene prisioneros,
 por mas que queramos traspasarla
 volando, y unirnos en un sueño.

 Fifo – Josep Lleixà
(Poemari quatre estacions)
(Pintura Perecoll)

La mediocritat (Poemari Quatre estacions)


La mediocritat

 La mediocritat, fins els mediocres
son capaços de superar-la,
 i aquesta dòcil, es deixa estimar,
transformat-se en més mediocritat.

 Els encel-lents artífex mediocres 
 de tan important proesa , 
resten cofois. per sempre mes.

 Han fet un gran servei a la humanitat 
perpetuant la seva especie,
 ja que segons deia Darwin, 
sempre sobreviuen els mes ben dotats. 

L'evolució s'ha aturat,
 gracies als deus mediocres, 
 per tanta bondat. !!!!

 Per fi els canvis produïts al llarg de la vida , 
no els heretaran els descendents,
 cosa que  portarà en una generació,
 a la mediocritat a la seva extinció.

 Crec que no he entès bé , la teoria de Darwin .

 Fifo – Josep Lleixà 
(Poemari Quatre estacions)

Ovidi no t'oblidem


A la sortida del sol 
Ovidi Montllor

 A la sortida del sol,
 t'esperaré.
Allà on tu saps que t'espere,
a lo darrer.
 I amb un farcell a l'esquena 
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
 tot al damunt. 
Potser triguem més o menys, 
això no escau. 
L'important és aconseguir-ho
 fent enrenou.
 Un cop tot aconseguit,
no pararem, 
doncs convé millorar coses
 o ens morirem. 
Allà on tu i jo serem
 com tants i tants,
 un país només d'humans,
 no hi ha gegants, 
allí arribarem 
de nit i sense llit. 
Però tu no t'amoïnes, 
recorda't bé;
 doncs l'endemà...
 A la sortida del sol
 t'esperaré.

lunes, 9 de marzo de 2015

Perquè?


Perquè? 

Per què un dia és més important que un altre, 
si tots els dies de l'any reben la mateixa llum del sol?
 Perquè les nits son sempre diferents
  tot i estar il·luminades pels mateixos estels i lluna?

 Perquè els rierols uns dies canten alegres
 i altres baixen sense cap esma cap el riu ?
Perquè els moixonets el dia feliç, 
 canten dins del niu?

 Perquè tan vist passar rient, dona de pell bruna. 

Ells sempre fan el mateix camí
 sempre canten joiosos a la vida.
 Soc jo que gelosos de mi mateix,
 aparto de tu el pensament 
que est el meu somni, de dies de sol 
i nits d'estels lluminosos i lluna. 

Jo no vull despertar, tinc por  
que la realitat el torni gris
 com una nit de boira i bruma.

Fifo – Josep Lleixà 9-3-2015 
(Quatre estacions)

domingo, 8 de marzo de 2015

Poemes tristos


La muerte no es nada; pero tememos ser lo que no sabemos, donde no sabemos. DRYDEN

 Perdido en vino, no advertí el ocaso. Los pétalos caian y se amontonaban en mi ropa.

 Como un leño podrido
y semienterrado 
mi vida, sin
florecer, llega 
a este triste final.

 Quiero morir
 en primavera, bajo
 los cerezos en flor 
con la luna
 llena. 

(De Poemas japoneses a la muerte)

 Fent solcs al terra 
fem el jaç per acollir
 el punt i seguit. 

Principi i fi 
nàixer viure i morir. 
Tornar al repòs.

 Plora la nena
 el pit xuclat està sec 
la mare ha mort. 
El lligam ja s’ha trencat
 volaran per separat? 

Fifo - Josep LLeixà
(De Haikus Tankas i Colors)

sábado, 7 de marzo de 2015

El cava compartit, dia de calçotada


El cava compartit

 El cava m'ha fet pujar
 esglaons buscant-te, 
al final estaves tu esperant-me.
 Quin regal de les bombolles.

 El camí el puc fer sol,
 però amb una copa de desig,
 al arribar, el meu delit sadolles
compartint amb mi un glop petit.

 Vull que el teu glop sigui el meu, 
tu no vols, et mostres esquiva,
 no vols compartir la teva copa ,
 sempre seràs altiva.

 De moment ens queda cava 
i ganes de compartir amb tu,
 copa, cançons i alegria.

 Fifo - Josep Lleixà. 7-3-2015

viernes, 6 de marzo de 2015

Karl Max, visionari? o encertat ?


Algú em podria rebatre aquesta teoria del Karl Marx?

El capitalismo monopolista es, para Marx, el estado inmediato anterior al derrumbamiento del sistema. Para que los capitalistas no vean reducidas sus ganancias a causa de la competencia, se ven forzados a aumentar el tamaño de sus empresas a expensas de sus competidores, al tiempo que cada vez irán haciendo un mayor uso de las máquinas que sustituyen mano de obra, para evitar que su plusvalía se reduzca al tener que pagar mayores salarios. La fuerza de trabajo que se va lanzando a la calle pasa a engrosar el Ejército Industrial de Reserva, presionando a la baja sobre el mercado de trabajo, lo que obligará a que los salarios vuelvan a recobrar el nivel de subsistencia. Pero he aquí, según Marx, la primera parte del drama capitalista. Como el beneficio del capital tiene su origen únicamente en el valor creado por el trabajador que no se le paga (en la plusvalía), ya que Marx asumió la teoría del valor-trabajo de Ricardo, al reducir el número de trabajadores a causa de la mecanización se está matando la gallina de los huevos de oro. El proceso no termina, sin embargo, todavía aquí. Las crisis económicas se sucederán como consecuencia de la insuficiencia de demanda para absorber la producción, y el proceso de acumulación continuará hasta que todo el poder económico se encuentre concentrado en unas pocas manos, a la par que crece la miseria, la opresión y la rebeldía de la clase trabajadora. En este momento tendrá lugar, según Marx, el derrumbamiento del sistema capitalista y el advenimiento del socialismo. Marx no dijo casi nada acerca de la nueva sociedad que vendría después de la destrucción del capitalismo; dijo, desde luego, que sería una sociedad «sin clases», y que después de un período transitorio de dictadura del proletariado sobrevendría el comunismo puro. 

Kapital

jueves, 5 de marzo de 2015

Hi ha futur?


A sovint penso que quelcom em quedarà pendent per fer abans de..... . Però m'arrisco ha deixar coses, projectes, il·lusions, idees inacabades, no puc evitar que els pensaments s'encadenin i les idees flueix-xin. Això és estar viu?. 

Fifo - Josep Lleixà

Nit de malsons


Tarda plujosa desagradable, tots els elements s’havien posat d’acord per fer-la més desplaent. 
Com he dit plovia a bots i barrals, el cel s’enlluernava de tant en tant de llampecs seguits de trons, bufava un vent que aixecava sorolls esgarrifosos, com d’animals ululant.
 Era ja negra nit i vaig decidir tornar a casa, doncs no era gens agradable el passeig sota aquella pluja que poc a poc anava amarant el meu cos. Volia arribar a casa, posar-me a la vora del foc, eixugar la meva roba molla i entrar en calor
. Vaig prémer l’interruptor de la llum, i aquesta no es va encendre. ! El que faltava!. Em vaig apropar a la vora de la llar de foc – per cert sense brasa – i amb els llumins mullats intentà un cop i un altre encendre-la. Va ser en va, aquella tarda nit les coses no sortien gens bé.
 Amb esgarrifances de fred i amb la roba xopa vaig decidir que el millor era ficar-me al llit ben abrigat per escalfar-me i recuperar el calor. A palpentes em vaig apropar al llit, em vaig quedar completament nu. Vaig aixecar les flassades i vaig entrar en el que jo creia un món acollidor.
 El llit es gran, em vaig quedar a un costat sense moure’m per entrar poc a poc en calor.
 Una esgarrifança em va recórrer el cos de dalt a baix. Havent mogut una mà, aquesta es va trobar amb una cosa freda que compartia al llit amb mi. No hi havia llum com he dit. Em vaig armar de valor i vaig continuar l’exploració.
 Era un cos, fred, despullat com jo, però amb una fredor diferent. Vaig resseguir amb el dits tremolosos aquell cos que m’acompanyava. Era una dona, el pits turgents, com dos pedres fredes, el pubis mullat i fred com l’herba gebrada d’un matí d’hivern....
 De sobte un llamp va il·luminar una part de l’estança i vaig veure tot sorprès damunt d’una cadira el que em va semblar una tiara, un birret, una casulla i un bàcul recolzat a la paret. Espantat, - més encara si es que es podia estar - em vaig remoure dins el llit i les meves mans van anar a parar l’altre extrem del mateix, ultrapassant el cos de la dona freda que tenia al meu costat.
 Vaig trobar-hi un cos nu, però calent, panxa rodona i al final de la mateixa vaig topar amb una cosa erecta però no pas pel fred. Ho confesso, vaig continuar l’exploració d’aquesta cosa calenta - fàcil de descriure tot i la foscor - amb l’única intenció d’escalfar les meves mans tremoloses.
 Aquesta cosa estava envoltada per un objecte metàl·lic, un anell, amb una pedra encastada, suposo, preciosa. 
Que es el que havia passat, estava a casa meva o m’havia equivocat? D’una cosa no en tenia cap dubte, un dels tres que estàvem al llit era el senyor bisbe. O no?.
 Dels tres cossos, un calent, l’altre fred i jo glaçat. 

Fifo - Josep Lleixà

miércoles, 4 de marzo de 2015

Que n'ets de bella amiga meva (poemari les quatre estacions).


Que n'ets de bella amiga meva.

 Que n'ets de bella amiga meva
 que n'ets de bella!
 Amb tu tot floreix, 
 sobre la poncella. 

 Els rierols joiosos, juganers,
 saltant com cabirols i fen tombarelles,
 fan que pel seu frec enamorat amb la riba, 
esdevinguin besades d'amants a donzelles.

 Que n'ets de bella amiga meva, 
que n'ets de bella!

 Amb tu, les albades son llum i color,
 les vesprades font d'inspiració d'enamorats,
 que escoltant la música del silenci, 
aixecant la vista al cel ja il-luminat,
 cerquen amb desig la seva estrella.

 Que n'ets de bella amiga meva
 que n'ets de bella! 
Que bonica ets Primavera. 

Fifo – Josep Lleixà
(Poemari les quatre estacions)