lunes 18 de julio de 2011

M'agrada comparti-ho


"La llibertat suposa l'absència de coacció per part dels nostres instints, de la nostra herència genètica i de la societat que ens envolta".
Em pregunto: podem ser lliures?.

lunes 11 de julio de 2011

Guants blancs


El Josep estava exultant. Mai havia participat en un obra de teatre tot i que ja no tenia l'edat d'un galant jove, aquesta nit tenia la possibilitat de debutar fent un paper adequat a la seva edat: El pare del nuvi de l'obra el casament dels petits burgesos. del Bertotlt Brecht.
Estava nerviós, era el dia de l'estrena i de la seva primera vegada com actor. El seu paper era curt , quatre paraules interpretant a un personatge un xic especial, un petit burgés, amb excessos en el comportament i la vestimenta....guants blancs que no s'havia de treure ni per menjar, etc.
Tots els actors estàvem ja vestits esperant l'ordre del director per començar l'actuació. Vaig fer-me el nus de la corbata i em vaig enfundar els guants blancs immaculats, quant degut als nervis, la meva bufeta em va demanar per se alleugerada. Corre cuita vaig anar al lavabo i allí va ser on va sortir el cagadubtes que sempre he sigut: que faig, a qui dono el tracte preferent a la meva mustela que sigui ajudada per una ma enguantada, o bé defugint del personatge que ja interioritzava em trec els guants fen l'operació d'alliberament més higiènica?. Vaig optar per desgracia per la segona solució.
Ja consumat el riu i quant anava a prémer el botó per alliberar l'aigua per fer la corresponent neteja, un dels guants em va caure a la tassa,. Amb gest ràpid però poc precís, vaig recuperar el guant que regalimava un liquid d'un color més aviat indefinit ( no vull entrar en detalls).
¡ Va tothom al seu lloc, va Josep que la Carme i tu entreu els primers a escena ! I Jo amb el guant mullat a la ma sense saber que fer. Que faig me'l poso?, si? no?, que faig?. Me'l vaig posar tot just quan ja trepitjava l'escenari.
Jo era l'amfitrió i rebia als convidats, el primer a saludar va ser el pare de la núvia que tot i no haver-ho assajat abans em va encaixar la ma d'una forma molt efusiva, tant, que del guant es van despendre algunes gotes de el que no era precisament suor. Va quedar un xic sorprès però va continuar amb la seva actuació. Com el meu paper era curt podia observar les reaccions dels companys i especialment la del meu consogre en la ficció, que de tant en tant s'olorava la ma fent un gest de sorpresa i fàstic.
La propera vegada si em trobo en la mateixa situació i necessitat, alliberaré la bufeta acaronant la meva mustela amb els meus guants blancs, immaculats.

Fifo 11-7-2011

martes 29 de marzo de 2011

domingo 20 de marzo de 2011

Júlia -Conte-


Des de que la conec sempre m’ha agrada’t. Rossa, ulls blaus, mirada trista, somriure tímid. Té uns quants anys més que jo - pocs – però una figura d’una noia de vint anys.
Té parella. La meva timidesa i la seva situació personal han estat el motiu de que l’hagi mirat sempre com quelcom inaccessible però molt, molt desitjat. Tot i que freqüentem llocs i amics comuns, les converses amb ella sempre havien estat curtes, les salutacions breus però cordials, fins que un dia, traient forces de no sé on, vaig dir-li – Perdona l’atreviment, però et veig trista, capficada - . Tens raó va contestar, últimament les coses no em van tal com voldria, cada bugada perdo un llençol.
I ara - vaig dir posant cara de sorpresa -, una dona com tu, atractiva, amb parella.....
Sí, sí, tot el que tu vulguis, va dir, però no sempre les coses són com aparenten ser.
Això va bé, vaig pensar tot excitat pel avenços aconseguits. De moment donava peu per continuar la conversa pel camí que a mi m’interessava transitar, el dels sentiments, dels afectes, de l’estimació, de la passió o de la seva carència.
Tot té solució en aquesta vida, menys la salut. - Vaig dir amb cara de comprensió .i/I vaig afegir, quasi preguntant -, que són problemes econòmics? Perdona, si no vols no contestis, sentimentals?
No va contestar amb paraules, ho va fer posant cara d’assentiment, de tristor.
De cop em va vindre al cap una idea descabellada i li vaig dir: Jo tiro les cartes, les cartes del Tarot, saps? Ho faig únicament als amics, i la veritat les cartes mostren el camí a seguir, quan nosaltres sols no podem esbrinar-lo degut a la confusió mental que tenim.! Quina barra que tens vaig pensar!
I per sorpresa meva, em va dir bocabadada, - de veritat que això funciona? faries això per mi? -
I tant que ho faria. Varem quedar pel dia següent a la tarda a casa meva.
En quin embolic m’havia posat. Les úniques cartes que havia tingut a les mans eren les de jugar a la botifarra. Però de cop es va encendre una bombeta mig fosa dins del meu cervell i em va recordar que en una fira de medecines alternatives, esoterisme etc, havia comprat un joc de cartes del Tarot de Marsella. Vaig respirar alleugerat. Quines coses s’han de fer per apropar-se a la persona que voldries tenir sempre al teu costat.
A la tarda següent vaig preparar l’escenari: poca llum a la saleta, unes quantes espelmes que donaven una sensació de caliu, una música suau que ajudava a fer més acollidor l’ambient..., I ella va arribar.
Una salutació cordial i a la vegada tímida. Li vaig fer un petó a la galta i varem seure un enfront de l‘altre a la taula preparada a l‘efecte.
El meus ulls mirant el mall de cartes, els d’ella, fixos al tapet que cobria la taula d’on no gosava aixecar-los. Que estaria pensant?.
Li vaig donar el mall de cartes i li vaig dir: - baralla -. Així ho va fer, - talla - i me les va tornar. El meu cor estava disparat, les mans em tremolaven. Seria capaç de fer que la representació fos convincent? Quan un està enamorat treu forces ocultes que l’ajuden en moments complicats com aquell.
-He de dir-te que el sistema que utilitzo per fer les tirades de cartes potser et resulti estrany, diferent als emprats normalment.
La veritat mai me les havien tirat, així que per mi és nou – va contestar-.
Vaig agafar la primera carta resultant del tall i va sortir la número XI.
La Força – vaig dir – ens diu com ets tu en situacions normals, una dona forta, capaç de lluitar contra les adversitats – Allò començava bé – vaig pensar-.
La segona va ser la VII , el Carro.
Aquesta carta explica la teva situació actual en l’aspecte sentimental. Dos cavalls, dos forces oposades que tiren del carro – la parella – però que lluiten entre si, sense posar-se d’acord. Per una banda la por a ser infidel, per l’altra els pensaments de desig que et turmenten pensant en un altre home.
Va moure el cap assentint.
Havia agafat bon camí, ara feien falta bones cartes que em portessin a la drecera.
La tercera a sortir va ser la número XVI . La Torre. – A veure si era capaç de portar l’aigua cap el meu molí.
La Torre, com veus, – vaig dir - ens assenyala destrucció, una cosa sòlida que s’ha d’enderrocar, això es el que aconsella, destruir per construir de nou.
Ella no aixecava el cap però el movia com dient: estàs encertant tot.
La quarta carta va ser la VI. Els enamorats. La sort em seguia
acompanyant.
Aquesta carta es positiva, senyala el teu futur i ens diu que a curt termini tindràs un encontre sentimental amb la persona que tu estimes.
Per primera vegada va aixecar el cap i va somriure tímidament.
La cinquena a sortir va ser la XVIIII. El Sol. Ja estava arriscant massa, ja era difícil seguir tenint la sort de cara durant tant de temps.
Vaig fer una interpretació completament interessada – com les altres – i vaig gosar dir-li:
El Sol és sinònim de força, de vitalitat, d’energia. Vol dir-te que la persona que a tu t’agrada i per la que has de lluitar, es mes jove que tu.
A mi em tremolaven les mans, estava completament embriagat, la mirava i ella no va aixecar els ulls.
Aquell joc era molt arriscat. Una petita relliscada i tots els avenços podien anar-se’n a orris. Vaig decidir agafar l’ultima carta. Va sortir la I . El Mag.
Em vaig sentir feliç, em vaig tranquil•litzar, doncs aquella carta donava peu a fer una bona predicció.
El Mag vol dir que, tu com ell, teniu a les vostres mans la resolució de tots els problemes. Tens tots els elements necessaris per conquerir el que
desitges, es tracta de saber-los combinar d’una forma adient. Tu saps el
que vols, saps a qui estimes i saps que ell te està esperant. Ara ja depèn de tu i això no es màgia. Sigues valenta.
Ara si va aixecar el cap. Els seus ulls tenien una brillantor especial; mirant-los fit a fit traspuaven una determinació, una força que mai jo havia vist.
Vaig dir-li: jo crec que d’aquestes coses hauríem de seguir parlant, però d’una forma assossegada , sense cartes al davant. Que et sembla, acceptes la invitació.
Si, va dir amb veu forta i segura. Demà a la tarda tornaré.

miércoles 9 de febrero de 2011

"GENT NORMAL I PROBLEMES REALS

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila
Director de l'Ara

miércoles 2 de febrero de 2011

Dia históric


Dia històric. Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat aquest matí al registre del Parlament la proposició de llei que inicia el procés per a declarar la independència en aquesta legislatura. En la compareixença hi han assistit els quatre diputats de SI: Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López Tena i Uriel Bertran, acompanyats de companys de la coalició i persones de la societat civil que han volgut donar suport a la iniciativa: Patricia Gabancho, periodista i escriptora, Agustí Soler, Partit Republicà Català, Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional, Santiago Vilanova, Alternativa Verda-Els Verds i Josep Maria Vilajosana, degà de dret de la UPF.


Joan Laporta ha llegit la proposició de llei (adjuntada en aquest correu) i ha destacat que “només la independència és assolible perquè depèn de la voluntat de la majoria del poble de Catalunya”. Laporta ha insistit que aquesta és l’única via per sortir de la crisi en la qual ens trobem immersos atès que “podríem donar més i millors serveis perquè no hauríem de mantenir Espanya”.
Uriel Bertran ha remarcat que Solidaritat Catalana demanarà llibertat de vot a tots els diputats i diputades del Parlament de Catalunya de la mateixa manera que es va donar llibertat de de vot amb les curses de braus. Segons Bertran, “la independència també és un tema de consciència i és cabdal per les llibertats democràtiques d’aquest país, (...) els catalans mereixen tenir la mateixa consideració que els braus”.
Santi Vilanova d’Alternativa Verda-Els Verds, ha dit que “sense la independència no podrem tenir mai una Catalunya ecològica. És per això que avui és una fita històrica”.
Per altra banda, el líder del Partit Republicà Català, Agustí Soler, ha fet seves unes paraules dites per Lluís Companys per aclarir que “allà on hi ha llibertat i justícia ha d’haver-hi dignitat, i aquesta dignitat és la que ha de recuperar Catalunya per recuperar part de la seva llibertat”.
Patricia Gabancho ha manifestat la seva satisfacció que aquesta llei es discuteixi en el Parlament de Catalunya perquè “és la casa del poble per excel·lència, per tant aquesta llei ha de passar forçosament per aquesta cambra. I amb aquesta llei tant senzilla es veurà quins líders polítics hi estan d’acord”.
Hèctor López Bofill s’ha referit a la Mesa del Parlament i ha advertit que “si aquesta llei es rebutja per raons tècniques serà un atac a la democràcia (...) per raons democràtiques s’ha de permetre que sigui discutida i presa, o no, en consideració”.
Moltes gràcies a tothom per fer possible aquest moment.
Fem possible la independència!

viernes 28 de enero de 2011

Metafísica


Noticia llegida no se on, o somniada: Els alts directius d’una fabrica de preservatius dits també condons, confessen en la intimitat que no els utilitzen, que ells practiquen en les seves relacions sexuals el “coitus interruptus”.
Estava pensant amb aquesta noticia mentre traspassava de la tetera a la tassa el contingut de la meva infusió de te roig, quan he tingut la idea de que per més que la meva intenció era traspassar tot el contingut d’un lloc a l’altre, no totes les gotes tenen el mateix destí, algunes queden a la tassa. Unes passaran al meu sistema digestiu i s’integraran a mi, les altres on aniran a parar?. Com o qui decideix el futur de les coses?. I perquè unes són les escollides a fer un determinat viatge i les altres no?.
M’he fotut en un embolic, doncs el tema dona per reflexionar molt oi?. Tot per culpa dels condons!.