Translate

jueves, 30 de agosto de 2012

La Teresa Forcades parla clar


La Teresa Forcades es un àngel que habita a Montserrat. Es una intel·ligència preclara posada al servei de la veritat. Sap, coneix de moltes coses. Aquesta nit, 31-8-2012, ara fa un moment El Barberà – un altre que parla clar – li està fent una entrevista en que parlen de tot però especialment d'economia i política.

He quedat embadocat i per mes que volia prendre notes, la contundència del seu discurs, de les seves opinions no em deixava fer una altra cosa que escoltar-la.

Trossos que he pogut escriure i que ella a completat amb tot luxe de detalls i explicacions tant ètiques com d'oportunitat:

1. Ja que el Govern no es preocupa del benestar general com es la seva obligació, si la majoria de la població ho decideix la solució es la vaga general. La funció d'aquesta vaga: fer caure el govern i donar pas a un període constituent. L'actual marc ni es just, ni ètic, no ens serveix.

2. El Tractat de Lisboa va barrar als països a la Democràcia. Van ser decisions preses pels governs i no consultades al poble.

3. La producció de bens a tot el mon és de docte-mil-milions al anys i el consum és només de set-mil-milions. Sabeu quant morts per fam es produeixen cada any? Trenta-set-milions. Feu la resta del produït i el consumit i pregunteu-vos on va a para la diferencia?.

4. El Mercat Lliure no és lliure, per una raó per les aliances entres els grans capitalistes i especuladors, que compren massiva-ment, controlen els mercats especialment d'aliments i els encareixen quan els i rota. - Això és meu - . Perquè no hi han taxes a les transaccions de capitals? Tots els producte en tenen, el capital no!!!! Perquè els capitals tenen lliure circulació pels Estats i les persones no?.

5. El marc del màxim guany és el que ens han fet creure que és el millor, i no fem res per canviar-ho. Ja Marx – quina por - parlava de la Plusvàlua i ho explicava prou bé. Deslocalització d'empreses a països on poden explotar laboralment a nenes i dones que no tenen cap seguretat jurídica ni laboral.

6. Les relacions laborals tendrien que estar dins del marc de la col·laboració de la dignitat i d'uns guanys i sous justos.

Ha dit més coses, llastima no haver-ho gravat. S'han referit al l'evangeli de Mateu en aquella frase que diu que no es pot servir a dos senyors a la vegada. Aquesta reflexió la deixo per vosaltres, jo ja l'he fet.



Fifo 31-8-2012 (J-Lleixà)

Moles vegades fa por enfrentar-se a la realitat


Soc enamoradís i poruc a la vegada. I com tinc por al fracàs no manifesto els meus sentiments, i aixi com no em diuen si o no, sempre tinc esperança i l il·lusió.

A mes tinc la mala costum de llegir certes teories que avalen la meva forma de ser m'explico: El Gat de Schrödinger es un experiment que consisteix en posar un gat, juntament amb un matràs que conté un verí i una font radioactiva, en una caixa segellada. Si un comptador Geiger detecta la radiació, el flascó es trenca, alliberant el verí que mata al gat. La interpretació de la mecànica quàntica de l'Escola de Copenhaguen, implica que després d'un temps, el gat està a la vegada viu i mort.

Saps quan es desvetlla l'enigma? Quan s'obre la caixa fins aleshores el gat com dic al punt anterior, està viu i mort a la vegada.

Amb les dones em passa el mateix -amb una -, tinc por d'obrir la caixa perquè no trobi morta la meva il·lusió, per tant no tinc el no, però tampoc el si, i em conformo a somniar que alguna vegada la caixa s'obrirà sola cosa totalment impossible

domingo, 26 de agosto de 2012

Catalunya

En el cas que dius - els castellers -tothom sap les seves qualitats, força , agilitat ... i les posa als servei de l'interes general, tots tenen els seu paper, per aconseguir una fita en comú. No hi ha distinció de genere, d'edat, de color, de creences particulars.... i quan toca la gralla no són casteller és EL Castell. Quan deixarem de ser catalans per ser CATALUNYA?.

jueves, 23 de agosto de 2012

Dolgut no decebut si


D'aquí en endavant m'he fet el propòsit de no participar, ni assistir a cap acte de caire reivindicatiu que no sigui per assolir la Independència. Que voleu canviar el nom d'una plaça? Feu-ho, algun dia proposaré canviar el nom de l'estació de França – Estat que oprimeix a Catalunya del Nord – i segur que estaré jo sol. Sembla que escrigui dolgut? Dolgut no, decebut si i m'explico. Ens agrada - la majoria - participar de grans concentracions perquè allí som anònims, en el moment que hem de fer visible el nostre descontent i que sens pugui senyalar en el dit pel carrer ja ens costa mes. Si tenim que posar l'estelada al balcó alguns diuen que això es una provocació que no toca. Si en un recital patriòtic de poesia recitem aquell poema del Brossa que acaba dient “Gloria al bunyol ha mort el dictador mes vell d'Europa. Una abraçada mor i alcem la copa” sens diu i si hi ha algun franquista no creus que es pot molestar? I jo li dic i que ha de fer aquí un franquista?. Sempre acollonits.

Dic això perquè ahir després d'uns mesos vaig tornar a pagar l'euro de la recepta i a mes la taxa o com es digui estatal. Es veu que érem uns quants ingenus – pocs – que creiem que la gent, aquest tema se'l faria seu. No ha sigut així, Accions que fetes en forma massiva poden donar fruit no les portem a terme peque amb l'excusa de que "no servira per res" no les secunden. Que la prudència no ens faci covards. Tants catalans, tants analistes polítics. Fer grans proclames patriòtiques es el nostre taranna. Si després del 11 sens demana algun sacrifici el farem?. A la Mani hi estarem tots, al dia següent donarem la cara?. Evidentment encara queden patriotes que el seu compromís es ferm. Visca la Terra.


Fifo 23-8-2012 (J-Lleixà)

miércoles, 22 de agosto de 2012

Contesta a un del PP

Sempre tenim que recorrer a les comparacions i això ja m'enprenya. Quan la roja juga, que fan els nacionalistes espanyols, doncs trauen la rojogualda i fan ven fet, faltaria mes, es la seva. Que fem els Nacionalistes Catatans que volen la Independencia? doncs com no ens deixen tenir seleccións propies i les que tenim no poden participar en torneigos internacionals, quan juga el Barça que es el mes semblant a la nostra Selecció - i a la d'espanya - manifestem qui volem ser i no ens deixen, traient estelades al camp. Es que mes clar ja no pot ser. Respecto el que facin els altres amb la condiciò que em rspectin a mi.
·

Un malentés

Un amic m'ha telefonat tot esverat dient-me compte aquí obres la porta. I ha continuat: Estava a casa esperant un operari que havia de fer unes reparacions i com trigava m'he he posat a la dutxa per refrescar-me, doncs be, sento que truquen a la porta i jo em cobreixo amb una tovallola i surto ràpidament a obrir. Sorpresa no era l'operari era una noia preciosa, de color, exuberant, amb un somriure de orella a orella i em diu o jo crec o vull entendre que em diu: “Quiero ver tu mariposa” m'ha deixat fora de joc – em deia - . Astorat, corprès , acollonit – només tapat per la tovallola he intentat aclarir quina “Mariposa” volia veure – Igual al país d'aquesta noia la “mariposa” es.... va no siguis tanoca, deu ser un altra cosa.
La conversa ha estat breu i aleshores he entens que el que em demanava era la factura del gas, si, si, aquella que porta un anagrama d'una papallona a la capçalera. Quina decepció amic. Et prevenc no li obris si truca a casa teva.
Li he dit : Amic com ara ja estic previngut, si ve li demanaré que entri a casa i aleshores li ensenyaré la papallona, no la de la factura, la que tu t'imaginaves i no t'has atrevit a ensenyar, a lo millor a la seva terra pren aquest nom.

martes, 21 de agosto de 2012

El que riu últim riu més fort

Apropant-se l'Onze de Setembre va aprofitar un amic espanyol per dir-me amb certa conya: Els catalans no hi ha qui us entengui, celebreu les derrotes. Es així es cert. Poder encara no ens hem decidit a guanyar cap confrontació.
Jo li vaig contestar, vosaltres poques victòries podeu celebrar, La de la guerra civil va ser contra el poble i ajudats per els Regulars del Marroc - la guàrdia mora de Franco – els italians que per cert molts d'ells van fugir amb la cua entre cames i l'aviació alemanya, que aquesta si va fer mal i va ser decisiva – Guernica, Barcelona, Granollers...... i mes) .
En quan a derrotes o pèrdues de territoris, sense aprofundir massa en la memòria, recordo les mes recents i sonades: Portugal, el Rosselló, Gibraltar – es una fruta madura que....- Cuba, Filipines els desastres de la guerra del Marroc, El Sahara, Sidi Ifni i d'altres que no recordo. Ah Si !! vareu reconquerir Perejil gran gesta que podeu celebrar. Pobres cabres encara corren esglaiades. Seguim sent amics.

Un tertulia molt interesant a Ona la Torre

El programa de radio, Bressol de Lletraferits que conduïm La Sonia Ferrer i jo El Josep Lleixà , m'ha havia donat la possibilitat de poder expressar en paraules, sentiments, emocions pròpies o d'autors consagrats, qüestions que evidentment havia valorat prèviament, però que en el moment de l'emissió posava al servei dels oients i que jo no assaboria amb plenitud. Al programa d'avui 21-8-2012 tot i participant del programa, he volgut ser un oient més i gaudir del mestratge del convidats als que la meva companya Sonia, a sabut fer-los-hi les preguntes adients perquè en un espai de temps tant reduït pugéssim saber mes de les seves trajectòries professional i també personal. A la Carme Canyelles, El Carles Marques i molt especialment el Carles Martinez que ha estat molt generós al participar al nostre programa, els hi donem les gracies per l'estona tant agradable i enriquidora que ens han permès viure junts a Ona La Torre. Gracies a tots tres. Gracies Sonia.
Aprofito per recordar-vos que aquesta ni a la una de la matinada es fa la repetició del programa en diferit, i que a www.ona-latorre.cat Programació- Bressol de Lletraferits troba-reu tots els programa s penjats que podreu escoltar o baixar.

domingo, 19 de agosto de 2012

L'aigua de la séquia

Hi han records de sabors antics que els tens tant ficats al cap, que tancant el ulls i cercant una imatge, l'associes amb un gust que en aquell moment tornes assaborir,
De menut acompanyava al meu cossi Antonio a una finca propera al poble anomenada la Parenova que estava a un tret de pedra, era a les afores del poble. Els motius, eren diversos, anar a parar rateres, a collir figues de l'hort, a tancar l'aigua del rec, quan havia plogut a buscar caragols , sempre hi havia una bona excusa per anar-hi.
Normalment ens arribàvem al llindar de la finca per on passava la sèquia on tenia un tros de terra i una caseta de pagès el tio Margato, un home que sempre ens donava conversa i ens oferia un pot de llauna.- d'aquells de les conserves de tomata -, per poder veure l'aigua fresca i abundosa de la sèquia que baixava del port.
El pot estava sempre net, però rovellat tant per fora com per dins, cosa que afegia al gust natural de l'aigua un sabor a ferro, metàl·lic......especial que tant ens agradava. Ara a lo millor tindria una mica de recança – molta - de veure en un pot així, però aleshores sabíem que el tio Margato era curos, net i polit, si ell i bevia i gaudia d'una salut de ferro – mai mes ben dit – a natros no ens podia fer mal, al contrari mai vam patir d'anèmia tot gracies a l'aigua que bevíem en aquell pot tant especial. Quan recordo la Parenova, i el tio Margato sem fa salivera a la boca i sembla que estic tastant l'aigua de la sèquia.

FiFo 19-8-2012 (J-Lleixà).

sábado, 18 de agosto de 2012

Baldenes, pastisets i altres menjars autòctons


Hi han sabors que van lligats amb records d'altres temps - no pitjors - les baldanes, els pastissets de cabell d'angel, el mostillo, la carbassa en mel, les borranyes, les flors de la carabassera, el pa amb sucre unes vegades amb oli altres amb vi negre. les figues en paella, el coc rapid, los suspiros, les figues seques amb un amela dins - Com es deia això? - i mes, que em fan la boca aigua només de redordar-ho i em posen un somriure a la cara de pensar l'afortunat que vaig ser i continuo sen de poder tornar-ho assaborir.

viernes, 17 de agosto de 2012

La gent jove també vol participar


La gent jove vol participar en crear el seu futur. Son petits gestos que el fan sentir-se Catalans

Selecciò catalana de futbol platja a Torredembarra




Al principi tensió, després cares de jovenetes patriotes que revindicaven el seu dret d'expressiò, i al final cada vegada que la Nostra Selecció feia un gol la pancarta es desplegava. Van ser sis vegades tot un exit de la Selecció.

miércoles, 15 de agosto de 2012

Camell funcionari sodomitzar per l'administració

Fifo... Ara mateix estic treballant com saps sempre pel administrat. I en aquests moments ho faig en un lloc molt dur. Estic al SOIB (L'INEM de les Balears) I és molt dur el que estic vivint per les dues bandes. Des de final de l'any passat ...
som com 100 persones menys treballant per un munt d'aturats que s'incrementa dia a dia. I els recursos són ZERO. I áixò es fa molt dur... i dessilussiona que a part de donar-ho tot, et preguin cada dia una mica més de sou... quan no es tant per cent, es una paga extra (ni Franco fotia les mans a la cartera dels treballadors ja ja ja ja) i quan no es una paga extra et prenen "moscosos".. I veus a molta gent del carrer donant la rao a aquests "CARADURES". La gent no sap, per exemple que aquests "moscosos" es varen concedir als empleats publics a canvi de no fer un increment de sou del voltant del 16% ja fa anys. Be... estem en contacte... i "polvorilleant" el que cregui que no és just...

El professor Wagensberg al 33

"La selecció natural només acumula encerts, els errors els aparca"
Sempre he estat interesat per la teoria de l'evolució de Darwin i veig que te alguna llacuna. M'explico, I el Rajoy? I el Gallardón? i la Aguirre? i........ i.......... Professor li tinc un gran respecte, però aquests son pardalets, muixons que van caure del niu - no reunien les condicions per subsistir per ells mteixos - i alguna ánima caricativa els va colocar de polítics. Ai Darwin. !!!!

Diego Cañamero els humilla dialéctiamente,

Un somni

Aquesta nit he tingut un somni, meravellós!. En faré un petit resum: Estava dormin al pati, quan un nuvol petit, juganer, ha baixat a prop meu i m'ha invitat a pujar,
Era sedós, blanc com de “coto en pel” que diuen per la meva terra.
Hem emprés un viatge meravellós, Els camps verds, la mar blava, les vinyes ufanoses. Els xiquets d'una escola saludant... que bonic tot.
M'ha deixat a terra d'on havíem sortit, i al enlairar-se el molt trapella ha deixat anar unes quantes gotes de pluja que m'han amarat la cara. Entremaliat......
Me despertat sobresaltat, tenia la cara mullada, havia plorat de goig.

Fifo 23-5-2012

sábado, 11 de agosto de 2012

Somnis o realitats?


Hi han moments que em sembla viure dos vides en paral·lel. Quan estic en una no tinc consciencia de l'altra. No obstant quan em poso a dormir i estic entrant en aquella situació en que ja no controlo els meus pensaments, que veig que entren personatges que tenen vida pròpia, aquella situació de aiguabarreig de somni i realitat, em deixo anar i interpreto o visc el paper que en aquella obra tinc assignat. Somni o realitat? O dos realitats que viatgen juntes i en moments s'entrellacen?
Fifo 11-8-2012 (J-Lleixà)

jueves, 9 de agosto de 2012

En paraules masoveres:



Al vermell li diuen roig,
a l’escombra, granera.
El llangardaix és un fardatxo
i el ramat és la rabera.
El cuc és una furga,
el be és un corder,
l’atuell és una engerra
i el xafarder un sorier.
Les patates són pataques,
les mongetes fesols,
el bacallà abadeixo.
La llum d’oli és un cressol.
L’arada és la xeruga,
la galleda, un poval,
el càntir, una marraixa,
la rama seca, un tarranc.
I si s’ha quedat dalt de l’abre,
aleshores un burxanc.
El blat de moro és panís,
el cotó fluix és cotó-amb-pèl,
i el que està en pilotes,
s’ha quedat de pèl a pèl.
El malalt està dolent,
el dolent és un ruïn .
Un globus és un bufa,
i el mirall és un espill.
Una persona gran és el tio,
al tio li diuen oncle.
Rentar el plats, és escurar,
i agafar olives del terra
allà en diuen plegar.
Les mitges són unes calces,
les calces són els calçons.
El rusc d’abelles és un baso,
i els escorpins són escurçons.
La guineu és la rabosa,
la pendent, una costera,
la poma, una massana,
i dir “almenys” es diu “sis-que-ra”.
Qui no presta atenció és un taboll.
Unitat de mida, varsella,
i vent de dalt amb arabogues,
és la bardissa o doron don.
Una bufetada és una tamborinada,
el que es fa pesat, un corromput,
la mentida, una parallofa,
i per dir doncs, en diuen pus.
Acabem aquest poema
que no ha de fer-se pesat.
En aquest hi ha les paraules
que em burxaven dintre el cap.
Poc a poc en cercarem altres
per anar omplint el sac.
Mira si era corromput
pus per dir una parallofa
una tamborinada ha rebut.
I així acabaria l’estrofa,
I aquest irregular poema.

Fifo – 29 Novembre 2006 (j-Lleixà)

La parla del meu Pais

Albert tens raò o no!, jo al principi d'estar a la Catalunya central deia quin abadejo més bó i em rfectificaven dient aixó es diu Bacallà i jo afegia i no va di res. A la granera escombra i a la llum d'oli cressol. Compte !!! i aixi molts de mots que he perdut hi ara em sap greu. Els Paissos Catalans tenim una cosa en comú la llengua en les seves variants, no ens barallem per això. Anem afegint barbarismes, anglisismes, Faceebok-ismes. poder en ecceés peró el que em de preserva es el sentiment de perteneça a una Pais. Visca la Terra.

miércoles, 8 de agosto de 2012

Lo burro de Menaca

Lo burro de Menaca

Eren temps de “arramalar”, de avesar-se a privacions, molta gana ningú agarrava cap “enfit”, per mes que ·vulgue-sim” no podíem ser goluts. Hi havia molt poc “fato per dinar. Moltes vegades amb un “primentò” que només tenia una “quixalada” de menut que era, tenies que fer-te passar la gana. Amb més sort algun dia es “minjaven gentilles” que abans de ”surtir” del foc “ensumaves” amb “deler” esperant “vore-les” al plat, Algun “atre” dia es feia un “bullit” de “baixoques” amb “pataca”, i quan es “minjava” “abadeijo” -no massa “assovint”- era com un dia de festa major. . Lo que era segur es que havia poca “faena de escurar” els plats Per postres, una llesca de pa amb oli i sucre es “minjaven” els mes afortunats i “llépols”, i un “escarroll” de raïm, o una mangrana o “massana o uns “nisprons” o be una “bresquilla” eren les postres del resto quan era el temps. Al hivern res de res,
Molta faena i mal pagada. però quan un es jove tot i aquets inconvenients, encara li queda la capacitat “d’encanar-se de riure d’un mateix i dels “atres”, i de fer de quan en quan “empudegar” a algú per fer que el temps passi mes divertit i ràpid. Això també es cert, algun cop comportava ser “maldat” i rebre alguna “clatellada” per no ser “acenciat”.
Treballàvem al camí del port al lloc anomenat “el cocó la gralla” als “dos barrancs”. El treball era dur, a cops de mall partíem les pedres menudes i a les més grosses els i fèiem un forat a cops de “barrina” – tic- tac- tic –tac – “hasta” que era prou fondo per posar-li un “cartuxo” de dinamita i fer-les volar. Les mans que segons la nostra edat havien de ser fines, estaven plenes de durícies i els dits algun “garrofi” que altre per la falta de punteria del “mallador” que no encertava el “pistolet” i si els dits del que l’aguantava.
Menaca “portava” uns bancals al port de Bel, i passava molts de dies de retorn a casa per on érem “natros” treballant. Tenia un burro en el que traginava les coses dins la “saria” que duia sobre “l’aubardò, ” ascles” de llenya, la destral, etc. El burro encara estava “sencer” o sigui no l’havien capat i presumia d’una “ouera” que feia goig, i d’un membre viril - evidentment de burro – descomunal quan el desplegava.
Una de les nostres distraccions quan passava el Menaca portant el burro agarrat del “ramal” ben cenyit amb la mà , era amagats rere una “romiguera” molt frondosa, imitar el bram de la burra. L’esparverament
que agarrava aquell animal imaginant que prop seu tenia a la femella desitjada era per “voreu” Se li posaven les orelles erectes – i algo més enteneu oi? - la majoria de les vegades s’escapava del control del Menaca;
osticana com corria. Una vegada va perdre” l’aubardó i la saria” amb el deler del encontre amb l’estimada.
El Menaca s’emprenyava, però com ja havia ultrapassat el lloc del nostre amagatall, o bé perquè havia de controlar l’animal o havia de sortir corrent a recuperar-lo quan s’havia escapat, mai va “puguer” saber quins eren aquells “empudegadors”. I esbombar l’historia al poble no donava cap solució al seu problema. El que era evident que havia que donar una solució al tema.
El que ens temíem es va produir. Una “bando” del pregoner va anunciar que “puijava” el “menescal” de Tortosa a capar els burros. El presagi de mals auguris ens va fer posar tristos.
Aquella tarda no varem anar a treballar, com era un fet que passava de tant en tant, s’ajuntava “devant” de la ferreria mig poble per poder veure l’esdeveniment. Com xalava la gent, sobre tot les dones.
Fins última hora varem confiar que el burro de Menaca no passaria per la vergonyosa experiència de ser capat en plaça pública i sen la riota de la canalla i algun altre ja “crescudet”. Va aparèixer amb el “morral” posat – poc podia dir - i portat pel “ramal” pel seu amo. Li varen posar unes argolles a les quatres potes amb una cadena que les unia, i l’ajudant del “menescal” agarrant la cadena i fen una tivada forta va fer caure a l’animal a terra amb tots els seus atributs a l’aire.
Li varen pintar “l’ouera” amb iodo i amb unes tenalles molt grosses.......... crac, crac, crac. Ai quina esgarrifança. El burro no es podia moure ni queixar, la gent reia. Els culpables varem ser “natros “ “pus” no, tard o d’hora li havia de passar no hi ha cap burro que arribi a vell sense haver-lo capat.
Al cap d’uns dies va tornar a passar “pel cocó la gralla” ens varem amagar, varem imitar el bram de la burra, i res de res. Va aixecar una sola orella i o crec que ens va mirar amb “despreci”.
Ara quan apareix a dalt de la costera ja no porta aquell trot segur alegre esperançat, està derrotat. Porta el cap moix, els ulls humits i mira cap a la “romiguera” buscant l’explicació al seu infortuni.

Fifo (J-Lleixà) 24-3-2010

L'amor

                                                                        L'amor
L'amor vetlla i ni dormint dorm.
Es fatiga però no s'esgota,
se l'agafa però no se'l subjecta,
se l'atemoreix mes no desapareix.

Com flama viva, com encesa torxa,
cap amunt s'escapa i sempre reneix.
Si algú estima, entén aquest clam d'angoixa.

Fifo 8-8-2012

domingo, 5 de agosto de 2012

Correllengua 2012 a la Torre



Sabors d'avans - Mas de Barberans -


Ahir vaig retrobar-me en antics sabors, gustos del paladar que oferien al la “parada” de les “dones masoveres” havia figues en paella, flors de carabassera, i altres menges típiques que tan havia assaborit en el meus anys d'infantessa.

Parèixer la flor de la carabassera, que de mirar-la se sema


Delicada, si, però deliciosa i amb un poder extraordinari: transportar-te anys enrere. Qui Bona!!!!

miércoles, 1 de agosto de 2012

Independencia


Independencia



A mitjans del anys seixanta amb un grup d'amics els diumenges anàvem a ballar als locals propers al nostre barri: El Mas Guinardó, La Formiga del Clot, Als Teixidors de Poble nou i on més ens agradava anar era al Casino d'Hortal (Casinet). Al Hivern la sala interior amb “palcos” al voltant, i a l'estiu la pista al aire lliure. Sobre tot i anàvem per les noies que les veiem especials (un amic va fer núvia i als anys es va cassar). N'havia una, la Independència, que em tenia el cor robat, però era molt difícil d'abordar doncs sempre anava acompanyada de la seva mare que per cert es deia España si, si amb Ñ

Anaves a traure-la a ballar, i el que feia la Independència era mirar a la seva mare buscant el seu consentiment, “que voldria ballar” mirada a la España i contesta NO, Giraves cua vermell com un tomàquet, fracassat, humiliat avergonyit no per la Independència, per la seva mare la España que volia controlar en tot a la seva filla.

Resumiré per que la cosa és molt llarga. Després de molt de intents fracassats, d'animar-me amb alguna copa de conyac (Els cubates no s'estilaven encara) Un bon dia vaig trobar baixa de defenses a la España i vaig poder traure a ballar a la Independencia. Tarde quasi rodona però no complerta, Varem quedar per un dia trobar-no a soles i així va ser.

Quan ho tenia “tot” al meu favor quan ja podia decidir, vaig fracassar d'una manera estrepitosa. Per l'edat només sabia teòrica i la Independència em demanava quelcom mes...., enteneu?.

Va marxar molt emprenyada amb les seves amigues Llibertat i Democràcia i mai mes l'has he tornat a veure.


Fifo 1-8-2012 (J-Lleixà)