Translate

viernes, 26 de diciembre de 2008

El Follet Paco, el Maná i el Diluvi no tant universal

El Follet Paco últimament m’està desconcertant amb les seves histories tan inversemblants com esbojarrades. La qüestió es que com no es poden verificar sempre queda el dubte de si son certes o producte de la seva imaginació.
Sabut es – al menys per mi - que el Follet té la possibilitat de comunicació, ja no sé si és oral o telepàtica , amb els essers humans que estan predisposats a escoltar-lo. O sigui que son essers – com jo – “que els hi fa falta un bull com a les guixes”, però podem gaudir i alguns cops patir del seu enginy, bon humor, i millor fantasia. És un gran fabulador, és capaç d’ensarronar al més pintat, però es mereix una mica de crèdit, si més no escoltar-lo de tant en tant, deixant-li explicar alguna de les seves histories, i fen-li adient que son interessants, perquè sinó s’emprenya.
Segons ell diu, aquesta capacitat de comunicació la té amb tot tipus d’habitants del regne animal, siguin aus, insectes, mamífers, etcètera, i d’aquests contactes en surten bona part de les seves histories.
La última explicada per ell, amb tot luxe de detalls – que jo escurçaré - es la següent:
Un dia molt solejat, jo, el Josep, vaig decidir anar a fer una passeig als voltants del far que domina la costa del poble on tinc la sort de viure, el paratge és fabulós, però no és aquest el tema de l’historia. Com sempre que surto li dic al Follet si em vol acompanyar, i si li be de gust m’acompanya. Doncs així va ser, amb ell a la butxaca i un bon entrepà vaig començar el passeig, fins que la gana em fa fer aturar.
Vaig seure còmodament al peu d’un pi, i vaig començar a menjar-me l’entrepà.
Mentrestant, el Follet anava i venia i semblava atrafegat, capficat, amb alguna cosa.
Vaig acabar de menjar i, a punt de continuar la caminada, la meva bufeta em va demanar que la alleugeris i així ho vaig fer, dirigint al raig poc precís a la soca del pi que m’avia protegit amb la seva ombra.
Un cop acabada l’excursió i ja a casa, el Follet es va mostrar molt emprenyat, molt disgustat en mi i me ho va fer saber i em va dir:
No entenc la forma de procedir del humans, Josep, sou uns curts de gambals, no sé com ho has fet, avui l’has vessat. De Deu que essis pogut ser, t’has convertit en un depredador d’una espècie, que, com totes les del regne animal, mereixen respecte i consideració.
Va seguir dient: quan estaves menjant-te el entrapa, les engrunes que queien al terra, eren agafades i transportades als seu niu per un riu de formigues que estaven a l’aguait. Mentres recollien les molles de pa sobrants, em deien que allò era un regal dels Deus, doncs portaven molt de temps afamades.
Em deien que eren creients, que confiaven en un Esser superior i que, quan tenien una necessitat extrema, explicaven el seu problema a aquell Deu, que quasi sempre els hi donava solució.
Doncs bé, aquell mateix mati havien fet una pregaria col·lectiva demanant que caigués Manà del cel i gràcies a les teves engrunes de pa s’havia complert el miracle. Del cel havia arribat el Manà providencial i donaven gracies al Esser Superior per la seva bondat. Eres tu, Josep, que, sense voler, de cop i volta t’havies convertit per elles en un Deu, els hi havies solventat el problema produït per la sequera. .
Però el teu regnat va durar poc, va durar fins que vas tenir necessitat de pixar i, com sempre, ho vas fer fora de test, va ser una llàstima. No havies de haver apuntat a la soca del pi, era el camí obligat per les formigues per tornar al niu.
Encara corren esglaiades i mullades – les que han sobreviscut – eixugant-se com poden, refrega’ns-en pels romers, per treure-s’hi el mal olor que els hi va enviar aquell Deu tan poc considerat en forma de Diluvi.
Que hi ha de cert en aquesta historia? Doncs respecte a la part de la que jo vaig ser protagonista, puc donar fe que es exacta. En quan als fets i a la conversa entre el Follet i les formigues , jo crec que es versemblant., el Paco en mereix tota confiança. Per si acás, d’ara en endavant vigilaré on dirigeix-ho les meves miccions, ja que si vull encara puc fer punteria.
La majoria dels esser humans passem per la vida sense adonar-nos del bé i del mal que podem fer a la Mare Natura en totes les seves manifestacions. Podem ajudar-la i protegir-la , respectant-la, i, per contra, podem contribuir a la seva destrucció no fent cas a les veus que ens arriben demanant respecte per la Vida. Alguns cops aquestes veus són de follets com el Paco, que no són tant folls com nosaltres.
Una recomanació: el que no tingui un Follet com amic que el busqui, doncs hi ha una frase que diu “si em busques ja m`has trobat”.

Fifo 25 de Decembre Nadal

miércoles, 17 de diciembre de 2008

Pensar en un futur esperançador es gracies a la democracia

Algú en pot donar la definició de democràcia. I si es així em pot explicar com pot ser, que la voluntat democràtica d’un parlament, l’aprovació per part del parlament del Estat espanyol i desprès per si fora poc, la decisió del poble català mitjançant Referèndum envers l’Estatut de la Nostra Nació, pugui ser aquest escapçat, reinterpretant. Modificat aigualit per nou , NOU magistrats del Tribunal Constitucional, Tribunal desprestigiat, i mes polititzat que mai?.
Com encaixa això amb la democràcia?, i la voluntat del poble català? , i la voluntat dels dos Parlaments que representen les sobiranies del poble?.
Com pot ser que el destí d’un poble, que vol arribar a ser Independent per mitjans pacífics i democràtics, pugui ser decidit per nou ciutadans amb moltes punyetes?
No es això companys no es això, la democràcia no es això.
Jo n’estic fins el pebrots, i valtros?.

Josep

sábado, 13 de diciembre de 2008

Fraga un democrata reconvertit, i que mes?

per Vicent Partal
divendres, 12 de desembre de 2008
I escriuré els noms...Que conste que m'he passat mig dia pensant que no escriuria aquest article, de fart que n'estic, del tal Fraga Iribarne. N'estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer que deia que era d'ell. N'he estat fart tots aquests anys, en veure com un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fes pagar les culpes. I estic fart d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que aquest article l'havia d'escriure només per escriure els noms de les seues víctimes.
I els escriuré, aquests noms, perquè davant monstres com Fraga no tenim dret a baixar mai la guàrdia. No podem deixar-ne passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó -per vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguisca, escriuré els noms de Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys; Francisco Aznar, de 17; Romualdo Barrosa, de 19; José Castillo, de 32, i Bienvenido Pereda, de 30. Tots ells van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia que depenia de Fraga. I escriuré el nom d'Oriol Solé, mort després de la fuga de Segòvia a mans dels seus sicaris. I escriuré els noms de Ricardo Garcia Pellejero i Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976 que pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco on aquest va demanar a tots els qui en formaven part que es pronunciaren. Dos d'ells van dubtar i no eren Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
Per a tots ells el meu record, respecte i homenatge. Per a Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que el faça pagar pels seus crims.

lunes, 8 de diciembre de 2008

Paraules buides

Les paraules s’encadenen,
en un relat o poema,
per explicar com es el mon
que nosaltres hem copsat.

L’argument potser ben trobat
L’historia interessant.
Però arribarà el missatge
amb prou força i convenciment
per poder-lo compartir
disfrutar-lo , o patir?.
Depèn, com és diu, com s’explica.
Si es fa en sentiment , si.

Però recitades sense sentiment
Encara que sonen boniques
no t’espurnegen el ulls
No et fan pessigolles al cor
Doncs als temes així exposats
no hi trobes significat.

Son paraules buides.

FiFo