Translate

jueves, 28 de noviembre de 2013

Un bon venedor?


Viatjo dos dies per setmana des de un poble de la costa a Barcelona, el mitja utilitzat és el tren.

Desprès de repetir el trajecte durant bastant de temps i sempre en el mateix horari, certs rostres i fisonomies ja resulten familiars. Si a això s’afegeix que observes en un dels viatgers un comportament que surt un xic del normal - sense molta exageració -, fa que moltes vegades, encara sense voler, t’hi fixes amb més atenció.

Hi ha un company de viatge que té les característiques esmentades. Aquest viatger es veu que es guanya la vida venent aquells petits paquets de mocadors de paper. Fins aquí tot normal; el que em va cridar l’atenció va ser que els clients o possibles clients als que ell oferia el seu producte, sempre eren dones. Dones i a més joves, sempre eren noies joves, a les que es dirigia amb la intenció de fer la venda. I la venda dirigida a aquest segment de població, vistos eles resultats, funcionava. No totes compraven però el que era evident que totes l’escoltaven en molta atenció quan explicava les bondats del seu producte. Això es el que jo pensava, que els hi parlava de la bona qualitat del paper, de les seves excel·lències, etcètera.

Doncs no, no era això el tema de conversa i el motiu que les noies quedessin embadalides amb el que ell explicava.

Vaig saber per casualitat de que es tractava quan un dia que un grup d’amics i amigues estàvem fen un cafè i un xerrada, una noia jove, filla d’una de les presents, comentant diferents situacions que s’havia trobat amb gent que sortia de el que nosaltres diríem la normalitat, va fer esment de que coneixia al venedor de mocadors de paper i de com havien estat les converses que a ella l’havien colpit. Així començava la conversa i el apropament del venedor:

Hola, sóc una dona, em dic Carla, si, si, sé que no ho semblo, però no menteixo, estic atrapat en aquest cos d’home. I a continuació amb tota discreció, es descordava uns botons de la camisa i apareixien uns sostenidors , blanc bonics, que intentaven cobrir part del pit tot pelut d’aquell home/dona que es deia Carla. El seu cos era totalment d’home, musculat, amb bastant quantitat de pel per tot el seu tors. La seva indumentària tampoc feia presumir que abrigues a una dona atrapada en un cos d’home, com a molt, un mocador palestí que portava al coll, era el símbol poder mes “agosarat”.

La conversa continuava dient que ell/ella necessitava una amiga per poder-hi tindre confidències. Confidències de dona a dona. Ja que la seva situació no volguda, la feia ser incompresa i refusada.

I aquest discurs funcionava, si més no, amb la venda del seu producte. El que jo no sé si desprès alguna compradora li va donar l’oportunitat d’escoltar-la en privat. La meva jove amiga de segur que no.

Continuo viatjant i el veig sovint. Sempre educat, amb mig somriure als llavis, la bossa del seu producte penjada al coll i fent el recorregut d’un vagó al altre, intentant localitzar a la possible futura confident i, a la vegada, compradora quasi segura. Poques noies poden evitar ajudar a un altra tan desgraciada, que vol ser però no pot, que vol sortir d’aquell cos d’home pelut, que té aquell somriure tan trist. Totes comprenen i compren.

Com els homes no som els seus clients potencials, mai he tingut l’oportunitat de parlar-li, algun cop un moviment de cap de salutació i prou ha estat la nostra relació, però tinc ganes de conèixer l’historia de primera mà. La veritat, l’historia no la crec, crec que es un gran venedor, un home amb pels al pit amb enginy, que ha sabut trobar la forma d’apropar-se als possibles compradors, sense produir cap rebuig, i com a tal es mereix tot el meu respecte.

Si no tinc raó i és veritablement la Carla, el meu desig és que trobi la forma de fer compatible el que ella sent i el que vol projectar per sentir-se realitzada i feliç. Però evidentment tindrà que sofrir una gran transformació física.
 
    Fifo - Josep Lleixà







miércoles, 27 de noviembre de 2013

El Trespol


EL POBLE VIST DES D’UN TRESPOL


Els carrers del poble estan enganxats a la muntanya a diferents nivells. Quan un hi arriba des de la plana, veu un seguit de finestres i balcons sense poder distingir a la casa que pertanyen, ja que les plantes baixes estan arrecerades al desnivell i els primers pisos entrant pel carrer de baix són a nivell del carrer de més amunt. Això fa que totes les cases gaudeixin d’unes vistes excepcionals de la plana fins la línia de mar.

Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort) si estaves atent t’adonaves del diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.

De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte, on per descomptat ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.

En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.

La plana per a mi, era i és, un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós, aquí l’espectacle és total i canviant a cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i d’un color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero, així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo.

Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat, apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit, com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il·lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.    

La ribera i el mar eren el final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.

Això i més, és el que vaig poder veure des del “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra. (FiFo)




                      

martes, 26 de noviembre de 2013

PIltrafilla




Piltrafilla


Hoy la he visto y me ha mirado

me ha llamado “piltrafilla”

mas bien era un reproche.

Pero todo y siendo noche,

la noche se ha vuelto dia.

El decir lo que uno siente

con repeto y sin temor

hace al amigo mejor.

Y siempre estando atento

al consejo del que entiende

algo queda, uno aprende.

Soy muy joven todavia

veintisiete he cumplido

puedo seguir aprendiendo.


Y aunque soy un piltrafilla

y me ponga mala cara

en el fondo me corrige,

porque que ve en mi inocencia

un rasgo de coherencia.

Verdad futura amiga?.



Fifo (J-Lleixà) 5-5-2013 (Dia de gloria excelsa)




lunes, 25 de noviembre de 2013

La nit dels lletjos


                                                             La nit dels lletjos

                                               Ella i jo som lletjos, poc agraciats.

Ella té mitja cara bonica i un pòmul xafat,

Jo tinc una escabrosa marca sobre la boca

que m’impedeix riure amb llibertat.


Tant els ulls d’ella com els meus,

no reflecteixen cap resignació. Odi, odi.

Això és el que ens ha unit, l’odi a tot el bonic,

L’odi cap el nostre propi cos, lleig i atemorit.

Ens vàrem veure per primera vegada

fent cua al cinema, per veure protegits per la foscor,

cossos perfectes, rostres bonics, fent-se l’amor.

Allí va ser, on de reüll sense aixecar massa el cap,

ens vàrem examinar sense simpatia,

però amb fosca solidaritat, que era el que calia.

Allí és on varem copsar la necessitat

de reconèixer la nostra solitud i compartir-la.

A la sortida ens varem trobar.

Jo la vaig invitar a un cafè, a una xerrada,

ella sorpresa al principi, va acceptar.

Tu voldries ser estimada, encara que fos a la fosca,

voldries ser acariciada, tot i que fos per una má tosca,

jo desitjo tenir a prop un cos, per poder abraçar

i sense llum, tocant-lo, veure’l i poder somniar.


Això es possible, des que els dos ho trobem.

Com ? sense veure’ns, estimant-nos simplement .

Endinsant-nos junts a la nit, a la foscor

Sí, sí , a la nit, a la foscor total. M’he entens?

on tu no em vegis i jo a tu tampoc, sense por.

Els teu cos es bonic ho saps?

Anem, va dir.


Vaig tancar la cortina i apagar el llum,

al meu costat ella respirava lentament,

vaig estirar una mà, fins trobar el seu pit turgent.

Acariciant el seu cos amb els dits

passejant la mà des del ventre als pits

Vaig veure’l i conèixer en la foscor de la nit.

 
Les seves mans també es van arriscar,

a resseguir el meu cos amb una mica de por.

de sobte com un llampec vaig decidir,

que havíem de sortir d’aquella mentida,

que això no era el que volíem ni ella ni jo.


Em vaig encoratjar, sí, em vaig encoratjar

la meva mà va pujar lentament al seu rostre

cercant el solc del horror, fins que el va trobar

I va començar una lenta i convincent carícia

regada amb les llàgrimes que ella va vessar.


Els seus dits van acariciar els meus llavis.

De sobte fent un crit els hi vaig mossegar

Es va sorprendre, va ser un instant, vàrem riure.

com dos nens feliços, entremaliats.

Vàrem plorar i riure fins la matinada

Ara sentint-nos feliços, ara desgraciats.

Després em vaig aixecar i vaig obrir el llum.


Fifo - Josep Lleixà







domingo, 24 de noviembre de 2013

Poema amb destinacio


Poema amb destinació

Vaig fregar els meus llavis amb els teus.
Si va ser un petó va ser fugaç,
si va ser un somni
vull tornar a somiar.

Que oferien els teus llavis
mel o fel?
Són llavis que ofrenen amors
Infern o cel?.

Vull tenir el teu alè a prop,
i la teva boca entreoberta
que em tempta,
que els sentis m'emboira.

Vull tancar-la amb els meus petons
per deixar de somiar
i afrontar el repte d'estimar.

Fifo - Josep Lleixà 24-11-13

Duna i vent


Sonet - Dunes d'arena


S'han convertit els meus somnis en dunes d'arena,

fent-los i refent-los inventant pits tugents,

formes de records de nits de lluna plena

que durant el dia com suau brisa m'ajuda a fer el vent.

Grapat a grapat moldejava els records.

El vent ara gelos bufa fort,

cares que s'allunyen,

pits que s'esmunyen.

 
Ets vent i duna

Sol i lluna

Record i dol.


Duna i lluna

dol i Sol.

I jo tot sol.

Fifo – Josep Lleixà.

jueves, 21 de noviembre de 2013

La meva maleta


L’armari dels records, de Josep Lleixà

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les peces de roba que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.

Fifo – Josep Lleixà

miércoles, 20 de noviembre de 2013

El senyor bisbe


El senyor bisbe

Tarda plujosa desagradable, tots els elements s’havien posat d’acord per fer-la més desplaent. Com he dit plovia a bots i barrals, el cel s’enlluernava de tant en tant de llampecs seguits de trons, bufava un vent que aixecava sorolls esgarrifosos, com d’animals ululant. Era ja negra nit i vaig decidir tornar a casa, doncs no era gens agradable el passeig sota aquella pluja que poc a poc anava amarant el meu cos.
Volia arribar a casa, posar-me a la vora del foc, eixugar la meva roba molla i entrar en calor.

Vaig prémer l’interruptor de la llum, i aquesta no es va encendre. ! El que faltava!.

Em vaig apropar a la vora de la llar de foc – per cert sense brasa – i amb els llumins mullats intentà un cop i un altre encendre-la. Va ser en va, aquella tarda nit les coses no sortien gens bé.

Amb esgarrifances de fred i amb la roba xopa vaig decidir que el millor era ficar-me al llit ben abrigat per escalfar-me i recuperar el calor.

A palpentes em vaig apropar al llit, em vaig quedar completament nu. Vaig aixecar les flassades i vaig entrar en el que jo creia un món acollidor.

El llit es gran, em vaig quedar a un costat sense moure’m per entrar poc a poc en calor.
Una esgarrifança em va recórrer el cos de dalt a baix. Havent mogut una mà, aquesta es va trobar amb una cosa freda que compartia al llit amb mi. No hi havia llum com he dit. Em vaig armar de valor i vaig continuar l’exploració. Era un cos, fred, despullat com jo, però amb una fredor diferent. Vaig resseguir amb el dits tremolosos aquell cos que m’acompanyava. Era una dona, el pits turgents, com dos pedres fredes, el pubis mullat i fred com l’herba gebrada d’un matí d’hivern.... 
De sobte un llamp va il·luminar una part de l’estança i vaig veure tot sorprès damunt d’una cadira el que em va semblar una tiara, un birret, una casulla i un bàcul recolzat a la paret.

Espantat, - més encara si es que es podia estar - em vaig remoure dins el llit i les meves mans van anar a parar l’altre extrem del mateix, ultrapassant el cos de la dona freda que tenia al meu costat.
Vaig trobar-hi un cos nu, però calent, panxa rodona i al final de la mateixa vaig topar amb una cosa erecta però no pas pel fred. Ho confesso, vaig continuar l’exploració d’aquesta cosa calenta - fàcil de descriure tot i la foscor - amb l’única intenció d’escalfar les meves mans tremoloses. Aquesta cosa estava envoltada per un objecte metàl·lic, un anell, amb una pedra encastada, suposo, preciosa.

Que es el que havia passat, estava a casa meva o m’havia equivocat? D’una cosa no en tenia cap dubte, un dels tres que estàvem al llit era el senyor bisbe. O no?.
Dels tres cossos, un calent, l’altre fred i jo glaçat.

Fifo – Josep Lleixa

lunes, 18 de noviembre de 2013

Carta a la que va poder ser una amiga,

Un amic que no te practica epistolar, m'ha demanat que li ajudes a escriure una carta a una senyora que puguen ser la seva amiga va barrejar "peras i manzanas" i aqui està el desenllaç. No critiqueu al missatger.

Hola Isabel: A ver si soy capaz de contestarte sin herir su susceptibilidad..

Vives en un mundo que tu te has creado, al que no dejas entrar a nadie que no lo entienda como tu. No entiendes que de mundos hay muchos, de personas también y de formas de vivir y enfocar la vida muchas más. Y no concibes que estas otras forma de “vivir” son tan correctas como la tuya.

Dices que tienes más derecho que yo a vivir. Y yo te digo que yo tengo derecho a ser feliz y a buscar la felicidad según yo la entiendo. Respecto al primer punto te confundes, tu tienes el mismo derecho que los demás, o sea NINGUNO.

El derecho lo estamos creando cada día según nuestra forma de ser., y tu estás convencida que los demás se deben a ti, que tu estás por encima de la media y por esto los demás tienen que aceptar tus consejos. Estos consejos valen para ti y tu forma de pensar pero cada uno tenemos un nivel no - me refiero al cultural – que hace que vivamos nuestra experiencias en otro plano ni mejor ni peor.

. Yo no doy consejos pero si comparto vivencias. Puede que me confunda pero a pesar de tu discurso elevado, ilustrado etc, eres una mujer que tiene carencias y temores. Y yo creo que mayormente están en que no has vivido el sexo con plenitud. Como se dice vulgarmente “no te han amado bien”, (quina finura) a lo mejor por que no te has dejado.

Las cosas las complicas haciendo y haciéndote preguntas.

Mi forma de entender la vida te la resumiré brevemente.

El pasado me sirve para extraer aprovechar las experiencias, tanto positivas como negativas pero sin nostalgia, es pasado y ya está vivido. El futuro está tan mezclado con el presente que no me interesa. Futuro a que, a unas horas, a unos días, a unos meses a unos años.. Seguro que se cumplirán mis proyectos?. Por lo tanto vivo el PRESENTE

Has leido del Antiguo Testamento el Eclesiastés, en uno sus capítulos habla de la dualidad existencial. – Tiempo de reir y tiempo de llorar, tiempo de sembrar y tiempo de recoger – etc. Pues ahora mi tiempo aunque a ti te resulte extraño comprenderlo es tiempo -de amistad y tiempo amar” (quina finura)-

Evidentemente con una mujer inteligente, y de estas las hay de todas las edades que saben escoger el grano de la paja,

Yo a Zaragoza no iré, tu en Torredembarra tienes tu casa. Si vienes hablaremos de filosofía, psicología, sociología , espiritualidad, teología, teosofía de todo menos de política. Si te gusta beberemos un buen vino y al final “nos amaremos como locos” (quina finura) y verás como todos estos perjuicios hechos a priori desaparecerán. Besos Petons del que pudo ser tu amigo

domingo, 17 de noviembre de 2013

Dia de pluja a Sant Andreu


Dia de Pluja A Sant Andreu

(Acrostic )



Dia de pluja

incert despertar

A la tarde boira.?



De gotes brillants,

el cel ens regala



Paraigues obert

la pluja ens apropa a

un lloc a aixopluc.

Jo i tu, i ta mirada.

Amistat consolidada. !!!



16-11-2013

Fifo – Josep Lleixà

viernes, 15 de noviembre de 2013

Septeto Santiaguero-. Cnadela

http://youtu.be/VeKheSMuc4g

Kamasutra en versos

Hi han fets que al cap dels anys et retornen amb tota claredat, els pots reviure per que et van impactar, perquè els vas ·VIURE”.
La presentació a la casa de Cultura de Girona, del llibre de la gran poeta cubana Amparo Parra C,”Kamasutra en versos” Ha sigut un d'aquests esdeveniments. Ha quedat gravat a la meva retina i al meu cor i retornarà quan em faci falta recordar quelcom plaent.
Necessitaria pagines senceres per poder explicar les sensacions que ahir a la nit 13-11 a partir de les 21.30 vaig poder gaudir vaig poder VIURE.
Non m'atreveixo definir a l'Amparo, uns petits apunts. Cubana (això per si sol ja comporta una certa forma de ser) . Elegant, Una Dona..............que no s'acaba, Culta , intel·ligent, amb una simpatia i una manera de ser que enamora i poeta. Si si si, rapsoda llegeix amb una calidesa i amb una naturalitat els seus poemes, que fe que tu el visquis quan ella ho explica.
Kamasutra en versos, ? Si !!. llibre eròtic No NO No, sensual, descrivint certes situacions d'una manera elegant sugestiva. Amb el seu punt de picardia és cert . Aquella que et fa somriure i somniar.
I alguns/algunes recordar reviure situacions màgiques,
Molts d'amics, els que ja ho érem i els que van assistir a la presentació que van acabar sent amics. Això és la màgia de la poesia, compartim espais comuns que ens lliguen i ens fan propers.
L'escenari el podia omplir ella sola amb la seva personalitat i bellesa , vestit blau preciós i un fulard també blau que ama-gaba de mirades no massa poètiques els seves espatlles, que de tant li queia, si si, jo estava al aguait i en dono fe. AI AI !!!! no va passar res.
Els amics del escenari tots, tots en un gran nivell. Les muses (quin goig que feien) van recitar els poemes amb les seves veus sensuals, càlides, especialment una, si, s,i si ja sabeu la que vull dir, la que va recitar aquell poema dit. .... Ara no el recordo però vosaltres si..
I la música? Els boleros de la Carmela amb aquella veu amb matisos que et cantava la cançó amb diferents registres “Quiereme , quiereme mucho... “ I o pensava estas molt lluny viu a Narbona. I com mou la ma dreta, amb l'altra aga el micro !!!! (jo em fixo en tot).
Els músics tots molt bons, llastima que no el nom d'ells perquè van ser d'una categoria cubana excepcional.
El trobador que la acompanya amb les seves actuacions fantàstic, bones lletres, bona guitarra i millor veu. Molt bo.
Van haver dos solistes mes cantant i tocant la guitarra de molt nivell que ara no recordo el nom.
Un músic i cantant Havanero amb el seu grup que va donar el toc que en va fer recordar l'illa.
l'Havia oblidat d'anomenar a un poeta i rapsoda Pep el Jardiner de Sentiments que va llegir pomes de l'Amparo posant-li l'adob e la seva paraula i bon fer.
Jo sabia que em deixava algú. El Smit un gran ballarí va fer d'esenllaç i complement a diferents peses especialment els boleros invitant a la Carmela o a l'Amparo a seguir el seu ritme cubà, sensual. El Smit és el gendre perfecte.
Estaria hores i hores parlants d'aquesta nit , compreu i fullegeu el Kamasutra en vers i podreu reviu-re algues d'aquestes sensacions. Gracies Amparo .Fifo.

lunes, 11 de noviembre de 2013

l'Escut dls Lleixà


Els que portem en cognom Lleixà sigui de primer o de segon, estem presents a tot el mon. Es cert que es un cognom no massa conegut perquè tampoc som tants els que el portem. Però si que tenim representants dins de totes les activitats econòmiques, docents, culturals i artístiques que fan que aquest cognom tingui ja un cert reconeixement.

Segur que em deixaré alguna activitat per anomenar perdoneu. Lleixa's en hi han en el mon de la Universitat i de cert prestigii, En mon de la pintura un Lleixa fincat a l'Ampordà te molt de renom el seu Espai Lleixà , així com el fill en els seus treballs fotogràfics-

Tenim un Lleixà gram músic i millor director, hem tingut actrius (ja traspassades) que han portat el cognom per escenaris i Televisions.

Això be a conte perquè alguns no tots i totes porten el cognom com una obligació, jo el porto amb molt d'orgull.

També el que passa a sovint que moltes i molts “s'obliden” dels seus orígens com si el fet de que aquest cognom hagi sortit d'un poble petit on els seus avantpassats , la majoria d'origen humil havien de treballar la terra i ens molts cassos patiments, no donen “categoria”. Allà elles i ells

Els avantpassats uns es van dedicar al estraperlo, els altres ha espigolar, els altres a la època de la verema desplaçar-se al Camp de Tarragona, cosa que ha permès a les actuals generacions sense memòria hagin tingut una vida millor. Peró s'han oblidat dels seus orígens i sense voler, han renegat d'una forma inconscient dels pares, avis o iaios, i besavis que tant varen lluitar i patir.

Ho deia el poeta qui perd els orígens perd la identitat. Ja s'ho trobaran

On va viure el primer Lleixà a Favara? Al Villar de Santa Maria, al Carrascal o al ja anomenat Mas de Barberans?.

Sigui com sigui hi eren, van acompanyar al rei Jaume I el Conqueridor en el seu viatge cap a València i es de suposar que alguns es van quedar i els altres van ser castellanitzats.

L'Armand de Fluvià reconegut heraldista, diu que el nostre blasó és un impostura. Pot ser, però és nostre perquè l'hem pagat. Que vull dir amb això? Quin autoritat podia donar-nos aquest honor el bisbe de Tortosa? els Templers de Miravet? Vivien massa arrelats a la muntanya dels Ports i aquella terra no era massa agraïda per tant poc de suc en podien traure els aprofitats.

Per tant jo reivindico com nostre el present escut, el que vulgui que l'adopti , estem mes aviat en temps de camvi cap la República però podem ser uns republicans amb títol que nosaltres mateixos ens hem atorgat i pagat.

sábado, 9 de noviembre de 2013

Un viatge accidentatr


Un viatge accidentat



Faig a sovint el viatge de Barcelona a Milà amb tren, és un viatge llarg, lent, avorrit. Surts de Barcelona al vespre, tota la nit viatjant i, la veritat, fins a l’últim viatge poques cares ni coses m’havien cridat l’atenció.

Després de tants viatges, les cares del companys de compartiment no et queden en el record. Però les dels últims, no les oblidaré mai i això es degut als esdeveniments que van ocorre aquella nit.

El compartiment era per a sis persones, vaig ser el primer en arribar i acomodar-me i continuació, un rere l`’altre ho van fer la resta de viatgers que varen anant ocupant els seus seients.

El seient del mig dels tres de la meva filera, el va ocupar una monja no massa gran i per cert de bon veure, que vestia un hàbit podríem dir bastant clàssic i cobria el seu cap amb una toca del mateix color que l’hàbit. Era italiana.

A la seva esquerra va viatjar un personatge que cridava l’atenció, era manco del braç dret i de segur que era molt miop, doncs els vidres de les ulleres que portava eren gruixuts com culs de got. Lluïa una corbata amb els colors del Barça amb un nus perfecte, cosa que em va estranyar doncs per fer-lo amb una sola ma era molt difícil.

Al seient de davant i enfront meu seia una noieta d’uns vint i tants anys que era una preciositat, morena cara bonica, dolça, un pel tímida, que vestia una brusa que semblava que estès a punt d’obrir-se, d’esclatar; és cert em vaig fixar.

Al seu costat. A la seva dreta o sigui al mig dels tres seients d’enfront, l’ocupava un capellà – també italià – d’uns seixanta anys, vestint sotana negra fins els peus i evidentment cordada fins el coll, d’on sobresortia l’alça coll blanc. Portava un breviari a la mà, negre amb els ribets dels fulls de color vermell , que fullejava de quan en quan.

I per últim a la dreta del capella, seia una dona d’uns cinquanta anys, amb l’aspecte d’antiga cabaretera. Uns quilos demés, cara rodona amb un excés de maquillatge, el contorn del ulls de color violeta, els llavis carnosos pintats de vermell llampant, una brusa de colors amb un escot generós, i molts de collarets penjats al coll.

El principi del viatge va ser tranquil. Poques paraules i tothom a la seva. Els uns llegien, els altres dormien, la joveneta de davant meu escoltant música amb uns auriculars, la senyora grassona pintant-se i repintant-se, i jo pendent de la brusa de la noia, doncs temia que d’un moment a l’altre saltes un botó, i quedés al descobert al menys un dels seus pits.

 De sobte d’una forma intencionada o no, es va apagar la llum del compartiment, varem quedar a fosques. Van haver uns segons d’un silenci total. Però de cop i tot a la vegada, es van sentir crits espantats, el soroll d’unes bufetades – dos o tres, Unes rialletes histèriques però felices, Unes invocacions en italià a la verge – OH mia madona – i va tornar la llum.

Tots estaven drets i barrejats , l’únic que va romandre assegut vaig ser jo. L’espectacle era surrealista: El manco amb la corbata posada al cap com quan es fan aquelles celebracions als casaments tant grolleres. Les ulleres a punt de caure-li doncs sols s’aguantaven en una orella. Vermell com un tomàquet i amb el llavis bruts de carmí vermell.

La senyora grassoneta amb els ulls fora d’òrbita, com si es vist un fantasma o es tingut una experiència meravellosa – o religiosa - . Els llavis completament despintats i el carmí escampat per tot el seu rostre cosa que li donava un aspecte com si fos un clown de circ. Estava en un altra mon, en un altra dimensió.

El capellà amb la sotana descordada i l’alça coll fora de lloc, la tira blanca erecta com explicant el gran tumult viscut. Feia cara d’espantat.

La monja amb la toca maganyada, fora de lloc a punt de caure-li i la cara també pintada de carmí vermell, allisant-se els cabells i posant en ordre el seu hàbit que portava a mitja cama.

I la noieta amb la brusa descordada més ben dit sense botons, mirant-me somrient, amb cara de complicitat i picardia. Jo la mirava tot confós i ella feia aquella rialleta i aquell gest de voler-me renyar del que mes agradat fer però que em vaig quedar amb les ganes.

Que es el que havia passat en aquell breu espai de temps, que havia desencadenat aquell desori?

Mai se sabrà. D’aquella obscuritat lluminosa, algú se’n va aprofitar i la majoria en van gaudir. Tots menys jo.

I la noieta amb la brusa descordada.....................



miércoles, 6 de noviembre de 2013


Júlia Josep Lleixà Bressol de Lletraferits

Des de que la conec sempre m’ha agrada’t. Rossa, ulls blaus, mirada trista, somriure tímid. Té uns quants anys més que jo - pocs – però una figura d’una noia de vint anys.
Té parella. La meva timidesa i la seva situació personal han estat el motiu de que l’hagi mirat sempre com quelcom inaccessible però molt, molt desitjat. Tot i que freqüentem llocs i amics comuns, les converses amb ella sempre havien estat curtes, les salutacions breus però cordials, fins que un dia, traient forces de no sé on, vaig dir-li – Perdona l’atreviment, però et veig trista, capficada - .

Va contestar. últimament les coses no em van tal com voldria, cada bugada perdo un llençol.
I ara - vaig dir posant cara de sorpresa -, una dona com tu, atractiva, amb parella.....

Sí, sí, tot el que tu vulguis, va dir, però no sempre les coses són com aparenten ser.

Això va bé, vaig pensar tot excitat pel avenços aconseguits. De moment donava peu per continuar la conversa pel camí que a mi m’interessava transitar, el dels sentiments, dels afectes, de l’estimació, de la passió o de la seva carència.

Tot té solució en aquesta vida, menys la salut. - Vaig dir amb cara de comprensió .i/I vaig afegir, quasi preguntant -, que són problemes econòmics? Perdona, si no vols no contestis, sentimentals?
No va contestar amb paraules, ho va fer posant cara d’assentiment, de tristor.
De cop em va vindre al cap una idea descabellada i li vaig dir: Jo tiro les cartes, les cartes del Tarot, saps? Ho faig únicament als amics, i la veritat les cartes mostren el camí a seguir, quan nosaltres sols no podem esbrinar-lo degut a la confusió mental que tenim.! Quina barra que tens vaig pensar!
I per sorpresa meva, em va dir bocabadada, - de veritat que això funciona? faries això per mi? -

I tant que ho faria. Varem quedar pel dia següent a la tarda a casa meva.

En quin embolic m’havia posat. Les úniques cartes que havia tingut a les mans eren les de jugar a la botifarra. Però de cop es va encendre una bombeta mig fosa dins del meu cervell i em va recordar que en una fira de medecines alternatives, esoterisme etc, havia comprat un joc de cartes del Tarot de Marsella. Vaig respirar alleugerat. Quines coses s’han de fer per apropar-se a la persona que voldries tenir sempre al teu costat.

A la tarda següent vaig preparar l’escenari: poca llum a la saleta, unes quantes espelmes que donaven una sensació de caliu, una música suau que ajudava a fer més acollidor l’ambient..., I ella va arribar.
Una salutació cordial i a la vegada tímida. Li vaig fer un petó a la galta i varem seure un enfront de l‘altre a la taula preparada a l‘efecte.
El meus ulls mirant el mall de cartes, els d’ella, fixos al tapet que cobria la taula d’on no gosava aixecar-los. Que estaria pensant?.

Li vaig donar el mall de cartes i li vaig dir: - baralla -. Així ho va fer, - talla - i me les va tornar. El meu cor estava disparat, les mans em tremolaven. Seria capaç de fer que la representació fos convincent? Quan un està enamorat treu forces ocultes que l’ajuden en moments complicats com aquell.

-He de dir-te que el sistema que utilitzo per fer les tirades de cartes potser et resulti estrany, diferent als emprats normalment.
La veritat mai me les havien tirat, així que per mi és nou – va contestar-.
Vaig agafar la primera carta resultant del tall i va sortir la número XI.

La Força – vaig dir – ens diu com ets tu en situacions normals, una dona forta, capaç de lluitar contra les adversitats – Allò començava bé – vaig pensar-.

La segona va ser la VII , el Carro.
Aquesta carta explica la teva situació actual en l’aspecte sentimental. Dos cavalls, dos forces oposades que tiren del carro – la parella – però que lluiten entre si, sense posar-se d’acord. Per una banda la por a ser infidel, per l’altra els pensaments de desig que et turmenten pensant en un altre home.

Va moure el cap assentint.

Havia agafat bon camí, ara feien falta bones cartes que em portessin a la drecera.
La tercera a sortir va ser la número XVI . La Torre. – A veure si era capaç de portar l’aigua cap el meu molí.

La Torre, com veus, – vaig dir - ens assenyala destrucció, una cosa sòlida que s’ha d’enderrocar, això es el que aconsella, destruir per construir de nou.
Ella no aixecava el cap però el movia com dient: estàs encertant tot.

La quarta carta va ser la VI. Els enamorats. La sort em seguia acompanyant.
Aquesta carta es positiva, senyala el teu futur i ens diu que a curt termini tindràs un encontre sentimental amb la persona que tu estimes.

Per primera vegada va aixecar el cap i va somriure tímidament.
La cinquena a sortir va ser la XVIIII. El Sol. Ja estava arriscant massa, ja era difícil seguir tenint la sort de cara durant tant de temps.

Vaig fer una interpretació completament interessada – com les altres – i vaig gosar dir-li:

El Sol és sinònim de força, de vitalitat, d’energia. Vol dir-te que la persona que a tu t’agrada i per la que has de lluitar, es mes jove que tu.
A mi em tremolaven les mans, estava completament embriagat, la mirava i ella no va aixecar els ulls.

Aquell joc era molt arriscat. Una petita relliscada i tots els avenços podien anar-se’n a orris. Vaig decidir agafar l’ultima carta. Va sortir la I . El Mag.
Em vaig sentir feliç, em vaig tranquil·litzar, doncs aquella carta donava peu a fer una bona predicció.

El Mag vol dir que, tu com ell, teniu a les vostres mans la resolució de tots els problemes. Tens tots els elements necessaris per conquerir el que desitges, es tracta de saber-los combinar d’una forma adient. Tu saps el que vols, saps a qui estimes i saps que ell te està esperant. Ara ja depèn de tu i això no es màgia. Sigues valenta.
Ara si va aixecar el cap. Els seus ulls tenien una brillantor especial; mirant-los fit a fit traspuaven una determinació, una força que mai jo havia vist.

Vaig dir-li: jo crec que d’aquestes coses hauríem de seguir parlant, però d’una forma assossegada , sense cartes al davant. Que et sembla, acceptes la invitació.

Si, va dir amb veu forta i segura. Demà a la tarda tornaré.
 
Fifo - Joep Lleixà.



Gelos del llit, de Nuria, Encenalls de Vida., Mariola NOs, Josep Llèixa


Gelos del llit

Avui estic gelós del teu llit i dels llençols.
                                                     Jo et vull estimar tan aimada
                                               que aquesta nit ho seré tot a la vegada
                                               llit, llençols i amant, quan estem sols.

És quan em trobo sol, ben entrada la nit
                                                       que et penso, renego i et nego.
                                                     I és quan estic arraulit, en el llit
                                                     que humit et recordo i m'ofego.

Desesperat et penso volen-te estimar,
                                            abraçat els llençols cercant la teva olor
sol en el meu desert poden-te imaginar.

Gelós, en el teu llit fingida mortal       
en absent combat em vesso
al blanc finit del goig brutal.


                                                            13-11-13 Colectiu a quatre plomes