Translate

jueves, 12 de marzo de 2015

Going Hom


https://youtu.be/6uSGvy6nKDw

Vaig anar a l'Editorial a resoldre uns serrells pendents per la publicació d'un llibre i quina va ser la meva sorpresa al trobar esperant segut a la recepció llegint un llibre, a un conegut quasi amic al que jo creia mort, traspassat.
 Una esgarrifança em va recórrer la columna vertebral, una suor freda em va amarar tot el cos. Paralitzat, corprès i crec que amb el calçotets mullats, em vaig a atrevir a preguntar-li: Antoni? Ets tu?.  Hola Josep, doncs si. quan de temps des de que em vareu acomiadar oi?
 Les imatges d'aquell dia gris, i el soroll de les palades de sorra sobre la caixa del difunt, es van amuntegar al meu cervell fen-me reviure amb tota intensitat aquell moment trits. 
 Recordo que feia vent , i de sobte vaig veure volant pel cementiri entre les tombes, un llibre que s'anava desfent, deixant una pluja de fulls.
 També em va vindre al record, una frase seva d'un dia de conversa amigable, em va dir: Escrius molt dels vius, però gens dels morts que son vius.
  La seva veu em va fer retornar d'aquell mon angoixant que havia viscut uns moments, al mon del vius, dels Vius?. 
Hola Josep, estranyat oi?. Si soc jo l'Antoni que he retornat, mes ben dit no havia marxat del tot. 
Tenia una feina començada, a mitges, que tenia que acabar i es una condició ineludible per fer el camí definitiu. 
Peiró Antoni... si jo vaig estar al teu enterrament !! 
 Si, i segur que també vas veure volar els fulls d'un llibre per tot el cementiri oi?. Doncs era i és la meva vida, els meus sentiments, les meves angoixes, les meves alegries, els meus fracassos, les il·lusions, posades sobre paper.
Ho necessito per recordar certes coses per si on vaig en el viatge definitiu m'ho pregunten. Ja saps la memòria.... I va seguir dient: Les coses s'han de viure per entendre. I es viu en diferents estadis, en que la majoria d'éssers us fa por indagar.
 Hi ha escales que pugen al que els mortals dieu el Cel, però s'han de transitar i pagar un peatge. No és fàcil però si possible. No hi ha ascensors, però si al final d'els trams un lloc per descansar, meditar, agafar forces i seguir pujant. 
Quin és el final? No ho sé amb certesa, però des d'on jo he arribat ja es nota una energia diferent. Per més que m'esforci en explicar-ho no ho entendràs. Et dono un consell, fes cada dia el que tu creguis que has de fer, no deixis res pel demà. 
Jo em vaig deixar un llibre per publicar, i el mal record d'haver fet la feina a mitges, era un llastre que em tenia ancorat, feia el meu camí, la meva pujada molt feixuga. Per això he tornat, res, qüestió d'hores, tinc permís per un temps limitat, si arribo amb retard,el meu lloc l'ocuparà un altre que ja està esperant. 
En això va sortir l'editor es varen saludar afablement i l'Antoni em va dir: llàstima que vaig just de temps, avui no podrem compartir un cafè. 
Arreveure Josep.
 Marina, filla quan jo falti, ho sigui emprengui el viatge Going Hom, tots els reculls de relats, contes i poemes que trobis al calaix fes-los publicar. 
No tinc ganes de tornar, vull que el viatge sigui definitiu.

 Fifo – Josep Lleixà 12-3-2015

No hay comentarios: