Marta

“Les onades del mar violent , modelen les roques. com l'amor fa, amb qui el vol escoltar.”

Això pensava Marta , mentre estava visquen immersa la remor del mar , contemplant a la vegada la línia de l'infinit.

Era una tarde per somniar, cel només passejat per uns quanta nuvolets juganers, que canviaven contínuament de forma i color.

l'horitzó una línia perfecta, cap ondulació del les ones el feia canviar. Allà al infinit, la nit ja estava avançant, Per damunt de la línia, uns quants núvols peresosos no acabaven de sortir de l'escena.

A Marta li van rodolar uns llàgrimes salades, traïdores, dels seus ulls blaus que li van enterbolir la visió d'un espectacle, que havia gaudit moltes vegades. El temps passa els records queden.

Marta recordava amb melangia, altres capvespres com aquell, en que les imatges quasi eren iguals. Eren iguals però viscudes de forma diferent, perquè aleshores no estava sola ni plorosa, llavors tot eren somrisos , cares de felicitat perquè estava a acompanyada d'algú que estimava i seguia estimant.

Tot i ser la tarde tot un espectacle, la Marta mirava i no veia, escoltava i no sentia

Eren les llàgrimes massa salades ,i els batecs del cor no eren rítmics. Semblava que dintre seu, en comptes de cor, tingues un cavall desbocat que vulgues sortir per viatjar com Ícar cap el sol, en busca de la llum que li mancava.

S'ofegava, va tenir que aixecar-se de la roca on estava recolzada i caminar uns metres i respirar profund.

La nit anava avançant, i ja cobria amb el seu mantell, tot el que es podia veure des de l'observatori privilegiat de la Marta.

Va aixecar el cap com implorant ajut, i va quedar enlluernada per la quantitat d'estels que la saludaven cuncan-li l'ullet. Les seves faccions es vàrem dulcificar, es va adonar que quant busques sempre trobes.

Aquesta sensació de protecció, de comprensió , de sentir-se embolcallada per la Natura no era la primer vegada que li succeïa.

Unes vegades com aquesta, eren els estels, altres la lluna, altres els núvols que amb les seves formes canviants li enviaven missatges insinuants i que nomes ella entenia.

Tenia sort, es sentia filla, germana de la Natura.

Quantes lliçons havia apres al veure la transformació de les vinyes segons l'estació del l'any. Ara ufanoses, carregades fruit, poc a poc anar perden la protecció dels pàmpols i morir per reviure i tornar a començar.

Això és, el que a crits, totes aquestes forces li estaven aconsellant. Viu el present, dona els teus fruits d'amistat, d'estima a qui ho mereixi. Mor a les coses que t'han tingut lligada que no t'han permès ser lliure, i això fet, renaixeràs amb noves forces, noves il·lusions. Per viure s'ha de morir.

Va agafar un full de paper blanc i buscant un mica de claror de la lluna, va escriure:

No escriuré el teu nom ni l'adreça , no et mereixes el meu amor. “Les onades del mar violent , modelen les roques. com l'amor fa, amb qui el vol escoltar. “

Tu no has volgut escoltar ni el meu, ni el teu cor.

Va fer amb el paper un avió, dels que feia volar de xiqueta i es apropar al penya-segat i el va deixar anar. L'avió va aixecar el vol, sabia el destinatari.

 Fifo – Josep Lleixa