Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.
4 comentarios:
Article 51.
A Catalunya es prohibeix la ganduleria i la mendicitat.
Tots els ciutadans hauran d’exercir
habitualment algun ofici o professió, o dedicar-
se la major part de l'any a ocupacions mecàniques,
industrials, mercantils o intel·lectuals.
No estaran exempts d'aquest deure, ni els rendistes.
Que farem amb el Sº Gerard ?
Quan vaig començar aquest blog, vaig fer-me un propòsit i va ser de no posar cap comentari que fes referència a la política municipal, i així vull continuar fen-ho.
Es de molt mal gust aprofitar un comentari que l’únic que fa es recordar una efemèrides poc coneguda, barrejar-lo amb altres qüestions que no son ara del cas.
Aquest comentari que fas, apart d’injust, crec que de fer-lo, ho tindries que haver fet al blog del Gerard, perquè ell et pugues contestar, i millor si el fessis donant la teva identitat
Perquè quan es fan comentaris, apreciacions, judicis de valor, envers algú, del tipus que tu fas, s’ha de ser valent i donar la cara. Com veus, deixo passar el teu comentari, per el respecte a la llibertat d’expressió, però malament si algú vol contestar i no sap aquí adreçar-se. Josep.
El discurs dels partits catalanistes, tant el nacionalista de CiU com l’independentista d’Esquerra, ha arribat al seu esgotament.
Possiblement el discurs d’ambigüitat calculada de CiU encara té una mica de marge per molta gent; malgrat tot, la paciència comença a acabar-se pels que són, per damunt de tot, patriotes.
Però el discurs psicòtic dissociatiu d’Esquerra entre fer i firmar lleis al govern que contradiuen plenament el seu ideari i a la vegada fer proclames i manifestacions en contra, ja no se’l creu ningú, ni tan sols els més abnegats militants.
Josep-Lluís Carod-Rovira, amb la complicitat total d’en Joan Puigcercós, ha malmès una oportunitat única per liderar el procés d’alliberament nacional. Gràcies a la perícia dels dirigents d’Esquerra, avui, amb moltes dades, enquestes i sobretot arguments com mai en la història de Catalunya a favor de la independència, estem orfes de lideratge polític que pugui encapçalar-lo.
Les darreres enquestes ens diuen que en un referèndum d’autodeterminació en què es demanés la independència, el SÍ té possibilitats d’imposar-se al NO.
Això sense una campanya prèvia explicativa dels avantatges del SÍ. Perquè ara per ara la immensa majoria dels mitjans de premsa, ràdio i TV ens estan bombardejant amb missatges directes, indirectes i subliminars a favor del NO.
Jo no demanaré a CDC que faci els seus deures com a partit que té més votants independentistes segons les enquestes però que sempre no s’ha mullat en aquest sentit, seria com tirar-me les pedres sobre la meva teulada com a militant d’ERC.
Però també jo no crec, en les actuals circumstàncies, i nogensmenys si faig cas a la història de Catalunya del segle XX, que CiU pugui un dia liderar un moviment independentista.
Ho sento pels que creuen en una aliança o pacte nacional entre CiU i Esquerra. Jo només crec que serà només un partit que ho podrà liderar. El joc partidista fa impossible el pacte de dues formacions que tenen una part del seu potencial electorat solapat. Per això en Josep-Lluís Carod-Rovira, llest com és, va pensar que podia recollir part d’aquest electorat si aconseguia que CiU s’enfonsés en el moment que no tinguessin el poder. L’Esquerra d’en Carod i Puigcercós va pactar amb el PSC-PSOE perquè pensaven que deixant CiU fora de la Generalitat i governant ells recollirien el fruit nacionalista que CiU havia sembrat.
Si realment hagessin volgut menjar part de l’electorat socialista, haurien pactat amb CiU.
Si un partit vol menjar una part del suport electoral de l’altre, el que no farà mai és pactar-hi si no té la majoria o com a mínim el protagonisme necessari per apuntar-se els triomfs del govern.
Malgrat que l’estratègia inicial d’Esquerra, arriscada tot s’ha de dir, semblava per alguns bona, al final el resultat ha estat tot un desastre, per diversos motius, des de que era ingenu pensar que hi ha catalanistes al PSC-PSOE, que l’electorat nacionalista els podria perdonar alguna vegada, i que no s’embrutirien les mans tan netes que diuen que tenien.
Això sense tenir en compte que ho han fet tan malament, que malgrat les ajudes inesperades d’en Mas amb el seu pacte amb el ZP per rebaixar l’Estatut no només no han aconseguit que CiU desaparegui, sinó que cada dia té més números per tornar a guanyar les properes eleccions sense que hagi tingut la necessitat de renovar-se.
Mentrestant, molts dels quadres dirigents i intermedis d’ERC, una vegada han tastat la mel del poder, han quedat enganxats per la menjadora dels socialistes, sinó, no s’entén . Per sort, no tots els quadres i sobretot els militants de base estem empastifats.
Per part de CiU, aquesta possibilitat real de poder tornar a recuperar la Generalitat fa que aquesta faci els ulls clucs a les reivindicacions independentistes dels seus propis militants i simpatitzants. És el clàssic de “si la cosa va bé i anem per davant en les enquestes, millor no fer res que ens pugi perjudicar!” El resultat és que CiU va a la defensiva, té por de perdre i per això ha aparcat i aparcarà tota iniciativa sobiranista amb l’excusa també ja clàssica ”que primer hem d’aconseguir tornar a la Generalitat i després, ja en parlarem!“
Però això només podrà ser possible si renovem d’una (puta) vegada per totes els líders que resten credibilitat al partit. Sense una renovació total de persones i d’una nova actuació política sobiranista basada en fets i no paraules, l’objectiu prioritari escrit en la declaració ideològica d’ERC de la independència dels Països Catalans és del tot impossible d’assolir.
Totalment d’acord en el que dius. Fas una descripció molt encertada de la situació i de com se hi ha arribat. L’únic que puc afegir per enfortir i reforçar la teva exposició , es que com dius, o ERC renova a tots els nivells, els dirigents que s’han apoltronat, o cada bugada perdrem un llençol.
Però això s’ha de fer començant per les Seccions locals, comarcals , regionals, i nacionals. El mal està enquistat a tota l’estructura. Tenim un discurs esgotat i per tant no creïble, no es genera cap mena d’il•lusió. Ara com sempre visca Catalunya lliure. Josep
Publicar un comentario