Llàstima
del campanar.
Llàstima
del campanar.
L'espadanya
que el coronava
degut
al vent i la pluja
i
als anys que s'acompanyaven
va
ser enderrocada.
Sobre
la seva taulada
era
la vigilant amatent
de
la vida de tot el poble.
Sempre aguerrida, callada.
Amb
dos vuits per les campanes
aquestes
si que cantaven.
La
menuda amb veu de soprano
la
grossa amb un to majestuós
anunciaven al veïnat, alegries i dolors,
festa,
foc, mort i vida.
Ha
passat el temps
les
campanes les mateixes
de
L'espadanya pocs records.
Pot
ser algun escolanet nostàlgic
les
recorda amb melangia
quan
en dies de vent fort
s'arrecerava al seu peu ,a prop,
quan
pujava al campanar
a
fer sonar les campanes.
Fifo
– Josep Lleixà 27-2-2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario