El concepte d'infinit
escapa a la meva comprensió, faig esforços per imaginar que
l'univers sigui infinit com també per entendre que sigui finit i
s'estigui expandint. Cap on , al no Res?
Això es degut a que jo
soc finit , estic a un nivell de l'espiral de la VIDA on només puc
entendre certes qüestions i altres intuir-les . Estic convençut que
tal com vagi ascendint, el coneixement s'expandirà i al millor
arribo a la conclusió de que els dos conceptes intel·lectuals son només Un.
Estic enganxat, pres en el
mon de la dualitat, i no puc raonar les coses si no és des de
aquest pla.
Que he de fer?, deixar de
preguntar i preguntar-me? O aprofitar escletxes de llum de coneixement que escapen d'algun lloc per tafanejar?
He
traspassat la porta emboirada del misteri
He
traspassat la porta emboirada del misteri
que
obren i tanquen els núvols,
I
m'he endinsat en la negritud del Res i del Tot
Que
des de temps estic cercant i no trobo.
Res
de llum, tot silenci, tot foscor.
Estic
dubtant, si aquest mon està àrid d'esperança,
o
soc jo que porto presagis de malastrugança
I
reflecteixo al espill del mon la meva imatge vençuda.
Vençut
si, no trobo la llum. No trobo resposta.
Però
qui soc jo per preguntar?
D'on
surt aquesta altives que em fa buscar?
Al
fi he vist un estel brillar.
Sembla
que em vol atraure
amb
les seves llàgrimes de llum,
Ràpid
m'apropo i tot que em cremo,
no
vull que s'aparti de mi molt lluny.
Ja
he trobar consol.
Fifo -Josep lleixà
No hay comentarios:
Publicar un comentario