Miquel m'has perdut el pont

Miquel m'has perdut el pont 

 Hi ha histories inversemblants però certes. Aquest fet el vaig viure de primera ma ja fa uns anys, ara remenant calaixos l'he recuperat i m'ha fet gracia recordar-ho . Es un petit homenatge als principals actors de la mateixa. M'agradaria saber explicar-ho en un pla seriós però no em creuríeu i si ho faig en plan de broma, mancarà l'espurna d'enginy per fer-vos somriure. Jo explico: 
Principals actors, la Maria i Miquel. Escenari la consulta d'un dentista.
 Altres actors el dentista, la infermera, i uns personatges que esperaven passar consulta. 
Un capellà de l'antiga escola, o sigui amb sotana botonada fins el coll. 
Un cec acompanyat per un gos de companyia. Un iaio que ensenyava l'única dent que li quedava amb mirada burleta una jovenets acompanyant de iaio i un guàrdia municipal que aprofitava per fer-se una revisió.
 Tots preparats per la consulta amb la dentadura postica a la mà. Van establir una conversa , allò semblava la Torre de Babel parlaven i no s'entenien. El capellà donant consells de moralitat a la noia que no anava vestida massa "recatada". Però com al mossèn degut a la manca de dents no elaborava be el discurs (Se li escapava l'aire) ningú li fotia cas, evidentment la noia que junt amb el Miquel eren els únics que portaven dentadura es pixaven de riure. 
 La maria com va veure que la conversa es calenta-va li va donar pròtesis al Miquel. Hi ha que dir que el Miquel era i es un xic despistat. 
 A la conversa es va afegir el iaio de la noia defensant-la, ve, dient frases incongruents (se li escapava l'aire). 
 El mossèn cada cop mes emprenyat ja que no entenia el arguments del iaio, com el iaio tampoc els seus.
 El Miquel aliè a tot aquell sarau al costat de la Maria sent depositari d'un petit envol-tori que era el pont de la dentadura. La Maria presagiant turmenta. 
 Amb això el cec que pren part de la batalla dialèctica i diu: Segons el meu punt de vista , no va poder dir res mes. Tots sense dents i rient l'ocurrència del bon home.
 Resultat es va emprenyar i cridant com un boix, deia que d'ell no se'n reia ningú i menys el clero. 
Al iaio li tremolava la dent d'excitat, la infermera i el metge varen sortir a calmar l'enrenou, el gos va prendre partir pel seu amo i va fer pujar el to de la gresca , tots drets.
 Va haver un moment de confusió, el mossèn es va trepitjar la sotana i va caure al terra el cec seguint al seu gos també, el iaio rient com un foll amb la seva dent única 
 El guàrdia municipal en un intent de posar ordre, bufava el xiulet però se li escapava el vent i la força i allò no sonava, El iaio seguia rient amb el ulls fira d'òrbita. 
La noia esglaiada. El mossèn demanant ajut al meu amic per aixecar-se.
 La Maria no entenia res. Miquel on esta el meu pont? Que dius? Amb el combat de lluita lliure tots havien perdut les pròtesis que portaven a les mans. Totes estaven al terra en un espai reduït , però mesclades. 
 El iaio va començara a provar-se-les , cap li anava be, no podia encabir la dent solitària. 
El cec a palpentes pel tacte buscant solució. El capella la va trobar, el municipal va fer un intercanvi amb el iaio.
 I el pont de la Maria ? El gos que ja no estava atemorit, juganer se'l va tragar. Miquel on està el meu pont? jajajaja

 Fifo – Josep Lleixà 18-1-2014