Translate

domingo, 25 de enero de 2015

J.J. La boira no deixa passar el sol


Primers records confusos, embolcallats d’una boira espessa. Records que han estat alimentats en el pas dels anys per la gent que ho explicava. Son tots meus?.
 Em recordo de dos anys, agafat a la barana del balcó, plorant com cada dia i cada nit. Tothom ja estava acostumat, menys una veïna que de quan s’emprenyava i em recriminava la meva actitud. Aquells dia fa fer el mateix: “xiquet mira que n’ets de “ploròn”, no et fa vergonya tan gran?”. 
  Jo no se si va ser el to de veu que va emprà , o que em va agafar en un moment de reflexió, el cert es que li vaig dir : Això s’ha acabat ja no ploraré mes. 
Si, si, diuen que vaig ser jo el que va prendre aquesta transcendental decisió. Evidentment desprès he plorat. Però per algun motiu justificat. I si algun cop ja mes gran, he necessitat plorar sense motiu, (això també passa) doncs com tinc una gran imaginació me posat en el paper convenient, i sense necessitat de ceba, l’aigua salada a regalimant galtes baix.
 Un altre record també com el primer i a la mateixa època. Dies d’estiu a la porta de la ferreria del iaio Pepito, un home polifacètic que ferrava amb la mateixa mestria un assa, com dirigia la banda de música del poble.
Un cossi amb aigua a una temperatura ideal gracies al sol de migdia, i jo gaudint del bany i el iaio, cofoi de poder presumir d’un net que com tots els nens d’aquesta edat criden l’atenció. Però clar jo era el seu, els seu net,! i ja no plorava!.
 Desprès d’aquets records, una cortina espessa que no puc traspassar, com si un temps concret no es existit, un temps tan fosc, que ni la foscor recordo. 
No se quan va durar . De segur va ser una reacció voluntària, per esborrar fets, coses, que el meu cap de nen petit, i tant petit, no entenia i només d’intentar esbrinar em produïa esgarrifances. 
Diuen que van ser temps de turbulències, familiars. El vent bufava fort porta'n mals auguris, i la tempesta va esclatar. Jo J.J. amb dos anys i la meva germana amb set. 
Al cossi no me i van posar mai mes. 
En quan a la promesa feta de no plorar la vaig complir, es veu que quan la vaig fer, per el meu confós cap ja s’estava encenen una petita veu de alarma, que em preparava per ser fort.
 Després passat el temps, he plorat intentant recordar l’oblit?. Doncs si. Però he tingut la sort de compartir aquestes angoixes, primer amb el Josep, desprès amb el Ros i també amb el Fifo, I ells, entre si, entre uns i els altres, de segur que s’han intentat ajudar, repartint aquests dubtes, segons el moment i la força de cadascú, per fer-los mes suportables. 

José Julián – Josep – El Ros – Fifo . ( Diferents époques, el mateix cor)

No hay comentarios: