El Gran Mestre quan creava,
els daus estava tirant ?
Era una cosa pensada,
estava improvisant?
El Big Bang va ser el Principi.
Quan tornarem a No Ser?
Es pot veure algun indici,
(estrelles blanques, forats negres)
del Final d’aquest procés?
L’univers s’està expandint,
la creació sempre endavant.
Qui són els que tenen raó?
Els pensadors creacionistes
o bé els darwinians?
A terra els homes subjectes,
presoners del seu “saber”
volen entendre el miracle
que els Grans Déus segur van fer.
És supèrbia, vanitat,
o en tenen necessitat?
Però tot el que ha passat,
segur que és veritat?
Imatges anys llum emeses,
vistes estrelles vermelles
ja són blanques com donzelles,
o forats negres, mai se sap.
I així seguim preguntant
quina és la realitat,
l’univers on vivim
o el que creiem que veiem
tot i estar-se transformant?
Doncs bé,
jo estic astorat.
I abans del Big Bang
Què?
Fifo
2 comentarios:
Cyrano de Bergerac, aficionat als viatges imaginaris, els diàlegs filosòfics,poemes i la ficció científica, no era precisament un home diplomàtic, sinó més aviat un provocador capaç d'escriure un volum en què incloïa cartes injurioses adreçades als seus antics amics i a personatges contemporanis.
Tot en un estil burlesc i barroc, agradable de llegir. Segur que més d'un tindria ganes de seguir l'exemple, però ara, el risc d'acabar als tribunals és massa elevat i tot acostuma a limitar-se al terreny de les xafarderies, a les reunions més o menys reduïdes en què pots esplaiar-te a gust criticant qui et plagui perquè saps, o almenys això et penses, que cap de les teves paraules sortirà d'aquest cercle restringit.
Parlo de Cyrano, perquè ahir, tot fullejant el seu Viatge a la lluna, un relat del 1675, vaig poder llegir una definició que em va fer gràcia: "L'univers és infinit i la terra només un punt on ens arrosseguem quatre pelacanyes orgullosos".
No és que em senti especialment identificat amb aquesta frase, però sí que em vénen al cap quatre o cinc (o alguns més) individus d'aquestes característiques. Podria començar a escriure'ls cartes, però ara que ho penso potser serà millor llegir Cyrano. No recordava que fos tan divertit.
Avui, que tinc un d'aquells dies en què no sé ni on sóc ni on vaig. Avui, que les paraules em surten sense lligams amb la realitat. Avui, que no sóc del tot conscient ni responsable dels meus actes. Avui, que he substituït el seny per les ganes de viure.
Avui, que vull ignorar la vergonya.
Avui, decideixo emprendre un nou repte que de ben segur expirarà prest, quan tornin la vergonya, el seny, la consciència i el realisme.
Ara, aprofitant que aquests hostes se n'han anat de passeig i recuperant la lletra escrita en altres temps i circumstàncies, m'he permès el luxe de convidarte/vos a fer una altra petita passa dins del meu petit i desordenat món.
Espero que amb els anys s'expandeixi i s'ordeni, el pobre. I que s'enriqueixi, sense caure en l'egoisme, a cada passa del camí cap a Itaca. Com deia Llach, he d'arribar-hi, és el meu destí.
No sé massa bé perquè, però treure els conceptes i enllaçar-los en una pantalla o en uns fulls blancs m'ajuda a fer les properes passes i a superar els obstacles.
El debat entre sensibilitat i racionalitat acaba quan s'avenen, momentàniament, i llavors el meu món creix, s'ordena i s'enriqueix. Segurament em falta traça a l'hora d'escriure, però si els vessants sensible i racional s'entesten en continuar discutint, aviat milloraré.
M'aturaré perquè ja he fet el preàmbul més llarg, escrit en un dia gris i plujos.
És curiós, però quan són diea bons (i per sort aquests són la majoria) la necessitat d'escriure minva i jo, amb la vessa que m´ ronda, decideixo optar per alternatives menys laborioses de passar el temps.
Ai! l´angoixa.
És com aquella estranya sensació d’anar amb patins, de caminar per la coberta d’un veler, d’haver begut més vi del compte o d’haver estat uns quants dies en dejuni.
Els camins tortuosos i capavallosos fan que les rodetes agafin força i velocitat i, amb això, que les meves cames tremolin i el meu cor s’acceleri fins al punt de sentir-lo a fora del meu cos.
El dia s’embruta i la mar picada em tomba dalt del meu vaixell, el mareig de com si hagués begut tres botelles de birra de cop o d’haver fet vaga de fam fa, que no em pugui aixecar i articular paraules amb sentit.
Llavors comença a passar la baixada del carrer, a passar el mal temps i a passarl’embriaguesa. Ple de lucidesa, puc veure el que les teranyines nervioses del meu cap provoquen sobre el meu cos. Saber que no hi ha ni patins, ni vaixells, ni excessos etílics ni dèficit d’aliments no és cap consol.
Saber que tot surt de la mateixa font que em fa escriure aquestes línies em preocupa terriblement. M’atemoreix pensar què passarà el dia que el meu cos s’estavelli amb una paret quan acabi el camí, se l’endugui una onada, perdi el coneixement i senti com, definitivament, n’he perdut el control.....
Josep,tu grant mestre, així seguim preguntant quina és la realitat,
l’univers on vivim o el que creiem que veiem .
Si t'ha agradat el comentari-relat pots, convidar-me a una birra.
Salva.
Salva: No sols et convido a una birra, a les que faci falta. Fins avui ja tenies el meu respecte, ara despres del teu fabulos escrit a aumentat. Espero compartir aquets pensaments, tranquilament i gaudir d'una bona conversa i com no d'una birra. Una abraçada Josep
Publicar un comentario