La poesia sempre m'acompanya

La poesia sempre m'acompanya. La majoria de records de menut eren poesia, no manifestada no compartida però si sentida.

D'aquells records, alguns ja han estat escrits sobre paper blanc, altres estan esperant el moment de brollar, perquè ja els sento inquiets, més vius que mai, demanant volar, perquè encertadament creuen que s'han de manifestar i fer com petites gotes, per omplir el cabdal d'un rierol que les porti al mar de la vida. Perquè els sentiments, vivències, il·lusions que s'expressen amb la poesia, son ales d’àngels que ens protegeixen i ens fan participar i compartir petites espurnes que poden ser el principi de molts retrobaments amb el passat. I em pregunteu perquè estic enamorat de la poesia ? Ho enteneu?

Records d'anar als bancals d'oliveres de la familia en primavera, i quedar enlluernat per le petites i humils violetes que em convidaven a olorar-les. Jo amb molta cura contava els seus petals sempre buscant el sisé. Un dia, una d'elles em va fer aquest regal. Casualitat? No, poesía.

Doncs si poesía. Potser va ser una il-lusió, pero vaig veure tot el bancal corrull de violetes i el meu cor saltaba de goig, i sentía les papallones revolotejar dins del meu pit.

Records de dies de vent que sovintejaven per aquelles contrades.

El vent feia prodigis, feia Poesía. Era música i color.

Color quan convertía la plana d'oliveres, en un mar d'onades, que alternaben ara el color gris , ara el verd fosc. Un mar de poesía.

El vent feia música, si, si. Bufant fort, aixecava les teules de les taulades i feia música. Algunes vegades esfereidora, altres semblava com si Bach estigues sentat devant d'un orga gegant i vulgues amb la seva música que ens deixessim portar a mons imaginaris. Música , Poesía

Llum, records de nits destiu acompayant al iaio al hort a regar les verdures, veure unes llumetes entre l'herba que jo creia que eren follets, vestint llums de colors. Eren lluernes buscant parella. Llum, Vida , Poesía.

Apropar-me a la muntanya només sortir del poble, i percebre l'olor amarg del boix i la vegada l'aroma de la farigola, i de cincuanta flors i plantes diferents que em rebien encuriosides fent-me entrar en el seu mon de color i olor, Poesia.

O quan per encarrec de mossen feia de campaner per anunciar bones noves i tot tenir la lliço apressa, em sortía del guió improvisant tocs esbojarrats, per fer la celebració més compartida, mes de festa. Ja feia poesia.

Seguixo fent poesia, perqué estic amatent a la VIDA

Fifo – Josep Lleixà