Amb el pseudònim de Mònica Vidal , el poeta Antoni Nomen va presentar el següent poema al Concurs Escales que pugen al Cel patrocinat per l'ajuntament de Mas de Barberans. El seu poema va quedar finalista. i va ser premiat amb el segon lloc.
LA FALDA DELS PORTS
Mònica Vidal (pseudònim)
RIUADA
Al cap de poca estona, l'aire es va apesantir, el
cel va
tornar-se fosc, un aiguat fortíssim començà a
clivellar la
pell de l'Ebre i el riu es va entreviar de
filagarses terroses.
JESÚS MONCADA: Camí de sirga
La masovera
el petoneja.
Ai, masover,
llepa'm els ulls.
Del vent plou sang,
dels vidres, fang.
Foc ofegat
omple els barrancs.
I com la vida
salta pendents,
enrabiat.
L’Ebre arrossega
boires al cap
de poca estona.
ESCALES QUE PUGEN AL CEL
La tarda es feia eterna. El pare, sempre enfilat a
la punta
més alta del banc, collia el cap dels olivers, i la
tieta feia
de reforç des d'un parell d'escalons més avall.
MARTA ROJALS: Primavera, estiu, etcètera.
Muntanya amunt,
graons de pauma
pugen als Ports
d'on baixa el cel,
dient: au va,
ja se n'ha anat
l'oli del sol
i el dia fuig.
I un estel s'alça,
volent ser el far
ençà del mar
de fulles quan
la suor sacsa
les oliveres.
TEMPORAL DE LLEVANT AL MAS DE BARBERANS
No tem de les cinc boques de l'Ebre els glops
enormes.
JACINT VERDAGUER: L'Atlàntida
Al nas jeien tranquil·les les olors tardorenques,
mossecs a una garrofa i el nard tapant el pit,
la llet de les ametlles, el most a l'entrecuix.
L'oli cru fregava la carn encara crua.
Dugué la llevantada la ira que al cel nia,
la tinta que no escriu, el desguàs dels arcàngels.
Sofriren tots els marges, la terra arreplegada,
els bancals escanyats, el fruit de cavar molt.
Veient el fang al riu sospira un terrissaire,
es planyen els pintors i plora una pagesa.
Només la mar altiva no tem de les cinc boques
de l'Ebre els glops enormes. Demà faran les paus!
CAPALTARD ALS ULLALS DE BALTASAR
El llac s'obrí i s'eixamplà per sota la lluna, que
remuntava
encara l'horitzó. La seva llum brillant els
il·luminà i dibuixà
siluetes negres contra l'argent bellugadís de les
aigües.
S. JUAN ARBÓ: Terres de l'Ebre
La llum al tard
fuig de l'ullal
i sota el vidre
s'ennegreix
amb febre i fred,
feta reflex,
la mà palpant
la sang i els pèls.
Burxa l'ullal
dintre la carn
i esquerda l'os.
Vés-te'n, serpota,
llavis de fang
i ganivets.
Antoni Nomen
2 comentarios:
Repeteixo que t'estic molt agraït, amic Josep Lleixà.
Ara no hi ha pas cinc boques per on escup l'Ebre al mar, però a l'època de Verdaguer potser era així. Algú m'ho pot aclarir?
Publicar un comentario