Dins de les activitats que és varen celebrar en el marc de la 2na. Trobada poètica Escales que pugen al Cel, es va convocar un premi de poesia " El primer premi de poesia Escales que pugen al Cel" patrocinat per l'ajuntament de Mas de Barberans (Montsià)
Obertes les pliques , es va desvetllar qui era el moixonet.
Va ser el escriptor i poeta Emili Gil que va quedar finalista del Concurs.
En propers dies publicaré els poemes del l'altre finalista i del guanyador d'aquesta edició.
Des de l'organització , volem felicitar als guanyadors i a la resta de participants.
L'any proper, continuarem pujant i posant esglaons a aquestes Escales, que cada anys oferiran nous al·licients als poetes i visitants.
CONVIT
Pseudònim: Moixonet
És del son profund de la terra,
dels calfreds de les soques,
de la solitud de les pedres,
que prové l’amor viu que exhala
aquest terme on la natura
ressona pura!
De la Fatarella a la Ràpita,
i de la Galera al Perelló,
la suor de milers i milers
d’homes i dones ha configurat
la identitat de la terra aspra;
n’han fet poesia!
Una cançó d’amor
que ha patit guerres i sequeres,
esperances i esglais,
que agafa l’aixada i conrea els solcs
d’on naixen les bajoques i les pataques
que nodreixen l’ànima!
T’invoco, oh País d’Oliveres!
Sé que sense ulls ni orelles
em veus i em
sents,
que les teves arrels són benignes
i les teves branques
bateguen al cervell!
A la Sénia hi ha carrers que no menen
enlloc,
sinó a l’abisme, interior i exterior;
al Ballestar hi ha la màgia;
a Morella, un tros dels Pirineus;
al Mas de Barberans hi ha escales
que pugen al cel.
Emili Gil
No hay comentarios:
Publicar un comentario