Dos dels meus grans amors

L’amor impossible 

 T’apropaves amb passos suaus com cada nit

 fent dringar els picarols que penjaven del teu coll, 

com cada nit, poc a poc venies a compartir el llit fins

 al dia següent quan sortia el Sol. 

T’arraulies entre els meus braços i el coixí

 fins que la teva veu enrogallada em feia dormir. 

De tant en tant et movies d’una forma delicada, suau,

 jo obria les parpelles, et mirava i somreia com un babau. 

Apunta el dia estàs a punt de marxar,

 t’estimo t’estimo, torna demà. 

I t’acomiades amb un suau miol. 

Un altre cop em deixes sol.

 Em mires trista dient-me: miau, miau

 aixeques la pota i em fas adéu-siau.

 No has tornat més, ja no t’espero.

 Més que una amiga 

 Coll llarg, esvelt, vanitós,

  cintura prima d’adolescent,

 formes rodones, sugerents,

 de color de mel el cos. 

 Sols jo et puc acariciar, 

sols jo puc fer-te vibrar

 i els dos en un convertits

 ens fem esclaus dels sentits.

 Quan jo sospiro sospires

 contenta o assossegada

 trista o trasbalsada.

 Quan et tinc entre els meus braços

 en acariciar-te em respons,

 la teva veu és música, són sons.

 Ai, la meva guitarra. 

Fifo - Josep Lleixà