Homenatge a Sebastià Juan Arbó
(Sant Carles de la Ràpita , 1902 - Barcelona, 1984)
Sebastià Juan Arbó és l'escriptor català més reconegut de la comarca del Montsià.
Neix el 28 d'octubre de 1902 a Sant Carles de la Ràpita, traslladant-se als vuit anys a viure a Amposta amb els seus pares pagesos.
Fragments de la novel·la: Terres de l'Ebre (1932)
Hi havia les muntanyes clares i els camps verds i el riu; hi havia l'horitzó obert i serè de la matinada; la línia de minsos turonets, el poble, el pont, el campanar; la banda local que passava tocant pels carrers, amb els músics uniformats; els infants que jugaven per les places; les anades i vingudes de la gent, les rialles, l'alta cridadissa.. Els ànecs salvatges volaven arran de les llacunes, quietes com miralls, i cercaven refugi en l'espessor de les jonqueres.
Els pit-roigs, que es gronxaven voluptosament dalt de les canyes vincladisses, callaren esporuguits i volaren cap a l'espessor; les granotes, que s'estaven sobre la humida molsa, es llançaren a salts cap als bassals.
Les petites llacunes insalubres, els bassals, s'estenien als seus peus fins al mar, en una extensió inabastable, amagada gairebé totalment sota el verd clar dels senillars, amb petites illes, obertes ací i allà, de terres salobres on creixien en espesses mates els sosars.
Preparaven les terres d'arròs; arrencaven als prats les primers hortes, segaven la boga que creixia lliurement pels pantanars, i posats pels bruts desaigües, treballaven de sol a sol en llur neteja amb l'aigua fins a la trinxa.
L'Ebre s'esmunyia calladament arran de les roques i copiava en l'espill de les seves aigües tranquil.les el poblet silenciós i mort sobre les roques, tan silenciós i mort com aquell que es reflectia al riu.
Allà baix, prop de l'Encanyissada, ell posseïa unes terres ermes, les quals ja començaven a estar en condicions d'entrar en conreu. Requerien bon esforç i molt de treball, era cert, però ell era fort i treballador i dels pocs que ho podien empendre. En pocs dies quedà llesta la primera i principal feina, i la barraca, amb la seva coberta de doble vessant, revestida de fang tendre, s'aixecà airosa entre la verdor dels senillars.
Al fons es dreçaven les altes serralades de Caro, que, amb el Montsià a un costat i a l'altre les serres de cardó i els cims llunyans del Montsant, encloïen la plana de l'Ebre en un cercle immens i desigual, obert com un ample mirador cap a Llevant.
Allà dalt, a Amposta, encara es conservava el record d'una nit d'hivern que les feres, aquissades per la fam, arribaren a les mateixes portes del poble.
Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara fins a la mar; a la part oposada, la verdor dels conreus havia envaït ja tota la ribera.
Una ampla extensió inabastable, una immensa planúria inundada de llum, sembrada aquí i allà de casetes emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on passava la carretera.
Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs altes xemeneies.
Tota la vall era avui un murmuri d'aigües corrents: inundaven els quadres, es difonien per les hortes fent prosperar els sembrats i aixecaven pertot arreu reverberacions de sol entre els xops.
Era dissabte, i allí, en aquell indret, Amposta devia bullir amb els preparatius.
Les festes duraven tota una setmana; avui, la vespra, es corria el bou capllaçat, i tots els camperols desemparaven ja els treballs per prendre part en la diversió. Feia por que no aboquessin el poble dintre el riu de tant posar-se en aquella banda, sobretot al moment en què cessava la música i s'anunciava el començ de les proves.
El camp dormia encara enfonsat en una incerta penombra, dintre la qual surava tot en imatges imprecises.
Dels arrossars es desprenia un hàlit tebi i feixuc amb una forta olor de fang, de plantes podrides, de terra amarada de rosada nocturna.
Sobre el riu, a la dreta, surava una tènue boirina blanca, com adormida sobre el corrent. Els canyars s'aixecaven en masses compactes a la vora de les sèquies; els arbres reposaven en una plena quietud. Ni un alè de brisa no agitava les branques i tot estava submergit en una calma profunda.
Un pit-roig invisible començava el seu cant damunt de les llacunes, en la calma infinita, dos ànecs salvatges volaven peresosament. Passaren el pont enlairat amb fortes rampes a banda i banda, la primera de les quals feia capçar amb violència l'ase. En la pau del matí l'ampla faixa d'aigües condormides fluïa quasi imperceptiblement.
L'Ebre, tranquil, assossegat, fatigat de paisatges i de llum, després de travessar tantes terres i alegrar tantes poblacions, s'acostava a la mar.
Bandades de gavines s'abatien en cercle sobre la quietud de les aigües; les fregaven a penes amb el bec i les ales i s'aixecaven rabents en una confusa xiscladissa i un ràpid tremolor d'ales, que brillaven al sol.
En aquell moment, per la mateixa banda oposada, pujava un llagut a la sirga, i en la calma les veus dels tripulants arribaven clares fins allí relliscant sobre les aigües.
La tensió de la corda inclinava el pla al capdamunt del qual anava fixada, i l'animal corria invisible darrera d'aquell abaltiment de fulles que s'escorria al llarg del canyar amb una dolcíssima remor de vent.
Des dels sembrats, a banda i banda de la carretera, les aloses matineres aixecaven el vol devers la llum. Als àlbers frondosos de la vora del riu un rossinyol desgranava el seu cant solitari dominant la confusa xerradissa dels pardals.
Més amunt encara de les teulades, l'alegre toc de les campanes percudí en aquell instant l'aire assossegat i s'estengué per la pau de les riberes com una veu de joia que pregonés pertot arreu el començ de les festes.
Sobre la línia irregular dels edificis, les fàbriques d'arròs aixecaven llurs xemeneies adormides, sobrepassant l'alçada de les serres; i, un xic cap a la dreta, el campanar perfilava la seva airosa cúpula, amb la fletxa al capdamunt fixada en la direcció de l'últim vent. Travessaren la plaça a la vora del riu, ombrejada de plàtans coputs, amb l'àlber centenari a un costa i la sòlida barana de pedra, on s'asseien els vells a l'ombra i on parlaven dels temps passats.
