Una sensació d'angoixa, d'esgarrifança

Una sensació d'angoixa, d'esgarrifança

Una sensació d'angoixa, d'esgarrifança

turmenta la meva ment finita al voler entendre,

on comença i on acaba el Tot.

La veritat, la Vida.

Per la nit l'espectacle del refulgir de les estrelles és meravellós,

si l'imagino  com part d'un escenari  on es representa una obra inconclusa

on al fons del fòrum hi ha un taló negre.

Ho gaudeixo tot saben que mai esbrinaré el desenllaç de l'obra,

ni el nom de l'autor.

Quan la meva ment vol traspassar el teló

i aprofundir. Imaginar viatjar cap l'infinit

entro en confusió, angoixa.

Se que la meva resposta tot i estar escrita,

jo furga, cuc cobert de fang i terra

que em rebolco satisfet de la meva ignorància

mai mai la podré entendre.

Soc finit.

La meva ment es finita

i quan vol viatjar a mons i realitats

que no tenen de fons el taló negre de l'escenari,

al no haver-hi paraules, tot i l'argument repetit una i altra vegada

desitjo la llum del dia on el sol al enlluernar-me

fa que la meva vista i la meva ment no volin a nous paratges

i siguin hostatges de la meva realitat finita.

Que soc i qui sóc? ,

quan em pugui contestar

potser comenci a poder contar els estels del cel

i quants camins ignots hi han,

per poder-los transitar.

Fifo – Josep Lleixá