Translate

domingo, 3 de mayo de 2020

Idil·li etern – Julio Florez





Idil·li etern – Julio Florez

Rugeix el mar, i s'encrespa i s'engeganteix;
la lluna, ocell de llum, prepara el vol
i en el moment en què la faç aixeca,
fa un petó al mar, i es remunta al cel.
I aquell monstre indomable, que respira
tempestats, i puja i baixa i creix,
en sentir aquell bes, sospira...
i en la seva presó de roques... s'estremeix

Fa segles de segles que, des de lluny
tremolen d'amor en nits estivals;
ella li dóna els seus límpids reflexos,
ell li ofereix les seves perles i corals.
Amb orgull s'expressen els seus amors
aquests vells amants angoixats;

Ella li diu «t'estimo!» en els seus fulgors,
i ell respon «t'adoro!» en els seus rugits.
Ella vetlla el seu son amb la seva llum pura,
i el mar l'amanyaga amb el seu etern crit
i li compta el seu afany i la seva amargor
amb una veu que trona en l'infinit.

Ella, pàl·lida i trista, ho sent i puja
per l'espai en què la seva llum es desploma,
i, vetllant la faç després del núvol,
li oculta el duel que al seu front apunta.

Comprèn que el seu amor és impossible,
que el mar la còpia en la seva convulsa sinuositat,
i es contempla en el cristall movible
del monstre blau en què retruny-eix el tro en la seva immensitat.
I, en descendir després de la serra freda,
li crida el mar: «m'abraso en el teu fulgor !»

No descendeixis tan aviat, estrella meva!
Estrella del meu amor, detingues el pas!
Un instant mitiga la meva amargor,
ja que en el teu foc sideral em banyes
No t'allunyis!... no veus la teva imatge pura,
brillar en el blau de les meves entranyes?"

I ella exclama, en el seu boig desvari:
«Per onsevulla la mort em circumda,
Detenir-me no puc monstre meu!
Compadeix a la teva pobre moribunda!
El meu últim petó de passió t'envio;
el meu darrer llampec al teu semblant junt!»
i en les profundes tenebres del buit,
feta cadàver, es desploma al punt.

Llavors, el mar, d'un pol a l'altre pol,
en crespar les seves ones planyívoles,
immens, trist, desvalgut i sol,
cobreix amb els seus sanglots les riberes.

I en contemplar els lluminosos rastres
de l'alba lluna en el fosc vel,
tremolen, d'enveja i de dolor, els astres
en la profunda solitud del cel.

Tot calla... el mar dorm, i no importuna
amb els seus crits salvatges de retret;
i somia que es besa amb la lluna
en el tàlem negre de la nit.

Traducció Fifo - Josep Lleixà 



No hay comentarios: