Idil·li
etern – Julio Florez
Rugeix
el mar, i s'encrespa i s'engeganteix;
la
lluna, ocell de llum, prepara el vol
i
en el moment en què la faç aixeca,
fa
un petó al mar, i es remunta al cel.
I
aquell monstre indomable, que respira
tempestats,
i puja i baixa i creix,
en
sentir aquell bes, sospira...
i
en la seva presó de roques... s'estremeix
Fa
segles de segles que, des de lluny
tremolen
d'amor en nits estivals;
ella
li dóna els seus límpids reflexos,
ell
li ofereix les seves perles i corals.
Amb
orgull s'expressen els seus amors
aquests
vells amants angoixats;
Ella
li diu «t'estimo!» en els seus fulgors,
i
ell respon «t'adoro!» en els seus rugits.
Ella
vetlla el seu son amb la seva llum pura,
i
el mar l'amanyaga amb el seu etern crit
i
li compta el seu afany i la seva amargor
amb
una veu que trona en l'infinit.
Ella,
pàl·lida i trista, ho sent i puja
per
l'espai en què la seva llum es desploma,
i,
vetllant la faç després del núvol,
li
oculta el duel que al seu front apunta.
Comprèn
que el seu amor és impossible,
que
el mar la còpia en la seva convulsa sinuositat,
i
es contempla en el cristall movible
del
monstre blau en què retruny-eix el tro en la seva immensitat.
I,
en descendir després de la serra freda,
li
crida el mar: «m'abraso en el teu fulgor !»
No
descendeixis tan aviat, estrella meva!
Estrella
del meu amor, detingues el pas!
Un
instant mitiga la meva amargor,
ja
que en el teu foc sideral em banyes
No
t'allunyis!... no veus la teva imatge pura,
brillar
en el blau de les meves entranyes?"
I
ella exclama, en el seu boig desvari:
«Per
onsevulla la mort em circumda,
Detenir-me
no puc monstre meu!
Compadeix
a la teva pobre moribunda!
El
meu últim petó de passió t'envio;
el
meu darrer llampec al teu semblant junt!»
i
en les profundes tenebres del buit,
feta
cadàver, es desploma al punt.
Llavors,
el mar, d'un pol a l'altre pol,
en
crespar les seves ones planyívoles,
immens,
trist, desvalgut i sol,
cobreix
amb els seus sanglots les riberes.
I
en contemplar els lluminosos rastres
de
l'alba lluna en el fosc vel,
tremolen,
d'enveja i de dolor, els astres
en
la profunda solitud del cel.
Tot
calla... el mar dorm, i no importuna
amb
els seus crits salvatges de retret;
i
somia que es besa amb la lluna
en
el tàlem negre de la nit.
Traducció Fifo - Josep Lleixà
No hay comentarios:
Publicar un comentario