Dia emboirat i el vent no bufa

Dia emboirat i el vent no bufa

Es darrers temps estic encuriosit al observar petjades deixades per caminants anònims que no son sempre d'éssers humans.

A la platja ,vora l'aigua, petjades a la sorra que les onades esborra. Pots intuir el lloc d'anada, però no el de tornada. Les pots resseguir, però acaben desapareixent engolides per l'aigua i la sorra que no les volen compartir ni mesclar amb les d'altres caminants.

Son com records difusos, que com nosaltres, no volen, no volem confiar a ningú.

Records de tendresa, de melangia, de somnis impossibles que al compartir-los, deixarien de ser nostres. Com les petjades que la sorra guarda ,per mostrar algun dia al caminant desorientat.

I son, mils i mils de petjades que s'han creuat en el temps, que han compartit il·lusions i potser algun dia es trobaran.

Si algun dia busqueu i no trobeu, Us teniu que despendre del calçat que no ens deixa sentir la vibració de la terra de la Natura, de les coses que no percebi'm per no viure el Present. Descalços propers a la Vida segur que posareu els peus a les petjades que encara que no visibles, estan per acompanyar-vos en el viatge a un lloc segur. El camí que havíeu començat.

Estem en ple hivern, i un escrit d'un amic m'ha suggerit la fantàstica estampa d'una planura nevada, i un gat negre passejant sense destí fixe, enlluentat per la blancor de la neu immaculada, tant immaculada que ni el vent s'atrevix a despentinar-la , es una visió que cal guardar a dins del cor, perquè es poesia.

Segur que la sorra de la platja, també guarda algun sospir i més d'una llàgrima, per tant l'origen de molts poemes.

Fifo- Josep Lleixà

(Dia emboirat i el vent no bufa)