Amb l'ànima nua (Krystel Hernández - il-lustració Tere Navarro)

Amb l'ànima nua

És tan estrany sorgir al carrer amb l'ànima nua en un món que ha oblidat com despullar la seva.

Estrany com a pastura silvestre del prat mostrant el seu desalineada figura davant d'un perfecte gespa de camp de golf.

Tan nou com la primera llàgrima involuntària que s'escapa enfront de qui no la mereix.

Tan desafiant com a cos nu exhibint les seves cicatrius, excessos i mancances enfront de robes ostentoses, distingides, inassequibles.

Vulnerable i sense cap protecció, exposant les meves parts més íntimes a qualsevol que es creui davant meu.

Nua i vulnerable sento la meva ànima.

Exposada la veritat sobre mi.

Exposada davant mirades que no sé si vull que mirin.

I em miren.

Incomoditat compartida per desigualtat de circumstàncies. Potser no estic a punt, ni el meu cos, ni el món, ni altres ànimes.

El meu cor batega, com tambor a ritual de mort.

Li importa. Sent. Sento por.

Desprotegida i temorosa de trobar-me sense defenses.

I les necessito per enfrontar-me amb aquest món de guerra.

Segueixo bategant.

Sóc corda de violí vibrant amb força.

La meva ànima es rebel·la, vull estar nua.

Això vull: Vull la meva humanitat retornada.

Vull el permís de sentir sense por, sense haver de protegir-me. Vull baixar les meves defenses.

Vull ser herba que creix entre la sendera.

Despreocupades empremtes amb fang de la meva gossa emocionada tacant la meva roba clara.

Espontània riure que s'escapa.

Vull que em miris.

Nua, imperfecta, desprotegida i oberta.

Vulnerable, sensible i humana.

Aquesta és la meva veritat: Sóc humana.

I no em serveix recobrar la meva humanitat davant d'un món que ha oblidat com despullar l'ànima.

Llops que van extraviar seus udols anhelant altres idiomes. Abrics de passarel·la davant la calor de la platja.

Capvespres obligats al tou i negre.

Rugits de lleó lligats a la gola.

Nimbes de pluja disfressats de somriures falses.

Potser, sóc jo.

Sóc massa sensible per al món en què estic vivint. Potser necessito ser forta per aplacar la meva revolució.

Cobrir-amb capes de nou per poder caminar amb seguretat pel carrer.

Posar-me de nou els meus disfresses per no provocar incomoditats.

Sembla que no importa, sembla que ningú s'adona de les màscares. Ja han oblidat fins a les pròpies.

Vaig a cuidar-me l'ànima.

Vaig a vestir-me amb un vel translúcid a l'espera d'una profunda mirada.

Que miri volent mirar, que miri volent estimar l'imperfet nu de la llibertat.

Anhel-lo trobar humans, amb l'ànima nua, vulnerable i veritable. Vulnerable, sensible i humana.

Mirades que es retroben sense paraules.

Llàgrimes que troben juntes el seu camí de nou.

Somriures còmplices que entrellacen secrets i veritats.

Permís sincrònic de so i silenci.

Ànimes que caminen nues pel carrer sense risc.

Vulnerables i veritables.

Imperfectes, sensibles i humanes de nou

Krystel Hernandez