Era ja cap a migdia quan tapat el sol, les tenebres s'estengueren sobre tota la terra fins les tres de la tarda i el vel del temple s'esgarrà pel mig. Jesús fent un gran clam digué “Pare a les vostres mans encomano el meu esperit” i havent dit això va expirar.
El
vel del temple s'esgarrà, però la vena del cor i dels ulls
dels homes, passats el segles segueix sense deixar passar un punt de
claror i adonar-se que Crist va morir per donar-nos Vida.
Què ha
de succeí perquè l’home es torni Home? Quin
exemple necessitem per aprendre la lliçó?
Dia
rere dia la figura de Crist es fa present,
compartint humiliacions, injustícies, fam,
morts d'aquesta part de la humanitat que ho pateix i que
no acabem de reconèixer com a germans.
Quants
Calvaris, quantes creus s'hauran d'aixecar? Quants innocents han
de patir i morir perquè la vena del cor i dels ulls de
la humanitat s'esguinzi per
poder gaudir de la llum de la Veritat?.
“Jo
sóc el camí. La veritat i la Vida”- va dir.
El
camí que està fent la humanitat no és pas el que va transitar
Jesús i el que ens convida a fer. La veritat, cada dia, l’adulteren
a conveniència, la vida la maten tant en el sentit espiritual com
material.
Com
diu la cançó del Serrat “Pare digueu-me què li han fet al
riu que ja no canta”.
A
jesús no li fem companyia a prop de la seva creu ni el vetllem. Ni
tan sols això, ans li demanem proves de que és fill de Deu. Com va
fer Tomàs.
D'entre
la multitud va sortir una veu: Dóna'ns una prova que ets Fill
de Déu i jo et seguiré
Tu
em seguiries sempre si el teu cor et portés a mi però el teu cor
està empresonat en un pit tancat, per això em
demanes una prova que donarà satisfacció als teus sentits, però
que el teu cap rebutjarà, i, estant tu dividit entre el cap i els
teus sentits, no tindràs més remei que venir a mi pel
teu cor. Qui pugui entendre que entengui
Jo
no entenc, va dir l'home .
Com
et dius?
Tomàs
Vine
aquí Tomás. Vine amb mi fins la vora de l'aigua, vine a
veure com faig uns ocells amb aquest fang que agafo a mans plenes,
mira és molt fàcil, mollejo el cos i les ales, dono
forma al cap i al pic, enganxo aquestes pedretes que són els
ulls, ajusto les llargues plomes de la cua, també les potes i els
dits i, havent-ho fet, en faig onze més, aquí els tens, un, dos,
tres, quatre , cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze ocellets
de fang, imagina fins puguis, si vols donar-lis noms. Aquest
és Simó, aquest és Tiago, aquest és Andrés, aquest és Joan, i
aquest si no t'importa, es dirà Tomàs. Quant
als altres esperarem que apareguin els noms, que els noms moltes
vegades es retarden en el camí, arriben més tard, i mira ara el que
faig, llanço aquesta xarxa per sobre perquè els ocells no puguin
fugir.
Vols
dir amb això que si aquesta xarxa fos aixecada els ocells fugirien?,
va preguntar incrèdul Tomàs,
I
aquesta és la prova amb la que volies convèncer-me?
Sí i
no
Com...
sí i no?
La
millor prova i, aquesta no depèn de mi, seria que no aixequessis tu
la xarxa i creguessis, que els ocells fugirien al aixecar-la. Són
de fang no poden fugir.També Adam, el nostre primer pare, era de
fang i tu descendeixes d'ell. A Adam li va donar vida Déu, no
dubtis, Tomás, i aixeca la xarxa, jo sóc el fill de Déu. Així
ho vas voler i així ho tindràs, aquests ocells no volaran.
Amb
un moviment ràpid Tomás va aixecar la xarxa, i els ocells lliures
van alçar el vol, van donar entre refilets dues voltes sobre la
multitud meravellada i van desaparèixer en l'espai.
Va
dir Jesús : Mira Tomàs, el teu ocell s'ha anat-
I Tomàs
va respondre- No Senyor , està aquí agenollat als
teus peus, sóc jo.
Josep
Lleixà Setmana Santa 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario