Translate

martes, 4 de agosto de 2015

La nit dels lletjos (Poemes d'Hivern?

                                      





                                                   La nit dels lletjos

Ella i jo som lletjos, poc agraciats.
Ella té mitja cara bonica i un pòmul xafat,
Jo tinc  una escabrosa marca sobre la boca
que m’impedeix riure amb llibertat.

Tant els ulls d’ella com els meus,
no reflecteixen cap resignació. Odi, odi.
Això és el que ens ha unit, l’odi a tot el bonic,
L’odi cap el nostre propi  cos,  lleig i atemorit.

Ens vàrem veure per primera vegada
fent cua al cinema, per veure protegits per la foscor,
cossos perfectes, rostres bonics, fent-se l’amor.

Allí va ser,  on de reüll sense aixecar massa el cap,
ens vàrem examinar sense simpatia,
però amb fosca solidaritat, que era el que calia.
Allí és on varem copsar la necessitat
de reconèixer la nostra solitud i compartir-la.

A la sortida ens varem trobar.
Jo la vaig invitar a un cafè, a una xerrada,
ella sorpresa al principi, va acceptar.

Tu voldries ser estimada, encara que fos a la fosca,
voldries ser acariciada, tot i que fos per una má tosca,
jo desitjo tenir a prop un cos, per poder abraçar
i sense llum,  tocant-lo, veure’l i poder somniar.

Això es possible,  des que els dos ho trobem.
Com ?  sense veure’ns, estimant-nos  simplement .
Endinsant-nos junts a  la nit, a la foscor
Sí, sí , a la nit, a la foscor  total. M’he entens?
on tu no em vegis i jo a tu tampoc, sense por.


Els teu cos es bonic ho saps?
Anem, va dir.

Vaig tancar la cortina i apagar el llum,
al meu costat ella respirava lentament,
vaig estirar una mà, fins trobar el seu pit turgent.
Acariciant el seu cos  amb els dits
passejant la mà  des del ventre als pits
Vaig veure’l i conèixer en la foscor de la nit.

Les seves mans també es van arriscar,
a resseguir el meu cos amb una mica de por.
de sobte com un llampec vaig decidir,
que havíem de sortir d’aquella mentida,
que això no era el que volíem ni ella ni jo.

Em vaig encoratjar, sí, em vaig encoratjar
la meva mà va pujar lentament al seu rostre
cercant el solc del horror, fins que el va trobar
I va començar una lenta i convincent carícia
regada amb les llàgrimes que ella va vessar.

Els seus dits van acariciar els meus llavis.
De sobte fent un crit els hi vaig mossegar
Es va sorprendre, va ser un instant, vàrem riure.
com dos nens feliços, entremaliats.

Vàrem plorar i riure fins la matinada
Ara sentint-nos feliços, ara desgraciats.
Després em vaig aixecar i vaig obrir el llum.

Fifo -Josep Lleixà

(Poemes d'Hivern)











1 comentario:

Unknown dijo...

Tu poesía es muy clara y bella, ella habla por tí. Un beso, Pris.