No hi ha que ser un politòleg per adonar-se que per canalitzar el sentiment cada cop més gran del catalans envers la Independència del País, passa per la aparició en l’escena política d’un líder creïble carismàtic, honest en tots els sentits, provinent d’aquest SOCIETAT CIVIL que tants i tants noms pot aportar. Un home de prestigi en el seu camp, que no tingui necessitat de l’adulació perquè ja es prou important. Un home que tingui el compromís de portar el País a l’Independència i després torni a les seves activitats siguin les que siguin. Per tant un home NO de partit..
En el partits PSC, CIU, ERC poder hi són aquests líders , però sols són creïbles pels votants i militants dels seu partit i no de tots. Els últimament apareguts de RCAT i el que vol liderar una opció política aprofitant el seu “tiron” mediatic com ex president d’un club de futbol - molt estimat - crec que no reuneixen les condicions d’acceptació per part del indepentistes catalans.
Un bon amic em deia: Aquest líder, sortirà quan es generi el conflicte polític i els independentistes tinguem necessitat d’un lideratge. I jo li pregunto, i qui serà el que generi i canalitzi aquest conflicte? Els politics actuals que fan política de partit?.
No fa falta posar cap exemple, de tots son conegudes les desavinences. En el si dels tres partits esmentats està la corrent independentista., però a la vegada comparteixen : espai uns, en els que es diuen federalistes, els altres en autonomistes – peix al cova – i els altres que, ara si, es diuen independentistes però sols ho diuen.
Referent això últim un amic preguntava: Perquè el PSC no fa valer la seva força al Congres de l’Estat espanyol.?
Un altre deia, bé, perquè CIU no fa el mateix i deixa de donar suport al Govern Socialista – como razón de estado - ?
I el tercer afegia, i perquè ERC no trenca amb el Psc per forçar noves politiques favorables a l ‘Independencia? I aquí no hi ha l’excusa de que ara no toca, això ja ho havia d’haver fet fa anys. – deia l’amic -.
Jo crec que tots tenen part de raó Ara fitxarem a Cesc i tornarem a somniar amb el Barça. Ens fotrem amb el Florentino, ens emprenyarem si ens “piten” un penal i després de les eleccions al Parlament quan tots els partits ja estiguin ocupant els seus seients – tots ben agafats - tornaran a marejar la perdiu de l’Independència. I tornem-hi.
1 comentario:
Relacionat amb tot això, no em puc estar de reproduir el començament de l’article de Gregorio Morán aparegut a La Vanguardia de dissabte:
No es verdad que los pueblos tengan los dirigentes que se merecen. Hay que ser muy hijo de la gran puta para pensar que Catalunya tiene los políticos que se merece. Sería demasiado fuerte. Yo creo que este país nuestro se merece otra cosa y que no saldrá de la corrupta mediocridad en la que le metió el pujolismo, y que consumó el tripartito de trileros, mientras no se subleve contra la casta, y la barra o la arrincone, y convierta la actividad política en un juego legal y no en una timba de profesionales del fraude.
No ens estranyem si la propera manifestació massiva es convoca per deixar constància explícita del rebuig ciutadà contra la nostra desacreditada classe política. Després d’un balanç tan decebedor com el que hem vist aquests dies no puc entendre que no els hi caigui la cara de vergonya i dimiteixin tots plegats deixant pas a noves persones amb noves idees, tota vegada que ells
ja ens han demostrat amb escreix que no donen més de sí.
A veure demà, aquesta roda de premsa conjunta de López Tena i l'Uriel Bertran. Si d'això en surt una opció política, ja tenim a qui votar amb total convenciment!
Una abraçada. S
Publicar un comentario