Una de les sensacions que més m’han atordit de la realitat social i política catalana d’ençà del meu aterrament a Catalunya l’any 1975 és la constatació de la nostra capacitat per atendre a les minúcies laterals i obviar olímpicament les prioritats absolutes. Trenquem amb els qui estem un 90% d’acord per culpa del 10% discrepant. No pot ser. És el que no va fer Sajudis a Lituània l’any 1989. I per això els lituans són lliures avui i poden fer les polítiques i tenir les relacions internacionals que més els plaguin. Nosaltres no. Nosaltres ens entossudim a enfrontar-nos en patètiques baralles, com sap tothom. Com a únic factor positiu de tot aquesta síndrome cal adduir el fet que quan hi ha passió, hi ha tensió, i quan hi ha tensió hi ha ofuscació i hom tendeix a perdre’s en allò no substancial mentre perd de vista allò bàsic. Al PSC no hi ha passió i per això no es barallen mai. Per altra banda, no hem d’oblidar el tema de les infiltracions d’elements aliens que només busquen de fer-nos mal.
Doncs bé, aixo ha d’acabar. Com a única prioritat -dins el sentit comú i la claretat de l’objectiu- hem de situar la nostra força. Aquelles persones sempre disposades a estripar per una fotesa han de prendre consciència que no hi ha cap “fotesa” tan important com la nostra unitat com a independentistes un cop assumit el fet que som l’única força independentista en condicions per al 2010 després de l’enfonsament ideològic i polític d’ERC.
Pujol diu que els catalans “no ens estimem prou”. I mira que té raó en això. Hem d’estimar els qui comparteixen idees i estratègies amb nosaltres i també hem d’estimar i respectar els qui diuen una cosa una mica diferent. Hem d’estar disposats a compartir la nau amb els qui pensen un xic diferent. Però sobretot, hem de remar tots en la mateixa direcció.
Ho dic tant per a l’àmbit de les consultes populars com les interioritats de Reagrupament ara que tenim una Junta que està posant fil a l’agulla. Un llarg vot de confiança. El tema del programa? Que el bombin! N’hem de tenir, però que no sigui raó d’enfrontaments per res del món. Tothom sap que el nostre programa és a) Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i b) Regeneració Democràtica (RD). Vacunem-nos, doncs, contra la discrepància estripadora que tant de mal ha fet al catalanisme i que tan bé li va a Espanya.
Doncs bé, aixo ha d’acabar. Com a única prioritat -dins el sentit comú i la claretat de l’objectiu- hem de situar la nostra força. Aquelles persones sempre disposades a estripar per una fotesa han de prendre consciència que no hi ha cap “fotesa” tan important com la nostra unitat com a independentistes un cop assumit el fet que som l’única força independentista en condicions per al 2010 després de l’enfonsament ideològic i polític d’ERC.
Pujol diu que els catalans “no ens estimem prou”. I mira que té raó en això. Hem d’estimar els qui comparteixen idees i estratègies amb nosaltres i també hem d’estimar i respectar els qui diuen una cosa una mica diferent. Hem d’estar disposats a compartir la nau amb els qui pensen un xic diferent. Però sobretot, hem de remar tots en la mateixa direcció.
Ho dic tant per a l’àmbit de les consultes populars com les interioritats de Reagrupament ara que tenim una Junta que està posant fil a l’agulla. Un llarg vot de confiança. El tema del programa? Que el bombin! N’hem de tenir, però que no sigui raó d’enfrontaments per res del món. Tothom sap que el nostre programa és a) Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i b) Regeneració Democràtica (RD). Vacunem-nos, doncs, contra la discrepància estripadora que tant de mal ha fet al catalanisme i que tan bé li va a Espanya.
4 comentarios:
Tant de bó els líders polítics diguessin quiquiriquí, molts cops, enlloc de dir el que diuen."tots els animals són iguals però alguns animals són menys iguals que altres"
Quan feia la tesis Josep, treballàvem amb galls.
Per què un animal tan poc habitual en els laboratoris?. Entre altres motius, pels seus testicles. Són gegants. Estudiàvem l'espermatogènesi, i amb les penjarolles (potser no és la paraula més correcta, ja que a aquestes bèsties no els penja res) d'un gall de la raça Hubbard White Mountain, que tenen gairebé mida d'àliga, hi havia prou material per fer d'experiments.
Teníem un petit corra al la Facultat. Hi vivien tres o quatre galls, amb una estructura social perfectament establerta: un era el líder, i els altres obeïen. El líder tenia tots els drets. Una vegada vam haver de posar una femella a la comuna perquè els nois estaven una mica inquiets, i no cal dir que el líder era el qui primer passava per caixa.
Els altres s'havien de conformar amb les restes. Per nosaltres era molt important saber qui manava al corral. Una vegada vam agafar per a un experiment el gall en cap.
La colònia es va quedar de sobte sense president. El que va seguir va ser unes eleccions amb tots els ets i uts. Cadascú intentava convèncer a la resta (a cops de bec) que era el millor candidat. Per darrere miraven de pactar amb qui fos per poder estomacar conjuntament un tercer i així anar eliminant la competència.
Quan va acabar la campanya, la majoria de galls estaven ferits o mutilats i en un racó hi havia un cadàver. Un d'ells estava en més bones condicions que els altres, i es passejava amb el cap ben alt, tot estarrufat. Estava claríssim qui havia estat escollit com a nou líder.Avui llegint el teu post he recordat aquesta història.
M'ha fet pensar com s'assembla la política dels galls a la humana. De fet, ja ho dic sempre, som molt més animals del que ens pensem.
Una abraçada.
Una historia/anécdota molt interesant i expossada amb les linies suficients, ja ja ja.
Hi ha un teoria que es la de " La Triada" on es diu que de tres digem-ne socis politics, hi ha sempre la tendencia d'ajuntar-se els dos en menys força, per foragitar al fort, al que te raò. el que diu les coses pel seu nom. Nosaltres no som deixe mon tu ja m'entens. Una abraçada- Josep
Buenas tardes desde Euskadi, voy siguiendo muy de cerca la política catalana y actualmente con atención la evolución de Reagrupament. En principio parece coherente la propuesta, pero veo nombres y vuelvo a ver a muchos que durante años han vivido de la política, así que creo que al final eso de la regeneración és un mensaje al viento. Un poco, me da la sensación, que se está creando un PNV a la catalana.
La derecha siempre ha traicionado la libertad de nuestros paises, han utilizado las ansias de libertad de nuestros pueblos para instalarse en el poder.
Reagrupament suma a la derecha, Y a la derecha os va a llevar.
INDEPENDENTZIA ETA ASKATASUNA
Amigo/a Euskaldun, Soy de izquierdas, en el amplio sentido de la palabra pero soy catalàn y no puedo ejercer mi derechos como a tal. La izquierdas de mi Pais - suponiendo que lo sean - siempre han estado subordinadas a Madrid y han antepuesto los interese de los partidos centrales a los Nacionales o sea los de Catalunya.
Un referente que fue importante fue el PSUC y lo dinamitaron.
ERC me ha decepcionado mejor dicho me siento engañado. La independencia no se puede conquistar a trozos, y nosotros el argumento que pretendemos utilizar es el del Parlament.
Si algún dia conseguimos ser independientes o sea con un Estado propio, Reagrupament desaparecerà y entonces de una forma democràtica tendremos que escoger el modelo de Pais que nos convenga, evidentemente yo votaré un partido de izquierdas, que en esta nueva situaciòn no tendrà que tener obediencia a nadie màs que a su electorado.
El PP aquí no cuenta - cosa que en Euskadi si - y muchos votantes de Convergencia partido sin duda alguna de derechas, tiene parte del electorado que tembièn quiere la independencia y con ellos se ha de contar, hay que sumar.
Me alegro que sigas la política catalana, espero no tener que darte la razón dentro de un tiempo. Gora Euskadi visca Catalunya. Josep
Publicar un comentario