Una legenda, El Fifo

EL FIFO

A un bon amic meu, en uns determinats cercles, especialment d’amistat i laborals, el coneixen apart del seu nom i cognoms com el Fifo, fins i tot la seva filla, gendre i net així l’anomenen. Sobre l’origen d’aquest sobrenom i ha dues versions més o menys versemblants, i una tercera que és la meva, i que no convé ventejar massa (doncs no deixa al meu amic molt ben parat), versió que contaré a continuació.

Aquesta és així: En anglès First Input – First Output (FIFO) vol dir que el primer en entrar és el primer en sortir. Doncs sí, el meu amic en les reunions entre amics, quan ha de seure a taula, sobre tot si hi ha menjar, sempre és el primer i, com té desfici, com és un desficiós, que diria el meu amic de Xiva (jo a això li dono un altre nom que callo), comença l’aperitiu sense encomanar-se a ningú, i més d’un cop, la resta de comensals han quedat sense poder provar les patates fregides i les olives farcides (sobre les quals, per cert, té la mania de menjar-les de dos en dos).

Doncs bé, després de l’àpat, quan la conversa baixa de to, o quan el tema que és de debat no li agrada, com és un cul inquiet, ràpidament plega veles, i és el primer en marxar. Fifo fes-t’ho mirar això!

De les altres dues versions, la que explica el meu amic és la següent: Allà pels anys seixanta l’ara anomenat Fifo jugava a futbol en un equip de segona divisió català. En aquella època, i durant uns pocs anys s’enfrontaren una selecció de futbolistes europeus a una selecció mundial. Eren uns anys que semblava que el govern franquista feia petits gestos per fer-se agradable als ulls dels catalans, com per exemple el d’un alt càrrec del govern central (crec que era el Pio Cabanillas) que en un partit de futbol a can Barça, va seure a la llotja tocat amb una barretina, aquesta peça tan nostrada.

Els seleccionats que havien de representar a Espanya eren el Kubala, mític jugador, i el Navarro, de Vilanova i la Geltrú, jugant aleshores al Reial Madrid. Doncs segons la versió del meu amic, el “Secretario General del Deporte”, Don Antonio Elola Olaso, seguint amb la política abans esmentada, va encomanar a l’ex-jugador i durant un temps “seleccionador nacional” Domingo Balmanya, la recerca d’un jugador català, de primera o segona divisió, per completar l’aportació de jugadors a la selecció de la Fifa, amb l’única condició que el seus cognoms fossin un barreig de català i castellà, cosa que en el meu amic es donava. Va ser seleccionat i va jugar a un bon nivell sense desmerèixer el dels altres companys, els Fifos.

Aquí es quan comença la queixa del Fifo, doncs diu que el seu nom no va aparèixer suficientment a la premsa, perquè quaranta anys després sigui recordat, i tampoc no hi ha massa testimonis gràfics, ja que els famosos eren els altres dos jugadors. Això fa que li costi molt reivindicar la seva aventura futbolística i ser cregut.

L’altra versió (em sap greu divulgar-la Fifo, però he de ser imparcial) crec que ha estat difosa per gent envejosa dels èxits esportius del meu amic, que no han pogut pair mai. Mentides que repetides durant tots aquests anys han arribat a crear una certa confusió. Aquesta és la darrera versió, sobre la qual hi ha dos rumors:

Els seus detractors posen en dubte la vàlua esportiva del Fifo (no la personal) i

han fet córrer durant el temps una sèrie de rumors, un del quals diuen que va ser contat per un company de mili, que explicava que en la seva estada al Sàhara, havien format un equip de futbol per competir en un torneig entre soldats, i que el Fifo va intentar formar part del mateix i que la seva aportació va durar molt poc, ja que un oficial emprenyat pel seu joc tan desastrós (es veu que no corria la banda) el va arrestar a pelar patates durant uns quants dies i a no apropar-se mai més al camp de futbol. Rumors! un no es pot fiar ni d’un company d’armes, on hem arribat!

L’altre rumor (aquest mai desmentit pel Fifo) tenia també un altre protagonista, company de feina, al que anomenarem el Saltarín per preservar el seu anonimat (amb tot l’afecte li envio un record d’estimació). Els dos van coincidir a jugar un partit d’empresa a un camp situat a San Adrià. Jugaven en equips contraris. En la fase d’escalfament, un parell de jubilats que estaven presents, ja es van fixar en el exercicis que feia el Fifo (es veu que un pel exagerats) i van comentar en veu alta: ‘Com es nota la classe d’aquest “veterano”!’ i van estar tot el partit pendents de les seves evolucions. En una jugada en que van intervenir el dos protagonistes, quan la pilota venia rasa de camp contrari, el Saltarin va posar el peu per intentar controlar-la, no la va ni tocar, el Fifo esperava la pilota, els dos jubilats expectants, pendents del seu ídol, el Fifo que posa el peu, la pilota que no para i els dos jubilats criden a una Aquestos veterans van de puta a puta, mira que en son de murris. Rumors que fan molt de mal.

Ara el meu amic està angoixat, l’altre dia em va demanar consell. Diu que el seu nét que el coneix com el iaio Fifo, ja està en l’edat del ‘per què?’, tot ho pregunta, tot ho vol saber, i ell tem la fatídica pregunta: ‘Iaio, per què et diuen Fifo?’. Quina de les dues versions li ha d’explicar? Jo no sé que contestar-li. Vosaltres que li aconsellaríeu?

Lao Tsé