Marejada - Del Silencio de la Luna

Pensamientos de la autora Núria de Espinosa

 “Seria admirable, si la luna lograra abrazarnos con la serenidad que refleja sobre el mar, si el espacio lograra plasmar los instante felices con luces de neón y seria demasiado hermoso si los recuerdos no tuvieran vacios que llenar”. 

 Marejada 

Tu. 

Oleaje, que golpeas sobre mi pecho

 y viertes corrientes

de azahares sobre mi lecho 

como una tempestad entre poniente y puerto. 

Clamas en las noches a mi espírítu violento 

para que fluya entre pasiones 

y apague tu fuego.

 Si fui espuma 

que sucumbiera entres tuts brazos

hoy soy como el agua

que se escapa entre tus manos. 

Nuria de Espinosa

De Poemes d'hivern

No al olvido

 Ignora del pasado las malas vivencias,

 pero de ellas aprende,

 ignora a la gente que no te merece,

  ignora a los que por interés te halagan,

 tú vales mucho más, solo vive el presente. 

.   Ignora las palabras vacías, sin sentido,

 ignora a los que dicen que te aman

 y sólo miran tus pechos erguidos. 

   No te olvides nunca de mí, 

 Fifo- Josep Lleixà

Un viatge accidentat

Un Viatge accidentat

Faig a sovint el viatge de Barcelona a Milà amb tren, és un viatge llarg, lent, avorrit.
 Surts de Barcelona al vespre, tota la nit viatjant i, la veritat, fins a l’últim viatge poques cares ni coses m’havien cridat l’atenció. Després de tants viatges, les cares del companys de compartiment no et queden en el record. Però les dels últims, no les oblidaré mai i això es degut als esdeveniments que van ocorre aquella nit.
 El compartiment era per a sis persones, vaig ser el primer en arribar i acomodar-me i continuació, un rere l`’altre ho van fer la resta de viatgers que varen anant ocupant els seus seients.
 El seient del mig dels tres de la meva filera, el va ocupar una monja no massa gran i per cert de bon veure, que vestia un hàbit podríem dir bastant clàssic i cobria el seu cap amb una toca del mateix color que l’hàbit. Era italiana.
 A la seva esquerra va viatjar un personatge que cridava l’atenció, era manco del braç dret i de segur que era molt miop, doncs els vidres de les ulleres que portava eren gruixuts com culs de got. Lluïa una corbata amb els colors del Barça amb un nus perfecte, cosa que em va estranyar doncs per fer-lo amb una sola ma era molt difícil. 
 Al seient de davant i enfront meu seia una noieta d’uns vint i tants anys que era una preciositat, morena cara bonica, dolça, un pel tímida, que vestia una brusa que semblava que estès a punt d’obrir-se, d’esclatar; és cert em vaig fixar. 
 Al seu costat. A la seva dreta o sigui al mig dels tres seients d’enfront, l’ocupava un capellà – també italià – d’uns seixanta anys, vestint sotana negra fins els peus i evidentment cordada fins el coll, d’on sobresortia l’alça coll blanc. Portava un breviari a la mà, negre amb els ribets dels fulls de color vermell , que fullejava de quan en quan.
 I per últim a la dreta del capella, seia una dona d’uns cinquanta anys, amb l’aspecte d’antiga cabaretera. Uns quilos demés, cara rodona amb un excés de maquillatge, el contorn del ulls de color violeta, els llavis carnosos pintats de vermell llampant, una brusa de colors amb un escot generós, i molts de collarets penjats al coll.
 El principi del viatge va ser tranquil. Poques paraules i tothom a la seva. Els uns llegien, els altres dormien, la "joveneta" de davant meu escoltant música amb uns auriculars, la senyora "grassona" pintant-se i repintant-se, i jo pendent de la brusa de la noia, doncs temia que d’un moment a l’altre saltes un botó, i quedés al descobert al menys un dels seus pits.
 De sobte d’una forma intencionada o no, es va apagar la llum del compartiment, varem quedar a fosques. Van haver uns segons d’un silenci total.
 Però de cop i tot a la vegada, es van sentir crits espantats, el soroll d’unes bufetades – dos o tres, Unes rialletes histèriques però felices, Unes invocacions en italià a la verge – OH mia madona – i va tornar la llum.
 Tots estaven drets i barrejats , l’únic que va romandre assegut vaig ser jo. L’espectacle era surrealista: 
El manco amb la corbata posada al cap com quan es fan aquelles celebracions als casaments tant grolleres. Les ulleres a punt de caure-li doncs sols s’aguantaven en una orella. Vermell com un tomàquet i amb el llavis bruts de carmí vermell.
 La senyora grassoneta amb els ulls fora d’òrbita, com si es vist un fantasma o es tingut una experiència meravellosa – o religiosa - . Els llavis completament despintats i el carmí escampat per tot el seu rostre cosa que li donava un aspecte com si fos un clown de circ. Estava en un altra mon, en un altra dimensió.
 El capellà amb la sotana descordada i l’alça coll fora de lloc, la tira blanca erecta com explicant el gran tumult viscut. Feia cara d’espantat.
 La monja amb la toca maganyada, fora de lloc a punt de caure-li i la cara també pintada de carmí vermell, allisant-se els cabells i posant en ordre el seu hàbit que portava a mitja cama.
 I la noieta amb la brusa descordada més ben dit sense botons, mirant-me somrient, amb cara de complicitat i picardia.
 Jo la mirava tot confós i ella feia aquella rialleta i aquell gest de voler-me renyar del que mes agradat fer però que em vaig quedar amb les ganes.
 Que es el que havia passat en aquell breu espai de temps, que havia desencadenat aquell desori? Mai se sabrà. 
D’aquella obscuritat lluminosa, algú se’n va aprofitar i la majoria en van gaudir. Tots menys jo.
 I la noieta amb la brusa descordada..................... 

Fifo - Josep Lleixà 

Foto Google

El peculiar intel·lectual republicà Alexandre Deulofeu (1903-1978) va tenir unes rares intuïcions polítiques que ara s'estan complint: l'ascens xinès, la caiguda de l'URSS i la unificació alemanya.
 La seva monumental La matemàtica de la història, obra de tota una vida que va desenvolupar en vuit volums -el projecte inicial constava de vint-i-dos- . 
Estudiant de farmàcia i química al Madrid dels anys 20 -allí Dalí li va presentar García Lorca, però ell anava a la seva-, actiu catalanista republicà a Figueres durant els anys 30 -en el període de la Guerra Civil va arribar a ser-ne alcalde- i exiliat a França fins al 1947, Deulofeu va passar les tres últimes dècades de la vida a la seva ciutat natal com un discret farmacèutic obsedit per la redacció d'una magna i incompresa obra intel·lectual. 
Però què és La matemàtica de la història? Doncs és una teoria cíclica a l'estil d'Oswald Spengler (1830-1936), l'autor que més va influir Deulofeu, molt més que el seu contemporani Arnold J. Toynbee (1884-1975). 
Respecte a aquests precedents, el que és més original en l'obra del figuerenc és que no només marca uns cicles històrics, sinó que, influït per la seva formació en el camp biològic, els fixa amb una precisió matemàtica. Així, segons l'autor, cada civilització dura 5.100 anys dividits en tres períodes de 1.700 anys. La fi d'Espanya per al 2029. 
Alexandre Deulofeu també va aplicar el seu curiós i precís rellotge de la història a la realitat de l'Estat espanyol i va vaticinar el final del vell imperi l'any 2029, quan passaria a convertir-se, segons aquest científic visionari, en una confederació d'Estats independents.
 ¿Això no els sona una mica a la actual situació i al futur que molts desitgem?
 El que a mi m'agradaria es que la predicció sigui encertada però més propera en el temps.
 Fifo - Josep Lleixà

El Follet Paco em toca el voraviu

El Follet Paco de tant en tan surt de la seva letargia hi em fa unes preguntes i reflexions que em fan pensar i recapacitar envers qüestions actuals i candents. Em diu;
 Fifo ( ara ja hi ha confiança) no sereu un poble lliure fins que no us ho cregueu , I continua dient: 
Esteu vivint en clau espanyola totes les coses que passen al País veí. Jo trobo molt encertat que quant son coses que directament o indirectament afecten al nostre Poble (ara ja s'ha definit com Independentista) ens preocupin i les comentem, faltaria mes. Però sembla que hi ha entre molts ciutadans una fixació, jo diria malaltissa, amb seguir dia a dia , fil per randa tot el que succeeix a casa dels nostres veïns espanyols.
 Pregunto tenim el mateix interes en seguir i assabentar-nos del que passa a la nostra veïna França? Oi que no?.
 Perquè no comencem a posar en pràctica allò de: que cada vaixell aguanti les seves veles? No tenim prou en preocupar-nos dels problemes que ens estan creant , per anar a fixar-nos i opinar en els que ells tenen i no saben com resoldre?.
 Aquest és un fet, que columnistes de prestigi , gens dubtosos de voler fer-los-hi el caldo gros, també en fan al meu parer (Follet) , un abús .
 Fifo, et sap greu que et faci aquest comentari? Fins que no ens deslliguem de pensar que els seus problemes també son nostres no avançarem. 
A tot cas el nostre “problema”és el que els ha de preocupar, no al inrevés. 
Follet, tan menut, tan pelut, tan lleig i quant tires ho fas amb bala. 

 Follet Paco – Fifo -  Josep Lleixá

Creació efímera

Somnis de raïm (títol robat) 

Una ex-amiga meva deia:

 Somnis de raïm.

 I joc dic, glop a glop 

raig a raig del porró,

 modelo una realitat efímera,

 que esdevé nova creació.

 S'ha de ser pacient

 Poc a poc,

 oferint-li al paladar

 poesia feta vi,

 i que el somni et faci entrar

 quedar-te o sortir

 Plaers de Deus

 al abast dels mortals, 

ara blanc , negre o rosat

(això no rima oi?, el vi!!!)

i com premi et fan somniar. 

Gracies ex-amiga.

 El teu record i el vi,

 fan que un poeta frustrat

 després d'un trago de priorat

 ara ja pugi somniar.

(uff pitjor que abans)

 Amb que o qui? 

Fifo -.Josep lleixà 19-11-2014

Quan em deixaras que et mosegui l'orella?

Quan em deixaràs que et mossegui l’orella?.

 Començaré apropant-me poc a poc, 

dient-te coses insinuants que facin entendrir,

 Suggerint situacions que tu i jo desitgem. 

Fen-te besades dolces, entregades 

acompanyades pel meu alè calent. 

El mossos, més que mossos seran llepades, 

que amb petites onades de plaer,

 faran estremir la teva pell,

 Des d’aquell moment ja no sols sentiràs per l’orella,

 tot el teu cos restarà ardent. 

Quan em deixaràs que et mossegui l’orella, 

el lòbul, l’arracada, i ja excitat, 

et masegui el cabell. 

Fifo – Josep Lleixà