Tot s'ha enfosquit

Tot s'ha enfosquit

Tot s'ha enfosquit

no hi ha dia ni nit.

Nuvols densos carregats de llàgrimes de despit

trons que ofegen el meu plor adolorit

llampecs de escenes que fereixen la meva anima trasbalsada.

Negra ferida per tant neguit.

Perque no vull posar-me al aixopluc de la tronada ?

Massa rima poeta em diu l'amic

mes que un poema es un desesperat crit.

Tornarà a sortir el sol una matinada ,

i el teu plor es convertirà en fresca rosada.

Aixo i axi es la vida.

Ensopegar un cop i un altre cop amb la mateixa pedra.

Per anar fent cami cap un incert desti.

Fifo – Josep Lleixà