Translate

domingo, 4 de enero de 2009

Estic trist, amics,


La meva admiració i humil salutació de germanor, al poble cubà i als seus dirigents, que estan celebrant els cinquanta anys de la seva revolució. – tot reconeixent que es pot i es deu millorar –
La meva consternació de veure que eminents teòrics d’ERC justifiquen l’intervenciò d’Israel a Gaza i no tenen en compte el incompliment sistemàtic d’Israel a les resolucions de les Nacions Unides. Acords d’Oslo etc.
Al meu parer darrere de les dues situacions esmentades sempre està la mà allargada dels EE.UU.
En un cas en el seu bloqueig al poble cubà i en l’altre amb l’ajut per activa i per passiva que fa al Estat d’Israel. I mentrestant la Democràcia que fa? Te els ulls anvenats com la Justícia. Josep

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Avui a les noticies de TV3 ha sortit en Simom Pérez crec que es el primer ministra d'Israel, ha dit que on hi trovavem la mesura del atac els que estem a favor de la gent de GAZA, que ells rebem 80 míssils de Hamas cap els pobles fronterers d'Israel cada dia, i ha fet una pregunta potser sin no més tiressin 30míssils este-riem més equilibrats, ha dit que els occidentals sóm hipòcrites perquè ells es veuen obligats a defensar-se d'un poble que els es hostil perquè els seus dirigents així ho volen i que no hi haurà PAU perquè al mateix temps de llaçar míssils cada dia fomenten l'odi tant dels Israelites, com dels palestins.
Potser si posessin tan d'empeny amb buscar la pau com la guerra tant uns com els altres la trobarien.

Josep Lleixà dijo...

Joc del que estic segur, es que si els EE.UU no tinguesin interessos estrategics, que defensa en aquella part del mon Israel, ja faria temps que el conflicte es acabat. Es cert que Hamas predica la destrucciò del poble d'Israel, però avans que guanyessin democraticament i per golegada ser al govern, avans amb l'Arafat tampoc feien cas de les resolucions dels Organismes internacional. Sempre se ho han passat per el forro, i com sempre la població civil a patir "los daños colaterales". Sembla extrany amb el que han patit els jueus, ara utilit-zin la mateixa o semblant medicina que van emprar amb ells ells nazis. Allò va se condenable i tant, jo crec que això també. Josep

Anónimo dijo...

Per desxifrar els dramàtics successos desenvolupats a la franja de Gaza durant els últims dies hi ha dos claus de lectura possibles.
Una és la que, partint de la tesi segons la qual Israel --millor encara, "l'Estat sionista"-- és una entitat política agressiva, opressora i homicida per naturalesa, interpreta l'atac israelià contra Hamàs com l'enèsima demostració d'aquest caràcter assassí.
Si els responsables polítics i militars israelians són uns ogres sàdics que es deleixen matant palestins, ¿què té d'estrany que els massacrin a base de bombes llançades a Gaza, amb qualsevol pretext?
El primer que convé recordar és que Hamàs no combat per alliberar els territoris palestins que van ser ocupats l'any 1967; el seu objectiu programàtic irrenunciable --irrenunciable, perquè emana d'un mandat diví-- és destruir l'Estat d'Israel per aixecar, sobre tot l'espai comprès entre el Mediterrani i el Jordà, un Estat àrab i islàmic, una teocràcia de tipus iranià.
La seva lluita contra els sionistes, doncs, és una lluita a mort, que no admet compromisos ni transaccions. Com a molt, i només si tàcticament convé a la causa, s'avindria a una treva temporal o hudna.
El seu rebuig radical a la idea d'un Estat palestí definitiu a Cisjordània i Gaza va portar Hamàs a boicotejar tant com va poder la retirada israeliana de la franja mediterrània i, una vegada consumada aquesta retirada (el mes de setembre del 2005), a desplegar una minuciosa estratègia de la provocació --traduïda en el llançament de milers de projectils contra àrees civils israelianes, o en el segrest (el juny del 2006) del soldat Gilad Shalit-- per impedir que l'Exèrcit hebreu es pogués desentendre de Gaza.
Buscant les represàlies i els bloquejos dictats per Tel Aviv, l'objectiu era diàfan: evitar passi el que passi la imatge d'una Gaza normalitzada i autogovernada, lliure de sionistes, que pogués persuadir els palestins de conformar-se d'aconseguir una solució similar a Cisjordània.
A això es va entregar Hamàs després de guanyar les eleccions celebrades el gener del 2006 i, encara amb més afany, després del seu putsch contra l'Autoritat Palestina del juny del 2007.
A aquesta lògica respon la decisió dels islamistes de no renovar la treva que vencia el 19 de desembre passat, i el llançament, a partir d'aquella data, de fins a 180 coets diaris sobre les localitats de Sderot, Ashqelon i altres ciutats israelianes.
En aquest sentit, ¿es podria dir que Israel ha caigut en la provocació presentada per Hamàs? Sí, però ¿podia ser d'una altra manera? ¿Quin Govern del món es permetria tenir centenars de milers dels seus ciutadans sotmesos al foc enemic durant anys i mirar cap a una altra banda?
Sens dubte, les vigílies electorals a Israel i el buit de poder a la Casa Blanca han precipitat una operació que es gestava des de fa temps.
Una operació sagnant, perquè es tracta d'una guerra, però limitada: si els bombardejos aeris sobre Gaza fossin --com s'ha estat repetint-- massius, llavors el balanç de baixes es comptaria per desenes de milers, com va passar a Hamburg o Dresden el 1944-45.
Dels dos fronts que totes les guerres del Pròxim Orient tenen des de fa dècades (el de la imatge mediàtica i el de la realitat sobre el terreny), Israel perdrà --ja partia vençut-- en el primer.
Nomès demano que tots els que ara protesten o es manifesten també ho facin quan Hezbollà llença cohets sobre població civil israelana.
I també ho facin contra la guerra a Ruanda, o a Somalia, o a tants altres llocs....