El núvol blanc
Estava jagut a terra, les cames estirades els braços sota el cap, sentint l’olor de l’herba humida, relaxat. Els ulls mig clucs mirant el cel entre les escletxes que deixaven les rames de l’olivera centenària del meu jardí al moure’s pel suau vent.
Era un matí d’una temperatura agradable, amb sol, però sense fer calor. El cel estava clar, blau, lluminós. En mig de tanta pau, va aparèixer tot de sobte un petit núvol blanc, immaculat. Transitava a poca altura,con si anés a aterrar, lent sense presa, tenia tot el cel per ell.
De sobre vaig sentir com si em cridés, com si vulgues posar-se en contacte amb mi.
Vaig reaccionar a tota cuita. Vaig agafar l’ancora de la barca que tenia aparcada al jardí (visc vora mar) ,vaig embolicar les seves puntes amb un drap ben gruixut - no volia fer cap dany al nuvolet – i fen-la girar per sobre el meu cap - cedint corda - varies vegades per agafar embranzida, la vaig dirigir cap el cel, cap el núvol que havia enrellentint la seva marxa, tot esperant la meva invitació. Vaig encertar a la primera.
El nuvolet encara va continuar movent-se amb la direcció que portava, fins que la corda de l’ancora va quedar tensada.
Armat de valor, grimpant amb el peus i les mans, sense mirar el terra, vaig anar pujant per la corda fins arribar al núvol.
Tot i que era de consistència tova, vaig poder agafar-me fort, i assegurant-me de no caure fen l’últim esforç d’un salt vaig encabir-me a la part central del mateix.
Era com un núvol de cotó fluix però de tacte mes compacte, donava la sensació de que trepitjaves un matalàs de llana. En vaig a acomodar mig estirat, i el núvol em va embolcallar amb suavitat. Era com una abraçada amorosa de benvinguda.
Ja estava decidit, vaig recollir la corda que anava des de l’ancora a terra, per si algun cop tenia que utilitzar ambdues coses, vaig tancar els ulls i em vaig deixar endur pel nuvolet, a contemplar el cel des de l’altura i deixar que ell, el cel, em toqués a mi.
Fifo - Josep Lleixà
